Els fets es precipiten. El debat a la xarxa, sobretot al twitter amb el #somunanacio que va engegar Òmnium, però també als blocs i al Facebook, és d'una intensitat gens adient a la calor que patim. Llegim, debatem, enviem missatges. I un servidor es veu abocat a escriure com a mínim dos apunts al dia perquè tot això s'està accelerant i la feina se m'acumula.
Ferran Mascarell publicava dilluns l'article "Després de la manifestació": "la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure
fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l'opció de la independència sense
renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d'una altra manera:
l'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la
independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu
afany de federalització amb els pobles que l'envolten, siguin a Espanya
o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es
vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de
condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i
un Estat que pagui la pena i estigui a l'alçada dels reptes que tenim." I el conseller Maragall, acabat d'arribar al twitter, ho abonava.
Dilluns al matí començaven les reunions de partit i les declaracions públiques per marcar les línies del debat. Moment de ser curosos i honestos. Per desgràcia, vam veure els primers intents de segrestar l'esperit del 10 de juliol. Allà hi havia partidaris de l'estatut i partidaris de la independència. Tots darrere d'una pancarta, l'única que ens podia unir: NOSALTRES DECIDIM. I la clau d'aquesta unitat és la mateixa que cal buscar al Parlament. Els partits tenen diferents propostes, però un denominador comú que no és la defensa de l'estatut com de manera tramposa ha fet circular el PSOE-C, sinó el dret de decidir, la democràcia. En aquest sentit, Joan Puigcercós ha estat més honest que el PSOE-C, perquè podia haver dit que el mandat és la independència i posar-se a l'alçada dels socialistes, però no: Esquerra proposa el punt de trobada.
També remarcable l'article de Xavier Antich a La Vanguardia, en el qual es poden llegir coses com aquestes: " España tiene un problema: Catalunya se ha salido del guión" (...) "¡qué gran metáfora!: la manifestación sólo echó a andar cuando la cabecera institucional abandonó la calle" (...) "Ni un grito en favor del Estatut. Al contrario, uno recorrió toda la manifestación: in-inde-independència. Quien no sea sordo, pudo oírlo" (...) "Gran equivocación en España durante estos últimos meses: interpretar el Estatut como una ofensiva del independentismo. Era al contrario: los partidarios del Estatut todavía creían en España. Y son ellos los que han quedado desmentidos" (...) "a pesar del cinismo de algunos dirigentes (como Iceta, poniendo en cuestión el genitivo plural), Òmnium representa, en nombre de casi mil quinientas asociaciones, lo mejor que tenemos"
I en l'àmbit estrictament polític també hi ha avenços a cada instant., però amb matisos que cal denunciar. Tal com recollia dilluns Vilaweb, Joan Herrera està d'acord amb la proposta que Carod feia diumenge a l'Entrevista de Catalunya Informació d'una assemblea de parlamentaris per acordar un full de ruta que reculli l'esperit del 10 de juliol, cosa que no és poc, però no és honest perquè també diu que el denominador comú és "el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional i la defensa de la totalitat de l'Estatut". Tant de bo que en les properes hores CiU s'incorpori a aquest consens i que ho faci amb honestedat, perquè aleshores només hi faltarien els socialistes. Però de moment, a l'entrevista de Nació Digital, Artur Mas no diu absolutament res que no digués abans de la manifestació i abans de la sentència, com si no hagués passat res, com si no volgués sentir l'esperit del 10 de juliol, com si volgués fer-se el sord al mandat. Espero que això canvïi.
Dilluns al matí començaven les reunions de partit i les declaracions públiques per marcar les línies del debat. Moment de ser curosos i honestos. Per desgràcia, vam veure els primers intents de segrestar l'esperit del 10 de juliol. Allà hi havia partidaris de l'estatut i partidaris de la independència. Tots darrere d'una pancarta, l'única que ens podia unir: NOSALTRES DECIDIM. I la clau d'aquesta unitat és la mateixa que cal buscar al Parlament. Els partits tenen diferents propostes, però un denominador comú que no és la defensa de l'estatut com de manera tramposa ha fet circular el PSOE-C, sinó el dret de decidir, la democràcia. En aquest sentit, Joan Puigcercós ha estat més honest que el PSOE-C, perquè podia haver dit que el mandat és la independència i posar-se a l'alçada dels socialistes, però no: Esquerra proposa el punt de trobada.
