"Swann no anava errat en creure que la frase de la sonata existia realment. La frase pertanyia a un ordre de criatures sobrenaturals que nosaltres no hem vist mai però que malgrat això reconeixem encisats quan algun explorador de l’invisible n’arriba a captar una i ens la porta, des del món diví on ell pot accedir, per tal que brilli uns instants sobre el nostre món. Això és el que Vinteuil havia fet per la petita frase. Swann sentia que el compositor s’havia conformat, amb els seus instruments de música, a treure’n el vel, a fer-la visible, a seguir-ne i respectar-ne el dibuix amb una mà tan tendra, tan prudent, tan delicada i tan segura que el so s’alterava a cada moment, difuminant-se per indicar una ombra, revivint quan li calia seguir el rastre d’un contorn més audaç. I una prova que Swann no s’equivocava quan creia en l’existència real d’aquella frase musical és que qualsevol aficionat una mica fi s’hauria adonat de seguida de la impostura si el compositor hagués tingut menys poder per a veure’n i traslladar-ne les formes i hagués intentat dissimular, afegint aquí i allà traços de la seva pròpia collita"
