La veritat és que les batusses dels setanta les feien més emotives, les manifestacions.Avui, però, he aconseguit participar en una manifestació legalment organitzada sense abaltir-me d'aborriment.
Malgrat la no menyspreable…,
dispersió ideològica, he de dir que la cosa intergeneracional, la cosa
quantitiva —perquè negar-ho— i, especialment, la cosa del clam únic
—Catalunya sobirana—, ha convertit la passejada en una saborosa orgia.
Era com la roca montserratina: un conglomerat de rocs de colors i composició mineral ben diferenciada. Tots ells arrodonits, fins a convertir-se en còdols, pel desgast d'anys i anys de disbarats comesos pels polítics —colonitzadors i colonitzats, val a dir— i units per un vital sediment calcari, producte l'esforç de centenars de noms que passaran a la història en el més cruent anonimat.
La independència és cosa de dies. Només cal esperar —sense baixar la guardia, però— el temps necessari per què els que manen puguin resituar-se per continuar manant. Després, se'ns girarà fèina, ho podeu ben creure!
He pensat en alguns vells amics: Felix Goñi "El bruc", Albert Ibañez "El patufet, Julià Babia "El nen", Martí Marcó i Maria Rosa Andreu "La toia" —que encara hi és, però no pot copsar la intensitat del moment—, i tans d'altres que un dia van encendre la metxa d'aquest esclat de llibertat.
Era com la roca montserratina: un conglomerat de rocs de colors i composició mineral ben diferenciada. Tots ells arrodonits, fins a convertir-se en còdols, pel desgast d'anys i anys de disbarats comesos pels polítics —colonitzadors i colonitzats, val a dir— i units per un vital sediment calcari, producte l'esforç de centenars de noms que passaran a la història en el més cruent anonimat.
La independència és cosa de dies. Només cal esperar —sense baixar la guardia, però— el temps necessari per què els que manen puguin resituar-se per continuar manant. Després, se'ns girarà fèina, ho podeu ben creure!
He pensat en alguns vells amics: Felix Goñi "El bruc", Albert Ibañez "El patufet, Julià Babia "El nen", Martí Marcó i Maria Rosa Andreu "La toia" —que encara hi és, però no pot copsar la intensitat del moment—, i tans d'altres que un dia van encendre la metxa d'aquest esclat de llibertat.
Marcel dixit, 10/7/10
Canviant de tema (però sense moure'ns d'aquesta bella serra): s'acosta la travessa de músics i amics -que m'imagino que repetirem-, no?
Bon agost i bona música!
laia
Però no està tan malament deixar que durant uns dies la tibin els altres la corda. Al cap i a la fi, és el que sempre —sense confiar-hi massa— haviem desitjat no?.
Aprofitem per agafar força que ja en vindrà de feina.
Gràcies per passar-te per aquí i una abraçada.
Jo també vaig gaudir de la manifestació. Va ser una tarda excepcional, malgrat les ofegades dins del tren.
M'ha agradat la comparació que fas amb Montserrat, sobretot units per un
vital sediment calcari, producte l'esforç de centenars de noms que passaran a la història en el més cruent anonimat.
És ben cert, molts dels protagonistes de la història dels pobles no surten als llibres.
Una abraçada