cbort |
dilluns, 12 de juliol de 2010 | 21:19h
La manifestació de dissabte ha estat la més gran de la història a Catalunya. Les proclames foren clarament sobiranistes. Les banderes també.No obstant això, cal preguntar-se on se situa en relació a la qüestió nacional la majoria. A falta de dades tothom conclou, fins i tot la premsa espanyola, que hi ha un desplaçament cap al sobiranisme, una desafecció ja consolidada en relació a Espanya. Segurament si ara es fessin enquestes corroborarien això que he dit.
Ara bé, cal veure-hi més enllà. La celebració de la victòria de "La roja" és una demostració palpable que hi ha un altre sector a Catalunya que se sent i reivindica ser espanyol. Les xarxes socials, n'he estat testimoni i participant, mostren avui algunes escaramusses dialèctiques entre sensibilitats diferents. Entre amics, fins i tot. Hi ha,doncs, una radicalització de postures, una afirmació de sentiments.
Per primer cop he vist banderes espanyoles als balcons de Barcelona. És clar que un fenomen com el Mundial no passa sovint, però han sortit. Algunes de manera innocent, pel simple fet de demostrar la contentor amb una fita futbolística històrica, però d'altres- n'estic segur- per afirmar l'espanyolitat política. Sigui com sigui han estat una minoria, però han sortit.
Com que ara els polítics han de donar resposta, caldria saber on som exactament en relació a l'eix Espanya-Catalunya, perquè hi ha tres vies: l'autonòmica, que inclou els que volen recuperar via lleis orgàniques o altres figures legislatives l'Estatut, i amb això ja es consideren satisfets. La federal, que inclou els qui voldrien un estat federal amb configuració plurinacional, cosa que implicaria fer una altra constitució; i la independentista, que planteja un estat independent; en aquesta hi ha els gradualistes i els maximalistes.
Estic segur que tots els independentistes eren a la manifestació i la dominaven quantitativament. Si la comparem amb la del 77 la diferència va en aquesta direcció. Per tant, 33 anys després hi ha hagut un desplaçament. Caldria conèixer-lo amb dades fiables. Els polítics farien bé de conèixer-les per bastir alternatives representatives o per ajustar les seves estratègies a la realitat social.
Com a novetat, i no pas amb alegria, observo una certa ruptura interna a Catalunya. El mateix mur que ha dividit Espanya i Catalunya s'ha erigit entre nosaltres, potser encara tímidament, però depèn de com vagin les coses pot crèixer. Aniríem cap a una societat a la basca, amb dues comunitats representades políticament per partits antagònics i poc creuades socialment. Això desfaria en poc temps l'actiu més important de Catalunya: la cohesió social. El PP i Ciutadans ja van en aquesta direcció, cofois com estan amb la sentència.
Tenim, doncs, un panorama polític complicat però també una societat, un país, diferent.
Si el sobiranisme vol avançar més no només ho haurà de fer front a Espanya sinó també internament, teixint un projecte integrador i atractiu.
Jo crec que la clau és en els nostres noms: independentisme i espanyolisme. L'espanyolisme és un nacionalisme i l'independentisme, simplement, un objectiu polític. L'objectiu és guanyar-se el centre, per tant, cal ser no-nacionalistes, no caure en provocacions ni en radicalismes, ser pacífics i deixar que els espanyolistes tinguin actituts que els condemnin a la minoria. No cal competir amb ells a veure qui és més nacionalista i a veure qui treu més banderes ni a veure qui llença més globus d'aigua als vianants. El centre escollirà a qui sigui més moderat.