Finalment va vindre com els gols esperats: en temps de pròrroga, just abans de la tanda de penalties -i que conste que no va en segones, que des que ha nascut no he mirat la tele; sé que dec ser l'única persona al món que ara mateix no podria afirmar amb seguretat qui ha guanyat el Mundial-.
Emili arribà tard (a poques hores que m'induïren el part si ell no movia), però sa, amb els ulls oberts de bat a bat, molta fam i les idees clares.
Del part en recorde poca cosa: sé que va ser relativament curt -huit hores-, senzill, i que la recuperació està sent de llibre de text -cosa que no vol dir que siga fàcil, sinó que, almenys, no s'està complicant-. Del part també en sé que va ser dolorós, però la naturalesa, que ja he comentat alguna volta que és molt puta, té algun mecanisme pel qual no puc recordar el dolor que vaig patir. I no ho dic des d'un punt de vista maternal, que em mire el fill i se m'obliden tots els mals. No. Intente fer l'exercici biològic de recordar el dolor, i no puc. Supose que si aquesta mateixa naturalesa a qui m'he referit no tinguera mecanismes aixina, el carnet de família nombrosa seria un concepte abstracte. El que sí recorde, i també perdone -ja de bestreta-, són -i seran- totes les nits i els dies que encara em queden sense dormir.
Esperava les notícies del feliç allumbrament. M'alegre que tot haja anat molt bé. I ara conta'ns de tant en tant les noves sensacions de ser mare. Jo només he estat pare....
Enhorabona a l'Emili, l'Emiliet i a tu...
Enric
Conec una família que la iaia es diu Emília, la mare Emilieta, i la neta Emília.
Segur que l´Emili és el nen més bonic del món.
Per molts anys!!!
Gràcies a tothom. Farem el que podrem...
Procura descansar tot el què puguis...
La meva enhorabona, macos.
Petons pels tres.
Felicitats per a molts d'anys.
Uns b7's i abraçades diverses