marieta |
llocs |
dimarts, 13 de juliol de 2010 | 14:34h
A mi les illes boniques m'agraden molt, clar. Pantel.leria m'ha encantat, té alguna cosa molt especial, potser pel fet d'estar allà soleta enmig del canal de Sicília, sense companyes d'arxipèlag, potser per haver aconseguit ser encara una illa fonamentalment agrícola i per sobreviure al turisme sent ella mateixa, potser per l'aire africà que té tot, per les olors, per eixes oliveres que es defensen del vent creixent arran de terra, pel sicilià incomprensible que parlen (però els somriures s'entenen, com a tot arreu). Potser perquè tot i ser tan exòtica amb les seues cases africanes i els seus ocells mai vistos abans, alguna cosa en l'aire me la feia tan familiar, tan casa: mitja illa es diu Valenza, Almanza o Belvisi de cognom i les tomates penjades, els bancals i les dones majors fent ganxo a la fresca em portaven al poble de quan era xicoteta. Aquesta illa m'ha encantat, més que cap altra, hi tornaré només puga.
PS: Quina emoció les imatges de la manifestació de Barcelona el diumenge en arribar a casa...
Victoria |
dimecres, 14 de juliol de 2010 | 09:41h
Tornant al món dels vius he pogut veure amb molta alegria que us heu casat i que heu estat feliços i n'heu fet una festa d'amor, com cal... Potser m'hagués agradat ser-hi... d'alguna manera... però la mort ens visitava i jo era lluny fent un tomb amb ella i no me vaig assabentar de res. Rebeu l'abraçada des de la meva illa - i vostra - que us haguerà fet en viu i directe i el nostre desig de felicitat, només, ja ho sé, la confirmació d'una evidència...
Maria: Li he dedicat una estoneta curta al tema de Pantel·leria a diverses pàgines web i la relació antiga amb nosaltres.
És clar, no són tan sols Almanza i Valenza sinó que dos dels quatre "assessori" del "sindaco" es diuen Adele Pineda i Benedetto Garsia. Dos de quatre ja en són! Fixa't en l'ortografia de Garsia que és com escrivíem (i pronunciem) el cognom els catalans medievals i de l'Edat Moderna. I també hi ha la família Catalano, és clar, les que dius, i, sens dubte, algunes altres. I caldria veure si els Belivisi no són Bellvís, cognom català de municipi lleidatà i cognom valencià.
I Francesc de Requesens i Requesens, fou anomenat Príncep de Pantel·leria el 1620 i mantingueren el títol -els Requesens- fins al segle XIX. Hauria de buscar la correspondència preciosa que una Requesens valenciana mantingué amb la família des de Madrid. Crec recordar que és del segle XVI. Escriu en un català avalencianat preciós i és una de les poques escriptores que tenim documentades amb un alt sentit de la llengua i obra que ens haja arribat. Va casar amb un madrileny però segueix la correspondència en català amb la família i s'ha conservat la correspondència. La dec tenir en algun lloc i en algun llibre.
És evident -a mi m'ho sembla- que el repoblament català de Pantel·leria fou fet molt majoritàriament amb famílies valencianes dutes pels Requesens. Potser ho hagen estudiat ja a Pantel·leria però és una petita història preciosa d'aquelles que -als pobles normals- són patrimoni del poble que ha fet la gesta. L'abundància de cognoms valencians -tant catalans de la soca-rel com castellans perifèrics- m'ho fa pensar així.
Imagina't si se'n sabria, de tot tot això, en cercles acadèmics peninsulars hispànics, si s'hagués fet des d'uns altres indrets "més centrals". És com la cosa dels Borja...
Acabe de comprovar que els Requesens eren originaris de Tarragona -ja al segle XIII- encara que no s'ha demostrat que siguen descendents dels Requesens gironins del XII. El cas és que triomfaven a la València del segle XV. Ara, l'important és que els Requesens compraren l'illa de Pantel·leria el 1492... Apassionant!
No m'estranyaria gens que llur dialecte local estigués farcit de catalanismes. Ara, ja se sap que en la historiografia italiana passem sovint per "aragonesi"...
Crec que la correspondència de la qual parles, Joan-Carles, és la d'Estefania de Requesens, que va ser editada per primera vegada per José M.ª March l'any 1942 dins Niñez y juventud de Felipe II. Ara se'n troba una edició més completa, en línia parcialment ací. Donya Estefania era la institutriu del príncep Felip, futur Felip II de Castella i Ier d'Aragó. Jo no trobe que gaste cap català avalencianat en la seua correspondència ni que el «sentit de llengua», en el seu cas, siga particularment rellevant. No sé si la confons amb Hipòlita Roís de Liori, sa mare de l'Estefania. Eulàlia de Ahumada Batlle va editar juntament en el mateix volum els epistolaris d'ambdues aristòcrates. Hipòlita era valenciana però Estefania no, ella era catalana. Tampoc no em sembla que siga de cap interés el lloc de naixença del marit d'Estefania, Juan de Zúñiga Avellaneda per tal d'establir els usos lingüístics personals de donya Estefania (per cert, jo no tinc constància que fóra madrileny, llevat que ara «madrileny» s'haja igualat a l'ús impropi de «castellà» en català i vullga dir tot aquell que parle castellà) . Sobre això es pot recordar, a tall d'exemple, que la llengua materna, literal i lingüísticament, de Felip II era el portugués (com explica la pròpia Estefania de Requesens en les seues cartes).
