Dimarts. 8 del matí. Josep Cuní arrenca el seu programa a TV3 dient que la unitat es complica. En fa la pregunta del dia als oients i els demana: "els partits sabran mantenir la unitat de la manifestació de dissabte?" La resposta majoritària és que no. Com és que tothom ho té tan clar? És, com potser pensaríem a primer cop d'ull, pel descrèdit general dels polítics i per la famosa –tan famosa com qüestionable– desafecció política? O més aviat perquè sospitem que un dels partits que s'hi ha de posar d'acord, justament el mateix que va posar tants entrebancs a la capçalera, hi sortiria perdent? I si és així, no és precisament honestedat allò que demana la gent? No els demanem precisament que deixin de banda els interessos de partit? Amb tot, les coses evolucionen a un ritme trepidant i encara hi ha esperança que la unitat no es trenqui.
El mateix matí que Cuní planteja això als seus espectadors, Fuentes entrevista Artur Mas a Catalunya Ràdio i, entre altres coses que, lògicament, el partit mira de magnificar a les xarxes socials, però que tenen poc suc, en diu una que podria tenir una gran transcendència. Demana que la resolució que el govern sotmeti a la seva consideració de cara al Ple de divendres, i que posteriorment Montilla haurà de trametre al president del futur govern veí, reculli com a mínim el lema de la manifestació, és a dir, que "som una nació" i que "nosaltres decidim". És una gran notícia si tenim en compte allò que he estat denunciant en aquest bloc: que alguns mitjans i alguns partits estaven traint l'esperit del 10 de juliol quan afirmaven que el mandat que se'n derivava era la defensa de l'estatut. Però també ho és perquè, si Mas el reivindica, això l'acosta al punt que explicaré tot seguit. La unitat, doncs, és a l'abast. Com a mínim Esquerra segur que assumeix aquesta referència al lema. I com que no va ser ICV qui va posar entrebancs al lema, diria que consolidar o trencar aquesta unitat depèn, única i exclusivament, de Montilla.
Tornant a Mas, doncs, segur que recordeu el problema i la preocupació que em va generar el que va dir a la darrera Doc Session. Aquella decisió seva, aquella determinació a decretar la immaduresa del nostre país a l'hora de poder assumir amb garanties d'èxit un referèndum d'independència durant la propera legislatura, m'obligava a posicionar-me contra la seva coalició, però amb l'esperança que, no sense costos, rectificaria. Si Artur Mas reclama l'esperit i el lema del 10 de juliol, això vol dir que és més a prop de rectificar i de poder-se comprometre a la celebració del referèndum.
Si ho fes, trobaria el suport d'Esquerra, perquè és públic i notori que aquesta és la condició que han posat per formar govern. Sigui quina sigui la quantitat d'escons que finalment obtinguin els de Puigcercós, estic segur que sumats als que pugui obtenir CiU farien la majoria absoluta. I probablement hi podríem afegir els escons que obtingui la nova candidatura o coalició independentista que s'està gestant. I, vista la situació, potser s'hi afegiria també ICV si es deixés guiar pels bons consells de Raül Romeva. La quantitat d'escons compromesos representaria l'àmplia majoria que demana Mas i encara hi hauria temps i ocasió per executar el full de ruta acordat –que s'hauria d'acordar justament ara, a l'escalf del 10 de juliol i abans de les eleccions.
Cerquem aquesta unitat, doncs, però preparem-nos per si els socialistes la boicotegen, perquè no pot ser que tots hàgim de dir que el rei va elegantment i ricament vestit si, en el fons, i tothom ho sap, s'ha quedat en pilota picada. I encara un darrer apunt sobre l'honestedat: posem límits i objectius clars i transparents a les expectatives de la reunió amb Zapatero perquè, de fet, l'home ja ha dit que el tema està tancat per a ell i no podem eternitzar les coses. Qui vulgui continuar esprement les possibilitats de l'estatut d'autonomia tindrà la seva oportunitat d'expressar-ho al referèndum votant NO a la independència.
