Aquest cap de setmana la realitat del país ha pres el carrer.
Dissabte, una munió de catalans van deixar ben clar que, diguin el que diguin, som i volem ser una Nació. I ahir, també, milers d'altres van sortir, o van celebrar a casa, el triomf de la selecció espanyola.
Ens cal anar al psiquiatre? Hi ha dues societats oposades a Catalunya? Quina és majoritària? Volem realment comptar-nos i classificar-nos?
No ho sé. Barrejar esport i política sempre és difícil. Jo mateix, ahir, veia el partit amb uns amics que tenien la senyera amb un crespó negre al balcó, per oposició a la sentència del TC que s’ha carregat l’aspiració d’una Espanya plural, mentre que celebraven el triomf d’Espanya al mundial.
És aquest un sentiment incompatible? En aquest cas, no ho era. Hi ha gent que ho viu com a incompatible, de la mateixa manera que hi ha gent que veu en la victòria de la selecció un cop de força davant el nacionalisme o el catalanisme que es manifestava dissabte a Barcelona. Però intueixo que per a la gran majoria, una cosa és el futbol, i una altra és la política.
La sentència del TC ha condemnat a tots els qui apostaven per una Espanya plural, federal, confederal, o simplement en la qual es reconeguessin les diferències que hi conviuen. Se’ns ha dit, ras i curt, que no som una Nació, i que no hi ha per tant cap dret que d’això se’n derivi. Costarà molt refer ponts, i la cruïlla és si ens dividim en blocs, vivint com ho fem essent els uns familiars, veïns, companys de feina o amics dels altres, o si hi ha alguna possibilitat de refer l’equilibri d’una societat dual que no vol, majoritàriament, imposicions de cap mena i en cap sentit.
Aquesta Espanya, amb “ñ”, que representen els qui bramen dia rere dia contra nosaltres i contra la nostra manera de ser i de parlar, no ens agrada. Com volen que estiguem còmodes en un país que ens considera una nosa?
Hi ha molts catalans que creuen que això ja no dóna més de si. Que ens cal la independència. Però n’hi ha molts altres que no. I n’hi ha més, que no volen o no estant segurs ni d’una cosa ni de l’altra. Que aspiraven a seguir enfortint l’autogovern amb l’eina de l’Estatut que varem pactar entre nosaltres i amb la resta de l’Estat. Molta d’aquesta gent ha quedat orfe, un punt desorientada. I conduir-los al blanc o negre és una opció que cal valorar i que en tot cas requereix bastir un nou full de ruta.
Governar aquesta complexitat és el gran repte dels propers anys. Ja no volem el cafè per a tothom. Se’ns obliga a passar per l’adreçador, però nosaltres no hi estem disposats. Es van equivocar amb l’harmonització autonòmica i, tenen raó, hi ha massa “parlamentos regionales”. La diferència és que el nostre ve de segles, i no varem llogar unes oficines per instal•lar-lo després de la Constitució espanyola.
En aquesta conjuntura, una mesura de força que hauríem de prendre seria deixar sense efecte l’Estatut retallat, que posa en perill conquestes de 30 anys, i quedar-nos on érem, amb el de 1979. I a partir d'ara, sense estacions intermitges, ni nous Estatuts, trobar la majoria que ens permeti ser un país normal al Món.
La reflexió d'aquest web és molt interessant.
Tot i que de vegades enlloc de seguir construint una Espanya autonòmica i plurinacional pot semblar més senzilla la independència, a molts ens van els reptes.
Aconseguir un Estat plural trencant amb la deseducació i prejudicis, fent-nos entendre fora i dins de Catalunya i entendre i voler entendre el que hi ha fora del nostre país, mirant què hi ha a la resta de l'Estat. “Aquesta Espanya, amb “ñ”, que representen els qui bramen dia rere dia contra nosaltres i contra la nostra manera de ser i de parlar, no ens agrada. Com volen que estiguem còmodes en un país que ens considera una nosa?” Suposo que a molts espanyols no catalans no els agrada que hi hagi nens aquí, tristament m’hi haig d’incloure, que abans de saber què és Espanya cantin “Espanya, Espanya penjada d’una canya si la canya cau, Espanya adéu siau”. Quan veuen una bandera d’Espanya molts pensen automàticament “fatxa” tot veient a Franco ressucitat, emperò, es posen les mans al cap quan d’altres en veure una senyera diuen “catalanes de mierda”. Si es pot ser patriota català, s’ha de poder ser patriota espanyol sense complexes, i a la inversa
No entendre’ns no és una qüestió d’aquí cap allà o d’allà cap aquí. No ens enganyem.
El diàleg i la comprensió són armes fermes, però més difícils que la rendició.
La feina del TC/retallada ha anat més enllà del que semblava que era la decisió quan han sortit les 800 planes.
I és ben normal que els catalans se sentin indignats (Tribunal desprestigiat més polític que tècnic, 4 anys per a dictar sentència, la primera vegada que es toca una norma d’aquest rang, amb més força democràtica i que forma part del bloc de constitucionalitat amb major pes democràtic...).
