Al líder d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, l'han assistit aquest divendres d'una angina de pit. [La web del PSC li desitjava una ràpida recuperació abans que la web d'ERC pengés la notícia.] Ha anat a l'Hospital Sant Joan de Reus pel seu propi peu, i l'han ingressat a l'Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. Després de 48 hores en observació, li donaran d'alta perquè està fora de perill. A Carod li ha sortit tota la tensió acumulada [cas Carretero, oposició a la retallada estatutària, càlculs polítics, etcètera] No ha tingut forces per treure pit amb l'alto el foc d'ETA. L'angina de pit és la reacció física d'una gran tensió externa i contradicció interna acumulades últimament.
L'ACN informava que el blocaire President de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha enviat un SMS a Carod dient: "Saps com valoro la teva aportació aquests dos anys. Et necessitem en forma per enllestir l'Estatut. Calma i salut".
Una altra mostra de suport ha arribat -qui ho hauria de dir?- de part del ministre de Defensa, José Bono, que li ha comunicat al president del Parlament de Catalunya i company de partit de Carod, Ernest Benach: "Dile a Carod que no quiero que se vaya de España, pero que irse del mundo es peor".
Precisament dimecres escrivia que Carod i Esquerra experimenten "una barreja de corasón loco (el cap em diu una cosa i el cor, una altra)" perquè es troben davant del gran dilema. Votar no, al costat del PP, encara que per motius òbviament diferents, a un Estatut que han parit en molt bona part. Suportar totes les pressions polítiques possibles, de dins i de fora. I digerir una gran decepció amb el PSOE i Zapatero pel pacte amb CiU i Artur Mas. Tot plegat ha estat massa fort. I recordar, amb l'històric anunci d'ETA de dimecres, la greu crisi per la reunió amb la direcció de la banda a Perpinyà encara ha refrescat i remogut més l'interior d'un Carod que no és el mateix que era abans de la sortida forçada del Govern.
Esquerra comença a tenir un cert marge
La política és imprevisible. ERC era abans de dimecres el partit que menys marge tenia per administrar la possible evolució del seu vot a l'Estatut. Estava entre l'espassa (les rebaixes Mas-Zapatero pactades el famós 21 de gener a La Moncloa) i la paret (les bases engrescades després de l'onada sobiranista del 18-F).
La treva d'ETA ho canvia tot, i segurament tindrà repercussions polítiques a Catalunya. D'entrada, ha rebaixat la crispació política. Ha escombrat l'Estatut mediàticament, i ha recomposat l'escenari tradicional: País Basc per davant de Catalunya, des del punt de vista informatiu. Afortunadament, ara serà per parlar de pau i diàleg i no d'activitat terrorista i repressió.
Aquest divendres, el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, ha llençat un missatge al PSOE. Un dels motius que adduien des del carrer Ferraz per justificar l'esporgada constitucionalista a l'Estatut del 30-S, el del Parlament, era l'enorme cost electoral que tenia en el conjunt de l'Estat per al govern de Zapatero. Les enquestes tenien el PSOE espantat. I aquesta era una excusa per demanar comprensió al quadripartit i legitimar les pressions persistents.
A l'equador de la legislatura de Zapatero, la situació s'ha capgirat favorablement. El PP no només no supera al PSOE a les enquestes, sinó que hi aniria uns vuit punts per sota. Majoria absoluta dels socialistes, segons la SER. L'acord balsàmic Mas-Zapatero (el mateix pacte però amb la foto Carod-Zapatero hauria escandalitzat Espanya), l'ofensiva legislativa per marcar avenços en polítiques socials i, ara, l'alto el foc permanent d'ETA són alguns dels elements que expliquen el canvi de truita. [Una curiositat que trobo al bloc d'Ignacio Escolar: 11-M x 2 = 22-M.]
Amb un PSOE més relaxat, caldria pensar que els intents per ficar cullerada en assumptes intestinals del tripartit aniran a la baixa. Una cosa és que no s'hi fiquin gaire a demanar destitucions de consellers com Joan Carretero [a qui defensa Salvador Cardús en aquest article i convertit en nou heroi de les JERC], i una altra que les aliances siguin tan estretes com abans. No crec, per tant, que el PSOE faci un gest per recuperar la relació i el feeling amb ERC, perquè l'idil·li amb CiU li va molt bé per "centrar" la seva imatge i allunyar-se del que ells consideren "radicalitat". A més, Mas no para de llençar-li floretes a Zapatero. [El confidencial pro-republicà Busot destapa els intents de La Moncloa d'arrossegar ERC cap al sí, aprofitant l'alto el foc terrorista.]