També remarcable l'article de Xavier Antich a La Vanguardia, en el qual es poden llegir coses com aquestes: " España tiene un problema: Catalunya se ha salido del guión" (...) "¡qué gran metáfora!: la manifestación sólo echó a andar cuando la cabecera institucional abandonó la calle" (...) "Ni un grito en favor del Estatut. Al contrario, uno recorrió toda la manifestación: in-inde-independència. Quien no sea sordo, pudo oírlo" (...) "Gran equivocación en España durante estos últimos meses: interpretar el Estatut como una ofensiva del independentismo. Era al contrario: los partidarios del Estatut todavía creían en España. Y son ellos los que han quedado desmentidos" (...) "a pesar del cinismo de algunos dirigentes (como Iceta, poniendo en cuestión el genitivo plural), Òmnium representa, en nombre de casi mil quinientas asociaciones, lo mejor que tenemos"
I en l'àmbit estrictament polític també hi ha avenços a cada instant., però amb matisos que cal denunciar. Tal com recollia dilluns Vilaweb, Joan Herrera està d'acord amb la proposta que Carod feia diumenge a l'Entrevista de Catalunya Informació d'una assemblea de parlamentaris per acordar un full de ruta que reculli l'esperit del 10 de juliol, cosa que no és poc, però no és honest perquè també diu que el denominador comú és "el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional i la defensa de la totalitat de l'Estatut". Tant de bo que en les properes hores CiU s'incorpori a aquest consens i que ho faci amb honestedat, perquè aleshores només hi faltarien els socialistes. Però de moment, a l'entrevista de Nació Digital, Artur Mas no diu absolutament res que no digués abans de la manifestació i abans de la sentència, com si no hagués passat res, com si no volgués sentir l'esperit del 10 de juliol, com si volgués fer-se el sord al mandat. Espero que això canvïi.
Estic amb tu que cal denunciar la indecent manipulació dels socialistes i de IC per a convertir el 10-J en un clam a favor de l'estatut. Dius que els manca honestedat, jo els dic clarament pocavergonyes i "sinverguenses". Com es pot tergiversar d'aquesta manera el que tots vèiem en les pancartes i el que cridàvem ininterrompudament?
Això acaba de dir Mas i significa un abandonament de l'autonomisme i un pas definitiu cap a la sobirania. Això és molt possitiu però encara té que donar un altre pas: Que abandoni l'absurda idea de les majories molt àmplies i de la bajanada de dividir el país en dos i bla, bla, bla i reconegui que si, democràticament, guanyem per 51 a 49 val igual que si guanyem per 90 a 10.
Això és el que ha fet i el que li falta per fer.
Encara que no parla d'independència explicitament però si que diu que Catalunya ja no es pot encaixar dins Espanya. No ho diu cantant però ho diu xiulant...
dissabte en destaco una.
Tornant cap a l'autobús trobo un grup de
gent que deu haver vingut de l'Índia, em va semblar. Ens saludem i
expressem solidaritat, i els pregunto: vosaltres voleu la independència
de Catalunya? I em varen respondre que sí, que i tant, i que com s'ha de
fer això.
Els responc que entre altres coses cal tenir clar el vot a
les properes eleccions al Parlament, a la tardor, i votar només amb qui
així es comprometi.
Aleshores m'assenyalen una xapa de CiU que duen
a la samarreta i em pregunten: aquests s'hi han compromès? I vaig
respondre-hi: no, de moment no, ahir no, però cal veure si després
d'això demà ho facin o no. Això, cal vigilar.
Jo no he perdut l'esperança amb CiU, al contrari (ep, no oblidem en López Tena), perquè el dia que "gent d'ordre" com ells (ja m'enteneu) es sumin al vaixell independentista, crec que ho tindrem pràcticament guanyat. Si a més hi ha un constant degoteig de conversions des del PSC, com està passant, crec que estem clarament en el bon camí. A ICV hi ha postures cada cop més clares a favor de la independència (Camats, Romeva...), i ERC i RCat + DC no ens fallaran. Coincideixo amb alguns que és important que CiU no tregui majoria absoluta.
En fi, la traca final serà quan el Pujol i el Maragall diguin que ja no queda altre camí que l'Estat propi, i estic bastant segur que tard o d'hora passarà.
que les aspiracions de Catalunya ja no caben a la Constitució"
On ho ha dit? Si me'n pots facilitar l'enllaç t'ho agrairé. A l'entrevista que esmento les úniques referències a la Constitució són:
A. "La realitat és que aquell estatutet o aquella merdeta ha servit per
constatar quins són els límits d'una Constitució que feia trenta anys
que s'estava interpretant." Diu que la Constitució té límits, no pas que es
comprometi a superar-los.
