Feia molta calor a Barcelona el 10 de juliol de 2010. L’estiu havia arribat tard però amb contundència, com ja començava a ser habitual. Va venir acompanyat de l’esperada sentència d’un obsolet i caducat Tribunal Constitucional, aferrat a la tradició més rància i casposa, herència directa del franquisme –encara viu, per desgràcia, en la societat espanyola- sobre el nou Estatut. Una sentència que no va sorprendre ningú amb un mínim coneixement de causa. Una sentència que possiblement agrairem profundament la resta de les nostres vides. Perquè gràcies a això, els catalans hem dit prou.
Feia molta calor, el dissabte 10 al passeig de Gràcia però no va impedir
que centenars d’autocars vinguts d’arreu dels països catalans –del sud i
del nord- i desenes de trens arribessin a la ciutat Comtal. Centenars
de milers de catalans – diuen diaris australians i americans que més
d’un milió- van sortir a dir que ja en tenen prou d‘indignitats,
d’insults, d’explotació, de menyspreu, de negació per part d’un Estat
ancorat en una dinàmica centralista d’odi envers la riquesa cultural,
nacional i lingüística que amb un altre tarannà podria haver convertit
en bandera exemplar per al món. Però els castellans hi són al·lèrgics, a
reconèixer una realitat que mai no he entès perquè els cou tant. Suposo
que d’on no n’hi ha, no en pot rajar.
La nació catalana es mou i avança mentre Espanya es manté immòbil i
d’esquena a la realitat, com sempre. I els catalans no volem continuar
sent el motor d’aquesta Espanya en la que no tenim cabuda, com ens deixa
ben clar i “castellà” el TC. Contra la Constitució, insubmissió. Si
Espanya no ens estima, que ens concedeixi el divorci.
Polítics i polítiques que ens maneu, obriu bé les oïdes: el poble de
Catalunya no demana refer els ponts trencats amb la sentència del TC, el
poble de Catalunya demana la independència. Feu el favor de començar a
posar-vos a treballar per aconseguir-la.
El més maco, l'estelada. A veure si vosaltres teniu raó i jo vaig equivocada, pensant que només ens concediran el dreta al "pataleo", i així se'ns esbravaran les forces i tot seguirà igual! Jo ja sóc massa vella per a esperar gaire!
El més maco, l'estelada. A veure si vosaltres teniu raó i jo vaig equivocada, pensant que només ens concediran el dreta al "pataleo", i així se'ns esbravaran les forces i tot seguirà igual! Jo ja sóc massa vella per a esperar gaire!
sergi borges |
dilluns, 12 de juliol de 2010 | 21:26h
Edu, la teva germana, en comptes de cridar "independència" es va estar tota la tarda cridant: el sergi està fondon o sí, sí, sí, la sindria ja està aquí o Sentència, no; gimnàs, sí, o boti, boti, boti, vaca qui no boti... I tot això sota el sol de justícia que queia!!!
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Sergi, et conserves bé, punyetero...
Jo també vaig ser-hi. Que estrany que no ens trobéssim ;D
:)