En tot cas, la votació de l'Estatut al Senat serà una oportunitat per desmarcar-se del PP. La suma de conservadors i republicans, que van coincidir a la Comissió Constitucional del Congrés en el "no", faria possible tombar l'Estatut al Senat i forçaria el retorn del text a la cambra baixa, alterant el calendari i dilatant un procés esgotador que no interessa a ningú a part del PP. Els republicans estan obligats a ser infidels al "no" al Senat per evitar que la suma de vots amb el PP obstaculitzi el procés. Per tant, els que internament a Villarroel o a Palau defensen que ERC es vagi movent en direcció al "sí", tenen un argument per agafar-s'hi: la votació al Senat.
Aquest marge de maniobra tècnic (Senat) i polític (nou escenari de pau gràcies a una treva [amb blog] que fins ara només beneficiava el Principat) és compatible amb les tesis dels dirigents d'ERC [amb nova imatge] que mantenen el rebuig a l'Estatutet al referèndum. De quina manera: opció a) campanya pròpia amb butlletes el resultat formal de les quals seria el vot nul. opció b) abstenció. opció c) no.
A aquestes alçades, i molt haurien de canviar les coses (amb una aeroport no n'hi hauria prou perquè Carod i els seus justifiquessin el canvi de posició), descartaria el "sí crític". Tanta ingenuïtat política seria preocupant.
Onada sobiranista, i el PP més sol que mai
Des de fora observen que l'onada de canvi a l'Estat passa pel sobiranisme, en aquest agermanament sentimental i polític entre catalans i bascos. La gran incògnita és què farà el PP, i s'ho pregunta Daniel Solano a l'Olla de grills, un bloc transversal que aquests dies és més interessant que mai. "El PP està sol davant del món", em comentava l'altre dia el periodista blocaire Carles Puigdemont. El presidenciable conservador Mariano Rajoy, que precisament ha estat per Barcelona amb els sectors més retrògrades de la societat civil catalana, per carregar-se més l'Estatut (la quota d'Iniciativa i d'Esquerra en títol de drets els irrita profundament), té la gran decisió a les seves mans.
Vol posar entrebancs a Zapatero i, en conseqüència, al procés de pacificació i normalització? O sacrificarà el seu afany electoralista per mostrar-se com un home d'Estat? Trencarà lligams amb José María Aznar [el mentider] i assumirà un discurs renovador per al PP i beneficiós per al conjunt de l'Estat? O es mantindrà ancorat en el plantejament que Jaime Mayor Oreja no para de repetir, inclús vinculant la "nació catalana" (imagineu-vos si sortís a l'articulat de l'Estatut!) amb el xantate d'ETA?
Dimarts, Rajoy haurà de moure la primera fitxa en l'entrevista amb Zapatero. Però paciència que això anirà per llarg.
Especial VilaWeb i pàgina del Catalonia Today
Com cada setmana, serveixo aquí el pdf de la meva col·laboració setmanal amb Catalonia Today. Avui també incorporo el pdf de l'edició espcial de Vilaweb titulada "En ruta. El procés de pau a Euskadi obre la porta a una nova situació política", en què hi trobareu un resum dels blocs de MésVilaWeb que es van actualitzar entre dimecres i dijous.
Un dels articles destacats és precisament d'aquest bloc. Gràcies, novament. I també al periodista Juan Varela, per referenciar-me en aquesta anotació sobre la reacció de la blogosfera política el dia de l'esperança.
Doncs aquest matí, tant El País com la cadena SER han iniciat una nova campanya mediàtica contra ERC. Ja veurem que hi ha al darrera de tot això, però fa tota la pinta d'un nou episodi de periodisme d'intoxicació de El País.
Escoltant la SER aquest matí començo a veure que això del procés de pau no arribarà gaire lluny, per una part del PSOE no és més que una operació de marketing amb l'objectiu d'aconseguir la majoria absoluta en les properes eleccions, com a molt cediran acabant amb la dispersió dels presos i molt a llarg termini legalització de HB, (Derogaran la llei de partits? no crec, els pot ser un instrument molt útil si el sobiranisme continua creixent a Catalunya i Euskadi). Amb això no vull dir que el procés de pau no vagi de debò, estic convençut que l'esquerra abertzale està per deixar les armes per poc que el govern cedeixi, però crec que l'enamorament general d'aquesta societat per Zapatero i l'alegria del moment no ens fa veure les coses amb prou realisme. Dirigents de l'esquerra abertzale parlen de sortida al carrer de tots el presos i de consulta popular al País Basc, però també a Iparralde i Nafarroa. És evident que tant al PSOE com al PP un escenari sense violència i amb un moviment independentista prou fort no els fa gens de gràcia, políticament no cediran gens, i molt menys amb el tema del dret a l'Autodeterminicació.