B. "El Constitucional el que no pot dir és que el concert econòmic no és
constitucional, perquè el País Basc i Navarra el tenen. Ens podran dir
que no els passa pels nassos o que som insolidaris, però no que és
anticonstitucional". Parla de la Constitució per referir-se al concert econòmic. Això ja ho deia abans de la sentència. I si m'equivoco, sisplau, corregeix-me.
2. Dius: "I ja defensa sense embuts que s'ha d'anar cap al dret a decidir, i ja no
diu que cal decidir "només sobre coses de consens", com el concert
econòmic." Ja abans deia que no posava límits al dret de decidir, però que a la propera legislatura no plantejaria un referèndum d'independència perquè el país no estava madur. Jo, honestament, no hi veig cap canvi. Tu penses que no s'atrevirà a dir que no estem madurs, però no ha dit pas que hagi canviat d'opinió. A mi no em consta que ja no ens tingui per immadurs.
En definitiva, ens pot semblar que està preparant el camí i podem concebre esperances, que jo també en tinc, però insisteixo que no hi ha el més petit canvi en el discurs arran de la sentència i de la manifestació. Diu exactament el mateix que va plantejar el novembre de 2007.
D'altra banda, agraeixo que tu, siguis qui siguis, sí que reconeguis aquest degoteig de conversions socialistes, perquè tothom retreu a Esquerra que ha fracassat en el seu propòsit d'arrossegar-los cap a posicions sobiranistes, quan tenim ja casos evidents, públics i notoris i enquestes que ens parlen de l'electorat socialista.
Estàs d'acord amb la rèplica?
Gràcies pel comentari.
Mas diu el que diu l'Oriol. Es veritat. Suposo que anirà en compte, però i farà el gir delicadament per no donar arguments a PP ni a PSOE.
Una cosa molt diferent és Herrera. Als d'ICV si que els veig encara amb la bajanada de "refer" l'estatut.
El tema del concert econòmic, efectivament, el Mas ja el deia abans. Jo només volia dir que ara ja no sortirà amb aquesta cançoneta perquè ja sona a poca cosa, no sé si no m'he explicat bé.
Sobre la immaduresa, va ser un comentari molt desafortunat del Mas, però en el fons he de dir que comparteixo una cosa: anem fent camí pas a pas, no ens tirem pel barranc; és possible que el procés de convenciment de federalistes, convergents semi-porucs i altres espècies pugui trigar un temps (un, dos, tres anys?). I també comparteixo (no per principi democràtic, però si per estratègia) que un referèndum s'ha de fer per guanyar-lo, i això en el fons el Mas ho diu des d'un partidisme independentista innegable (com és pot entendre sinó?). No vull que ens passi com al Quebec: 1980, 1995... i anar esperant.
Tinc la sensació que m'estàs classificant de convergent, i no en sóc. Els vaig votar una vegada a unes europees fa molts anys i punt. Vaig militar a Esquerra (de forma molt poc activa) durant tres anys i és el partit que més vegades he votat sense cap mena de dubte. Ara és bastant probable que voti RCat + DC si es fa realitat la coalició. La qüestió és que sempre he pensat que CiU és un instrument imprescindible per arribar a la independència i me n'alegro quan fan passes cap al sobiranisme.
El tema del PSC ( a qui vaig votar una vegada també, fixa't tu) no és que el reconegui, és que això del degoteig em sembla una evidència comprobable. I no és d'ara, sinó que arrenca de quan treuen del mig en Maragall i la Garrigosa estripa el carnet.
Que si estic d'acord amb la rèplica? Gairebé sempre estic d'acord amb tot el que dius!
"Clarament cap al dret de decidir" no vol dir referèndum d'independència. De fet, el va descartar per a la propera legislatura, i d'aquí ve el problema. D'altra banda, el que ell faria en un referèndum té una importància relativa. Jo també celebro que digui que votaria sí, però una cosa és en Mas persona i l'altra en Mas president de CiU.
El referèndum s'ha de fer per guanyar-lo, cert, però és que només que s'avingués a rectificar i fer-lo a la propera legislatura ja tindria assegurat el suport d'Esquerra i potser el de la nova formació que finalment es presenti. I això ja suma una majoria absoluta de diputats segur, a la qual correspon la majoria social de partida, abans de la campanya i del full de ruta planificat.
No pateixis perquè el classifiqui. No m'importen els noms ni les filiacions, sinó el debat constructiu i intel·ligent. No sé qui ets, però debatre amb tu és un plaer.
Finalment, els federalistes que cauen del cavall ho estan fent a un ritme trepidant. Fes un tomb per les xarxes socials i pels mitjans digitals i ho veuràs.
Salut! I gràcies un cop més.