La sentència del Tribunal Constitucional deixa en no res el nou Estatut d'Autonomia i, en alguns casos, representa fins i tot un retrocés en relació al de 1979. S'han declarat inconstitucionals 14 articles, i 27 més han estat reinterpretats.  I pel camí han passat aigüera avall conceptes com el de nació, la relació bilateral, la preeminència de la llengua catalana, la possibilitat de convocar referèndums, la de tenir un sistema d'organització territorial propi, un sistema de finançament amb menys dèficit fiscal, l'exclusivitat de les competències exclusives i, en especial, la possibilitat d'un poder judicial propi.

Des que el Parlament de Catalunya va aprovar l'Estatut, cada nova versió fa bona l'anterior, tot i que ni tan sols la primera ho era. Tant se val: el Tribunal Constitucional ha volgut deixar clar que allò que semblava que deia l'Estatut - però que en realitat no deia - no es pot mantenir ni tan sol com a aparença, i ho puntualitza amb tot rigor.

Catalunya ha viscut massa anys sota el miratge d'una Constitució que s'estirava i s'arronsava a conveniència, com un xiclet. Però si una Constitució permet lectures molt diferents, al final hi predomina la política dels forts, que és el qua ha passat ara.

Des d'un punt de vista espanyol, el debat de la constitucionalitat de l'Estatut es planteja en termes de populars i socialistes, de dretes i esquerres. Uns i altres volen demostrar que bàsicament tenien raó; per això els uns incideixen en la qualitat dels articles suprimits o reinterpetats, i addueixen que la sentència els dóna la raó; els altres valoren la retallada a pes, com aquells mals professors que qualifiquen els treballs dels alumnes bàsicament pel nombre de pàgines que ocupen, i addueixen que la immensa majoria dels articles resta intocat.

I uns i altres mostren una pressa indissimulada per passar pàgina.

En aquest marc, la manifestació d'avui presenta dos problemes: d'una banda, el seu caràcter reactiu; de l'altre, l'heterogeneïtat de plantejaments.

En primer lloc, el caràcter reactiu. Tot i que la presa de posició ve de fa molts mesos - i cal agrair-ho a Òmnium Cultural - l'esclat final només s'ha produït quan la sensació de menysteniment i de displicència s'ha fet insuportable. No solament la del Tribunal Constitucional amb la seva sentència, sinó la de Rodríguez Zapatero afanyant-se a afirmar que amb aquesta sentència queda tancat el model autonòmic espanyol. Però els catalans estem tan acostumats a acotar el cap, que n'ha de passar una de molt grossa perquè fem sentir la nostra veu. Mira que en les darrers anys n'hi ha hagut d'ocasions adients a la protesta: de fet tot el procés d'elaboració, aprovació i retallades de l'Estatut n'és farcit. La majoria dels dirigents polítics catalanistes van voler fer veure que no passava res, i van anar aculant-nos a un carreró sense sortida. I només quan ens planten una sonora bufetada a la cara tenim esma de protestar. I encara, segons el president Montilla, el nou Estatut, malgrat les múltiples tisorades, és un avenç.

En segon lloc, hi ha l'heterogeneïtat de la manifestació, que ha fet impossible fins i tot una cosa tan elemental com la lectura d'un manifest comú. Aquesta heterogeneïtat es mostra en la dualitat entre una manifestació presidida per la bandera (bé, els regionalistes en diuen senyera) i una de presidida per un eslògan.

Tot i que l'eslògan és d'allò més elemental. Quantes vegades no se'ns ha dit, des de les files de l'universalisme, que cada vegada que anavem a votar ja decidíem? A què treuen cap, doncs, tants escarafalls?

Segurament allò que molesta del 'nosaltres decidiim' no és el 'decidim', sinó el 'nosaltres'. No hi ha, per als contraris a les aspiracions nacionals de Catalunya - d'allà i d'aquí -  un 'nosaltres' subjecte de dret. Com diu el Tribunal Constitucional, "la ciutadania catalana no és sinó una espècie del gènere 'ciutadania espanyola', a la qual no pot ontològicament contradir".

Tota la trajectòria dels detractors de la crosta nacionalista els situa en aquest punt de vista, i quan no els queda més remei s'embolcallen amb la bandera per evitar l'afirmació inequívoca del dret a decidir.

La manifestació serà, doncs, d'allò més heterogeni i fins i tot contradictori. Busquem-m'hi, però, un punt positiu: el que aporta la visió dinàmica dels fets, tan oblidada pels qui es remunten al 1977 per dir que fou aleshores que ens vam equivocar; aquestes visions ucròniques obliden que la història és, per essència, canvi i moviment. Aquesta visió dinàmica ens brinda el meravellós espectacle - i ho dic sense sornegueria - d'un president de la Generalitat, mogut com un modern Becket a qui toca salvaguardar l'honor de Déu, a defensar la integritat d'un text al qual en el seu moment va presentar tantes esmenes que, ni que sigui per la distracció dels qui feien anar la tisora, alguna no va reeixir. (Friso pel moment de llegir el llibre del Quico Homs sobre el tema).

Els qui ahir eren indiferents, avui són autonomistes, els qui eren autonomistes, avui són federalistes, i els qui eren federalistes, avui són independentistes.

La manifestació d'avui ha de condicionar la política dels temps immediats. Sóc de l'opinió que caldrà agrair al Tribunal Constitucional la claretat amb què ha barrat el pas a dues noves cabòries condemnades al fracàs: la del federalisme i la del concert econòmic com a reivindicacions immediates.

Sobre el federalisme, el dictamen del Tribunal Constitucional és clar: "La sobirania nacional no és fragmentable i tampoc ho és, en conseqüència, el poble espanyol. No és aquest un concepte federatiu, format per agrupació dels pobles de les diferents comunitats espanyoles."

I no menys clar ha estat sobre l'altra cabòria: "La disposició addicional tercera ha d'interpretar-se en el sentit que no vincula l'Estat en la definició de la seva política d'inversions, ni menysté la plena llibertat de les Corts per decidir sobre aquestes inversions" (afirmació que, per cert, és molt semblant al que al·legava la "defensa" de l'Estatut feta per l'advocat de l'Estat. Amb aquesta afirmació per davant, qui gosarà plantejar ara el concert econòmic?

Avui és el dia de la manifestació de la gent, i el que toca als partits polítics és recollir-ne el sentit bàsic i transmutar-lo en ofertes electorals agosarades, perquè, al capdavall, si tornem a tenir un Parlament sotès a les tebiors del bany Maria, tot l'esforç d'avui haurà estat debades.