Una sentència transcendental ja que marca el límit de traspàs de competències. Límit amb el qual molts no hi estem d’acord (per exemple, en finançament). Potser fins i tot un pas enrere en l'autogovern respecte de l’Estatut de 1979 (m’hauria de llegir amb deteniment ambdós Estatuts perquè ja no em crec a ningú). Emperò, no estar-hi d’acord no ha de significar automàticament el desig de "trencar" amb la resta d’Espanya.
En referència a la paraula Nació, no fem demagògia política si us plau. Ja en l’Estatut de 2006 no es donava pes jurídic a la paraula, ja que es fa constar únicament en el Preàmbul (que només té efectes interpretatius, no jurídics).
No obstant, entre l'Espanya centralista i de la "nación única e indisoluble" a dos Estats propis hi ha un pas entremig. Potser utòpic, però el més integrador i que compatibilitzi ser català, nacionalista o no, dins l'Estat Espanyol.
M’agradaria preguntar-li com es considera CiU actualment: si únicament nacionalista, o independentista? També voldria conèixer com vol trobar el partit polític la majoria social al carrer per a la independència: si conduiran els ciutadans al blanc o al negre i com ho faran?
la independència....has d'entendre que a molts dels qui crèiem que una Espanya federal, plural, era possible...ens han fumut una bona clatellada. tenim arguments per seguir defensant l'entesa, la col-laboració i l'estat plural? no ho sé...a mi no m'ho sembla.
fóra bo intentar tornar a interpel.lar espanya, però no se'ns escolta, se'ns ha menystingut. tenen el que volien? no ho sé.
la independència pot ser un camí, no l'únic. encara hi ha gent, molta, que creu que un estat federal és possible. però em temo que n'hi ha més aquí que allà.
Hola Ferran.
Dius:
" Hi ha molts catalans que creuen que això ja no dóna més de si. Que ens cal la independència. Però n’hi ha molts altres que no. I n’hi ha més, que no volen o no estant segurs ni d’una cosa ni de l’altra. Que aspiraven a seguir enfortint l’autogovern amb l’eina de l’Estatut que vàrem pactar entre nosaltres i amb la resta de l’Estat. Molta d’aquesta gent ha quedat orfe, un punt desorientada. I conduir-los al blanc o negre és una opció que cal valorar i que en tot cas requereix bastir un nou full de ruta."
Els polítics us heu pres (o ens ho voleu fer creure així) aquesta manifestació com una reivindicació de Catalunya a Espanya, però no és ben bé així.
Ha estat una manifestació de la societat catalana per dir "ja n'hi ha prou" als polítics espanyols i als polítics catalans.
No heu d'intentar reconduir a ningú, per que n'estem una mica farts que ens intenteu reconduir i ara volem que ens escolteu.
Llegeixo les declaracions d'en Montilla d'aquests últims dies fent-se seva la manifestació de dissabte i intentant convèncer la gent que es manifestaven per una petita retallada a l'estatut i que té solució, i se'm posen els pels de punta.
Ha calgut un cop de força espanyol per demostrar als catalans que no encaixem en aquest pais de cap de les maneres. I els partits polítics que no vulguin veure que els catalans n'estem farts hauran de sortir com en Montilla de la manifestació: per potes.
Salutacions,
Víctor
Jo crec que els polítics escolten més del que sembla. El que passa és que els qui ho són de veres tenen en compte l'alteritat, les raons de l'altre, i escolten a tothom. per això les coses no són tant fàcils com ens proposen els saltamarges o salvapàtries de segons quines bandes.
víctor, no em posis al sac dels "polítics" que no escolten...jo tinc clar el full de ruta. salutacions.
Quan dic "sortir per potes", no em vull referir al sentit literal de la frase, evidentment.
Amb això em volia referir a "sortir per potes" de la política. I fer-ho per no entendre o no voler entendre el que els ciutadans us demanem. Espero, de veritat, que en Montilla surti escaldat a les properes eleccions, sobre tot pel paperot que està fent després del 10J. Aquest dies m'he sorprès quan he sentit molta gent del carrer dir "ja n'hi ha prou", gent que fins fa poc defensaven la unitat d'Espanya.
Si jo et voto, no ho faré per que portis 30 anys manifestan-te, encara que per això tinguis el meu reconeixement. Ho faré pels teus actes com polític, per que els polítics la feina no l'heu de fer davant d'una pancarta.
I si escric al teu bloc és per que sé que escoltes, si no ho pensés no perderia el temps.
Salutacions,
Víctor
aquests dies veig i percebo molta radicalitat, catalana i espanyola. la catalana l'entenc perquè portem molt temps aguantant una campanya mediàtica, social, econòmica i política adversa, i la cirereta ha estat la sentència del TC. L'espanyola, la veig molt primària, i em preocupa.
no estic segur que no es pugui trencar una convivència que havia estat de sempre una bona senyal d'identitat col·lectiva.
sé que això que dic pot resultar estrany. però em preocupa.
havia malentès el tema de sortir per potes, perquè així va haver d'anar-se'n el president de la Generalitat de la mani del 10J. i no em va agradar.
hem de confiar que el país sabrà resoldre el futur amb coratge i cervell.
gràcies pels teus comentaris.