Qui en pot dubtar que la “mani” d’ahir va estar molt bé. Tanta gent. Gairebé agafats de les manetes. Igual que germanets. Barrejats –tutti quanti, autonomistes, federalistes, independentistes del morro fort, sobiranistes. Una joia, una passada. Una concentració que ha fet el seu fet tot prenent la temperatura al país en un moment prou irrepetible. I no res més (...)
El que cal, a partir d’ara, és girar full, i veure com construïm una majoria –que no hi és, a favor de la llibertat; una majoria parlamentària –que no hi és, partidària de superar el paradigma i l’horitzó constitucional-estatutari. Davant el tancament, amb clau i forrellat, del procés autonòmic, davant la via morta constitucional-estatutària, cal alçar alguna cosa amb cara i ulls, engrescadora i inclusiva.
Perquè, avui per avui, l’agenda política la marca el bloc catalanista –PSC i CiU. Perquè, parlamentàriament, l’independentisme no hi pinta res. Perquè, el país, no és, hi torno, partidari de la independència.
Què vull dir amb tot això? Que convé no emborratxar-se i no confondre els desigs amb la realitat. Que la direcció del moviment nacional, del bloc nacional, és encara –i no sabeu com pesa la inèrcia, com costa de destruir el vell per bastir el nou, a mans del constitucionalistes-estatutaris.
Que malgrat l’autogol que han fet, la fruita no caurà pas madura.
Que sense una proposta de país, no hi haurà compradors, ni votants, ni adeptes, ni militants.
A més a més, els processos d’avenç nacional sumen i resten. Sumen adeptes, però divideixen la societat en remoure inèrcies, costums, lligams, servituds... I generen greus confrontacions socials, culturals, lingüístiques, identitàries. I no sé pas si estem prou madurs, prou fets i pastats, per acarar un procés d’aquesta densitat, d’aquesta complexitat.
El nou estatut, hi estem d’acord, ha estat extirpat clínicament. Però el sobiranisme no té traducció política. No té arquitectura i múscul orgànic. Hi està, bàsicament nuet, conill.
Deixem, doncs, el somieigs, i posem fil a l’agulla, que se’ns ha girat molta, molta feina.
La “mani” d’ahir? Va estar molt bé, però ara cal tocar de peus a terra.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
La resposta a la mani del dissabte ja la vas tenir ahir a la nit. Els que van sortir al carrer no formaven part de la colla pessigolla de subvencionats, militants en busca de càrrec, funcionaris i sindicalistes verticals que porten les regnes del nacionalisme llampant, a diferència del gruix de la mani de dissabte. És, sens dubte, una victòria moral. El futbol, si vols, ha tret al carrer a un grapat de gent que només d'aquesta manera podia tenir una participació política. I no em refereixo als quatre idiotes d'ultradreta.
Trist? Sí, però en Kapuscinsky ja ens va demostrar que això del futbol és més que un esport. Malauradament, si vols.
Salutacions!
Vols dir que als 75.000 ciutadans i ciutadanes els calia respondre res, del dia anterior? Em sembla que estires una mica la corda. Es tractava d'una manifestació esportiva. O fes-ne una prova: que algú convoqui a favor de la sentència del Constitucional, en contra dels estatuts, a veure quants en surten.
Són coses diferents, em penso. Crec, a més, que si ho valoreu en aquests termes, hi teniu tot el dret, us equivocareu, greument, en l'anàlisi i no trobareu respostes polítiques adients, adaptades a la realitat real.
Realitat real, que sempre és més complexa, benvolgut ciutadà català.
Cordialment,
Pere
PD. I, per cert, l'enhorabona pels resultats assolits per la Selecció d'Espanya.
Ves per on, aquests interessos extrapolítics que hi ha al voltant del nacionalisme català fan que la gent es mobilitzi molt més en el vostre àmbit. Moure la gent del sofà de casa només amb arguments polítics és prou difícil avui dia. Per això, considero tot un èxit la mobilització ciutadana d'ahir. Imagina't la de nous militants, amics i simpatitzants de la nostra banda si a la Pl. Espanya els de UPyD, per exemple, es dediquessin a repartir entrepans de fuet entre el personal o, millor, un càrrec d'administratiu a l'ajuntamentet de Riudecols de la Ribera... Això últim no vull ni pensar-ho.
Ja et passaré l'adreça dels jugadors de futbol per a què els felicitis a ells, que són els que han guanyat.
Ho sento però aquest mateix argument "antisistema" teu, també el podria utilitzar per tots els teus amics espanyols, o els Boadelles , Carreras , etc.. viuen del seu suor?. O els , militars, jutges , funcionariat vari de les espanyes , aquests què? No són "assalariats, funcionaris fidels ni subvencionats que hagin d'agafar l'autobús cap a Madrid per a conservar el seu lloc de treball"
Saps quin és el problema, fins ara els "radicals" erem nosaltres , ara començem a ser la centralitat . I el radicalisme comença a estar al vostre costat.
Tot i això, les coses es solucionen votant, o no? Dons deixeu-nos votar.
Els anys foscos d' ETA sempre sentia la frase dels teus , "en democràcia es pot defensar tot". Al final el que us fa por és la democràcia.
pd:Sóc autònom i vaig pagar-me el viatge, el meu i el de la meva família
Potser no ens calen més propostes per continuar sent compradors (de fum), votants (d'impostors), adeptes (d'organitzacions sectàrias que no deixen espai per al desenvolupament lliure d'idees) i militants (que no són més que treballadors per una "causa superior" però sense cap dret sobre llurs vides i actes).
Potser la gent ja hem "madurat", ens hem fet grans, i volem decidir -encara que fos en quelcom- per nosaltros mateixos, sense esperar res d'uns "elegits" sense cap filtre democràtic, i que representen un tipus de nació d'abans de la revolució francesa. Potser -ja aniria sent hora- la majòria vol ser nació, i deixar de ser subdit.
Atentament