Afegitó a 2/4 d'1: No us perdeu tampoc l'entrevista de Cuní a Jaume López, en la qual sentireu també coses que vénen al cas d'això que dic, com ara que "No cal fer independentistes perquè surti un sí en un referèndum d'independència", cosa que ha de tenir molt present Artur Mas.
Nova actualització a la una del migdia: una de freda i una de calenta.
Actualització a 3/4 de 2: Alfons Molons explica això del rebuig de CiU a la ILP i l'ACN publica una piulada en què diu que Alfons López Tena dimiteix com a conseller nacional de CDC. Hi insisteixo: tot s'està accelerant.
Tornant a Mas, doncs, segur que recordeu el problema i la preocupació que em va generar el que va dir a la darrera Doc Session. Aquella decisió seva, aquella determinació a decretar la immaduresa del nostre país a l'hora de poder assumir amb garanties d'èxit un referèndum d'independència durant la propera legislatura, m'obligava a posicionar-me contra la seva coalició, però amb l'esperança que, no sense costos, rectificaria. Si Artur Mas reclama l'esperit i el lema del 10 de juliol, això vol dir que és més a prop de rectificar i de poder-se comprometre a la celebració del referèndum.
Si ho fes, trobaria el suport d'Esquerra, perquè és públic i notori que aquesta és la condició que han posat per formar govern. Sigui quina sigui la quantitat d'escons que finalment obtinguin els de Puigcercós, estic segur que sumats als que pugui obtenir CiU farien la majoria absoluta. I probablement hi podríem afegir els escons que obtingui la nova candidatura o coalició independentista que s'està gestant. I, vista la situació, potser s'hi afegiria també ICV si es deixés guiar pels bons consells de Raül Romeva. La quantitat d'escons compromesos representaria l'àmplia majoria que demana Mas i encara hi hauria temps i ocasió per executar el full de ruta acordat –que s'hauria d'acordar justament ara, a l'escalf del 10 de juliol i abans de les eleccions.
Cerquem aquesta unitat, doncs, però preparem-nos per si els socialistes la boicotegen, perquè no pot ser que tots hàgim de dir que el rei va elegantment i ricament vestit si, en el fons, i tothom ho sap, s'ha quedat en pilota picada. I encara un darrer apunt sobre l'honestedat: posem límits i objectius clars i transparents a les expectatives de la reunió amb Zapatero perquè, de fet, l'home ja ha dit que el tema està tancat per a ell i no podem eternitzar les coses. Qui vulgui continuar esprement les possibilitats de l'estatut d'autonomia tindrà la seva oportunitat d'expressar-ho al referèndum votant NO a la independència.
Afegitó a 2/4 d'1: No us perdeu tampoc l'entrevista de Cuní a Jaume López, en la qual sentireu també coses que vénen al cas d'això que dic, com ara que "No cal fer independentistes perquè surti un sí en un referèndum d'independència", cosa que ha de tenir molt present Artur Mas.
Nova actualització a la una del migdia: una de freda i una de calenta.
Actualització a 3/4 de 2: Alfons Molons explica això del rebuig de CiU a la ILP i l'ACN publica una piulada en què diu que Alfons López Tena dimiteix com a conseller nacional de CDC. Hi insisteixo: tot s'està accelerant.
Jo amb això,i perdoneu,no he cregut mai que el referèndum s'hagi de fer a partir d'una ILP. No ho trobo seriós. Amb això dóno la raó al criticat Carod que sempre ha defensat les Institucions polítiques catalanes com a les úniques legítimes per convocar el referèndum,i no pas un grapat de signatures. Això de'n Tena i en Bertran ha estat bé mentre ens distreiem i hem arribat a un punt en què podem fer el ridícul. Com a Barcelona ciutat,on podem caure en ser la riota de tota la premsa que aquests dies ha parlat de nosaltres. Siguem seriosos.