Estimat Jesús: Pensava que em costaria més. Valencianíssima prosa, tant per la morfologia com pel consonantisme. I si m'hi dediqués faria un petit assaig.
Parlant clara de català occidental. Més enllà de coses totalment habituals en el català medieval i sense eixir-me'n de la primera carta escrita a Montsó el 25 de novembre de 1533, n'Estefania empra ja l'evolucionat "bese" pel medieval "bes" de la primera persona del present indicatiu però, és més, escriu "soplique" per "suplique" cosa que encara fem els valencians més tradicionals i que no es pot explicar en català oriental on tancarien la /o/ segur.
Un altre exemple: Lloÿset és com li diu al seu fill i Lloís i Lloïsa és com es diu a Elx als Lluís i Lluísa catalano-orientals. La hierba luisa castellana és herba lloïsa de tota la vida a casa dels meus pares.
A mi, estimat Jesús, em sembla molt evident. Pel que fa al seu estil és l'estil familiar d'una persona educada en la seva pròpia llengua. Això, als catalanoparlants, encara ens meravella quan ho trobem, especialment quan es tracta de dones. Ho deixe córrer. Evidentment, n'Estefania ja va criar els seus fills en castellà però això pertany a una altra cosa.
Són lectures molt llunyanes i hauré de revisar-ho tot en tenir lleure perquè les vacances ja s'acaben divendres. Massa curtes!
Sí que recorde -potser m'enganye- usos de diminutius i un lèxic molt pròxim a la meua parla i fraseologia actual en coses molt específiques. És possible que l'abast fos molt més gran a l'Edat Moderna. Si me'n recorde i ho comprove t'enviaré exemples. Evidentment, a mi em costaria molt saber la procedència d'escriptors castellans del segle XVI i, més encara, comparar-los amb alguna zona actual.
És clar que torne a parlar de memòria i hauria de comprovar-ho. Ho tornaré a llegir a l'enllaç que ens dones. Pel que fa a la residència madrilenya de n'Estefania crec que era molt clara i això deu ser el que m'haja fet atribuir madrilenyisme a son marit. Deixem-ho en què emparenta amb la noblesa castellana. També puc haver-me equivocat en això. Pel que fa a diferenciar catalans i valencians al segle XVI -¡i més encara quan parlem de mare i filla¡- és com dir que l'elxà és mon pare i que jo sóc marsellès per haver nascut a Marsella. Sóc dels qui pensen que al segle XVI els valencians -i més encara la noblesa valenciana- no feia massa distinguos amb els veïns del nord, especialment quan parlem de famílies que es movien entre els dos territoris.
Els Requesens van comprar el senyoriu de l'illa als Bellvís, pega-li una miradeta al post anterior... La toponomàstica de l'illa és arabíssima (mira els noms de les frazioni ací: http://it.wikipedia.org/wiki/Pantelleria ), n'hi ha una Cuddia Catalana, en sicilià cuddia vol dir cràter. Sobre els catalanismes del dialecte no t'ho sé dir perquè era prou incomprensible, ara, quan parlaven una espècie d'italià amb nosaltres l'accent era molt bonic, molt obert, diferent al palermità.
I la llista de caiguts a la primera guerra mundial a un poblet que es diu Scauri, era plena de Valenza, Almanza i Belvisi, pleneta.
València i Almansa de cognoms? Ho he entés bé? Estaria bé burxar en la història local de l'illa... Emoció compartida pel que fa a la manifestacíó de Barcelona.
Li he dedicat una estoneta curta al tema de Pantel·leria a diverses pàgines web i la relació antiga amb nosaltres.
És clar, no són tan sols Almanza i Valenza sinó que dos dels quatre "assessori" del "sindaco" es diuen Adele Pineda i Benedetto Garsia. Dos de quatre ja en són! Fixa't en l'ortografia de Garsia que és com escrivíem (i pronunciem) el cognom els catalans medievals i de l'Edat Moderna. I també hi ha la família Catalano, és clar, les que dius, i, sens dubte, algunes altres. I caldria veure si els Belivisi no són Bellvís, cognom català de municipi lleidatà i cognom valencià.
I Francesc de Requesens i Requesens, fou anomenat Príncep de Pantel·leria el 1620 i mantingueren el títol -els Requesens- fins al segle XIX.
