Des de dissabte a la tarda, llueix al balcó de casa, una estelada. Ahir vaig pensar de despenjar-la, però donat que jugava la selecció espanyola, vaig decidir allargar la declaració de principis.De fet, van ser uns quants els aficionats de la "roja" que es van congregar a sota insultant el meu país i proferint tot d'esgargamells contra la bandera. M'era igual. No tenia cap importància. Com tampoc no m'ha fet res, aquesta nit, no poder dormir per culpa dels clàxons dels cotxes que celebraven la victòria espanyola.
Avui, llegint la premsa, tot això que dic més amunt, se m'ha ratificat. Amb quin esclat de felicitat no he pogut constatar que a Barcelona, hi ha hagut aldarulls, detencions i ferits, com a conseqüència de la victòria vermella. Per endavant la meva voluntat que tots els ferits es recuperin.
Si per una vegada tant m'ha fet haver de suportar tanta cridòria, ha estat senzillament perquè un dia abans, més d'un milió de persones -molts, molts més- vam sortir al carrer, a Barcelona, per deixar ben clar que a Espanya no hi volem ser. Més un de milió de persones vam sortir al carrer per dir als polítics quin era el camí que volem que segueixin. Més d'un milió de persones vam sortir al carrer per reclamar dignitat.
I tot plegat va ser fet amb el màxim de civisme. Sense trencar res. Sense haver de cremar benzina, sense haver de plantar-nos davant signes que no ens representaven i insultar-los, sense haver d'enfrontar-se a ningú. Tot plegat es va fer amb el màxim de respecte, amb imaginació, amb humor, emocionats, reivindicant, en una paraula: sent! I cridant ben fort que volem continuar sent, ara sí, i sense més excuses, dilacions, ni complexos, amb un estat propi.
D'altra banda, remarcar i reivindicar la quantitat de nens i nenes que hi havia, en cotxets, a les espatlles dels pares, o agafats de la mà. I en cap moment vam haver de patir per que poguèssin prendre mal (i ho diu un pare patidor).
Salut!