Tampoc crec amb partits com Carreteros o Laportes. Es més: estic segur que acabaran com el PI de Colom. I els dóno zero diputats. Crec que la independència bàsicament necessita d'una CiU amb menys de 55 escons,una ERC que superi els 20 escons,i una desfeta socialista que provoqui la fugida dels federalistes del partit,sobretot a partir del 2012 que és quan el PP pot tenir majoria absoluta a l'Estat actual on estem. Es al 2014,doncs,quan considero que el PSC estarà consumat el seu trencament amb el PSOE,i que també ICV pot fer el gran pas. No hem de tenir pressa sinó saber guanyar. La independència ens la duran els actuals partits i no pas uns altres.
D'altra banda aniré insistint en la idea: NECESSITEM una dimensió europea,i hem de començar a treballar junts amb Escòcia i Flandes. Mirar molt bé els calendaris electorals i les evolucions d'aquests països per tal de fer coincidir en el temps els 3 referèndums. No cal el mateix dia (que seria espectacular) però sí el mateix temps polític.
Jo tampoc tinc confiança amb els partits i la classe política. Però tinc prou de maduresa com per saber que igual es poden perdre vots en candidatures testimonials. Es la democràcia,i m'aguanto. Però l'endemà de les eleccions,penso dir en veu alta a tots els reagrupats: ens heu fet mal perquè sou infantils.
L'afició a la politicologia provoca aquestes dèries. La realitat però és molt i molt tossuda. Els dos grans partits es mantenen per per uns estrets vincles amb el sistema i abans que la realitat els canviï ells s'adaptaran, com ho han fet sempre. Mai van al capdavant de res, sempre van al darrera per ocupar les millos posicions. És el que se n'ha dit pragmatisme, possibilisme o realisme polític.
Les oscil·lacions numèriques dels partits tenen diferents interpretacions i trencar aquestes dinàmiques és molt complicat. Tant sols els canvis de presa de consciència social poden anar modificant el panorama. I en aquest sentit ha funcionat tota la qüestió dels referèndums d'en Tena i l'Uriel. Mai fins ara la qüestió independentista havia trencat tantes barreres ideològiques i sociològiques. Mai fins avui el debat nacional havia entrat sense embuts en els segments de la població aliena a la realitat catalana.
Potser encara no és l'hora de les revolucions però ens hi apropem....
Amb la classe política actual hi tinc ben poca confiança. I poc en podem esperar. I és en aquest context que, des del meu modest punt de vista, cal contemplar la proposta Tena/Uriel molt més seriosament que no fan certs sectors que intenten desacreditar-los i ridiculitzar-los. No sé pas, avui qui fa més el ridícul!
Si us ho mireu bé, millor encara. Això és la base d'aquest estatutet que dissabte un milió i mig de persones vam rebutjar. Decisions com aquestes fan néixer independentistes.
Cal esperar a les eleccions de la tardor i aconseguir aquests 68 diputats que serien vàlids per treballar de debò en la independència. I treballar per organitzar un Referendum com Deu mana. I si surt sí, aleshores cap a la Independència.
Les eleccions de la tardor seran importantíssimes.
O, més fàcil, ens ho han deixat clar, uns que agafen les tisores (la excusa constitucional no els hi val després de dissabte, no fotem, els hi hem de dir) i ja han tallat i retallen la nostra veu, per començar. I ERC que ens respecta i la defensa. La nostra veu i el projecte.
Uriel Bertran també ha dimitit dels seus càrrecs a ERC igual que Tena a CiU.
Diries que és correcte dir que ERC no ha sigut massa coherent amb els seus plantejaments i la manifestació?
Aquesta gent són una trepa de covards unionistes que s'arrepengen uns en els altres i a la tardor els ho recordarem. A tots ells. Ja poden pensar en noves oportunitats de treball.
No podem refiar-nos d'aquests carallots que tenim ara el parlament.
Si es confirma que això és així (espero que no) que no em vinguin mai més amb la pel·licula de "dret a decidir" ni hòsties.