Hauria de buscar la correspondència preciosa que una Requesens valenciana mantingué amb la família des de Madrid. Crec recordar que és del segle XVI. Escriu en un català avalencianat preciós i és una de les poques escriptores que tenim documentades amb un alt sentit de la llengua i obra que ens haja arribat. Va casar amb un madrileny però segueix la correspondència en català amb la família i s'ha conservat la correspondència. La dec tenir en algun lloc i en algun llibre.
És evident -a mi m'ho sembla- que el repoblament català de Pantel·leria fou fet molt majoritàriament amb famílies valencianes dutes pels Requesens. Potser ho hagen estudiat ja a Pantel·leria però és una petita història preciosa d'aquelles que -als pobles normals- són patrimoni del poble que ha fet la gesta. L'abundància de cognoms valencians -tant catalans de la soca-rel com castellans perifèrics- m'ho fa pensar així.
Imagina't si se'n sabria, de tot tot això, en cercles acadèmics peninsulars hispànics, si s'hagués fet des d'uns altres indrets "més centrals". És com la cosa dels Borja...
Acabe de comprovar que els Requesens eren originaris de Tarragona -ja al segle XIII- encara que no s'ha demostrat que siguen descendents dels Requesens gironins del XII. El cas és que triomfaven a la València del segle XV. Ara, l'important és que els Requesens compraren l'illa de Pantel·leria el 1492... Apassionant!
No m'estranyaria gens que llur dialecte local estigués farcit de catalanismes. Ara, ja se sap que en la historiografia italiana passem sovint per "aragonesi"...
Estimat Jesús:
Pensava que em costaria més. Valencianíssima prosa, tant per la morfologia com pel consonantisme. I si m'hi dediqués faria un petit assaig.
Parlant clara de català occidental. Més enllà de coses totalment habituals en el català medieval i sense eixir-me'n de la primera carta escrita a Montsó el 25 de novembre de 1533, n'Estefania empra ja l'evolucionat "bese" pel medieval "bes" de la primera persona del present indicatiu però, és més, escriu "soplique" per "suplique" cosa que encara fem els valencians més tradicionals i que no es pot explicar en català oriental on tancarien la /o/ segur.
Un altre exemple: Lloÿset és com li diu al seu fill i Lloís i Lloïsa és com es diu a Elx als Lluís i Lluísa catalano-orientals. La hierba luisa castellana és herba lloïsa de tota la vida a casa dels meus pares.
A mi, estimat Jesús, em sembla molt evident. Pel que fa al seu estil és l'estil familiar d'una persona educada en la seva pròpia llengua. Això, als catalanoparlants, encara ens meravella quan ho trobem, especialment quan es tracta de dones. Ho deixe córrer. Evidentment, n'Estefania ja va criar els seus fills en castellà però això pertany a una altra cosa.
Perdona'm Marieta.
Són lectures molt llunyanes i hauré de revisar-ho tot en tenir lleure perquè les vacances ja s'acaben divendres. Massa curtes!
Sí que recorde -potser m'enganye- usos de diminutius i un lèxic molt pròxim a la meua parla i fraseologia actual en coses molt específiques. És possible que l'abast fos molt més gran a l'Edat Moderna. Si me'n recorde i ho comprove t'enviaré exemples. Evidentment, a mi em costaria molt saber la procedència d'escriptors castellans del segle XVI i, més encara, comparar-los amb alguna zona actual.
És clar que torne a parlar de memòria i hauria de comprovar-ho. Ho tornaré a llegir a l'enllaç que ens dones. Pel que fa a la residència madrilenya de n'Estefania crec que era molt clara i això deu ser el que m'haja fet atribuir madrilenyisme a son marit. Deixem-ho en què emparenta amb la noblesa castellana. També puc haver-me equivocat en això. Pel que fa a diferenciar catalans i valencians al segle XVI -¡i més encara quan parlem de mare i filla¡- és com dir que l'elxà és mon pare i que jo sóc marsellès per haver nascut a Marsella. Sóc dels qui pensen que al segle XVI els valencians -i més encara la noblesa valenciana- no feia massa distinguos amb els veïns del nord, especialment quan parlem de famílies que es movien entre els dos territoris.
La toponomàstica de l'illa és arabíssima (mira els noms de les frazioni ací: http://it.wikipedia.org/wiki/Pantelleria ), n'hi ha una Cuddia Catalana, en sicilià cuddia vol dir cràter.
Sobre els catalanismes del dialecte no t'ho sé dir perquè era prou incomprensible, ara, quan parlaven una espècie d'italià amb nosaltres l'accent era molt bonic, molt obert, diferent al palermità.
I la llista de caiguts a la primera guerra mundial a un poblet que es diu Scauri, era plena de Valenza, Almanza i Belvisi, pleneta.
Emoció compartida pel que fa a la manifestacíó de Barcelona.
Pere