Dissabte, 10 de juliol. Barcelona es converteix, durant unes hores, en l’epicentre del catalanisme. Gent de moltes procedències –al meu costat uns valencians i un alguerès- i de gran pluralitat ideològica –socialistes, democratacristians, socialdemòcrates, liberals...- expressen amb una única veu, una sola idea: Catalunya. La voluntat de ser i la dignitat d’un poble que no s’arronsa i que n’està cansat del menysteniment que ha patit els darrers 7 anys. Els mateixos anys que ha durat el debat de l’estatut.
Se n’ha escrit tant durant aquest temps, que es fa difícil simplificar el missatge i atendre a allò rellevant, obviant allò accessori. Evitar la contingència per fixar-se en els aspectes estructurals, és un exercici que no es fa sovint, en una societat que penalitza la reflexió i que caduca tot el que ha passat abans d’ahir. Per això, fora bo no oblidar el generós gest fet per la ciutadania una tarda de juliol a 38º a la ciutat de Barcelona, sinó volem que el gran esforç fet quedi en no res.
- L’estatut ha suposat el darrer esforç d’entesa del catalanisme polític –de tall autonomista, federalista i independentista- amb l’estat espanyol.
- Les institucions de l’estat espanyol –la majoria de partits polítics, el Tribunal Constitucional, el Defensor del Pueblo...- però també el conjunt de la societat civil, que ha restat muda o contrària al pacte polític de l’estatut, no estan en disposició d’assumir les diferències històriques, culturals, lingüístiques, però també de voluntat de ser, que representa avui el mosaic que conforma la totalitat de l’estat.
- Set anys són temps suficient pel tempteig i per a explorar vies d’entesa polítiques. Set anys són, alhora, un marge prudencial per a valorar la utilitat de l’empresa iniciada amb la voluntat de reformar l’estatut i, amb ella, la voluntat d’adaptar un estat que nega la seva pròpia pluralitat.
- Arribats a aquest punt, cal canviar l’estratègia i no insistir en les vies mortes del passat. Reconstruir els anomenats ponts del pacte constitucional, només portarà més frustració i allunyament de la societat cap a la classe política.
- La classe política –partits del catalanisme polític- té l’obligació moral, atenent la resposta de la societat catalana del passat dissabte, d’explorar noves vies d’acció política. També de noves formes. Possiblement de nous lideratges.
- Cal veure la política, també, com un espai per la innovació, per a la creativitat i per explorar diferents estratègies. Continuem fent una política a l’antiga. Fills com som d’una transició amb hipoteques, a l’ombra d’un postfranquisme ideològic encara vigent, continuem fent dels partits, organitzacions endogàmiques que intenten segrestar parcel·les de la societat, quan aquesta societat fa 30 anys que ha evolucionat a un ritme vertiginós i que ja no atén a velles consignes sinó que es mou per resultats tangibles que demostrin ser eficaços, pràctics i amb amples consensos. Ja no val, només, la ideologia buida com a motor de canvi.
- Es fa necessari, també, fer evolucionar certa idea de catalanisme. Poc serveix aquella històrica missió del catalanisme de pactar amb Madrid els espais d’autonomia sobre els quals protegir la, cada cop més malmesa, identitat catalana. A Madrid, la política, i a Barcelona, l’economia. Una premissa que avui ja no serveix en un moment en el que Madrid és política i economia, i en el que el món de Catalunya és ja el món sencer.
- Passar de la reacció a la proposta. Fa temps que sentim a dir allò que, ara és el moment. Com si designats per una estranya profecia, el moment dels països fos la conseqüència d’un determinat fet inesperat o imprevist. El destí dels països no arriba per la bona fortuna o pels atzars de la història, sinó perquè els individus que en formen part prenen consciència que cal avançar. De vegades, amb el risc que això implica.
- Dibuixar el futur del país a mig termini. Som presoners de la conjuntura. Actuem a cop d’estratègia, però si ens preguntéssim on serem com a país d’aquí 10 anys, difícilment trobaríem respostes que satisfessin una gran majoria. Sinó fem l’esforç d’imaginar-nos on volem anar, com podrem treballar per aconseguir-ho?
- El món canvia molt ràpid i la memòria és feble, però la història –ho hem vist moltes vegades- mai dóna segones oportunitats. Potser, sense adonar-nos-en, arribarà el moment del canvi i ens passarà per sobre o, simplement, es florirà. Podríem, per un cop, reptar el destí i anticipar-nos a ell. Però això serà, només, si ens hi posem. Renunciant a allò nostre per beneficiar a allò de tots.
