Ann, concertista de piano, presència una escena que li giravoltarà la vida. A partir d’aquest fet, la dona emprendrà un camí cap a dins i cap enfora. Cap a ella i cap el món. En cerca, de què, sinó? de la cambra pròpia que postulà la Virginia Woolf (...)
Noves companyies. Nova feina. Nou paisatge. Nou país. Vida nova.
L’itinerari que Ann traça sobre la marxa és fet d’intuïcions, de desigs, de voluntats, d’apostes atzaroses i conscients. Són opcions triades a cop de cor i de cap.
I pel camí, s’hi troba a un antic amic. La mare. El pare. Una dona gran. Una muller jove. I a Alemanya. França. Itàlia.
Seca, poètica, directa, emmiralladora, punyent, naturalista, la pel·lícula ens mostra aquest itinerari. I ho fa amb saviesa narrativa, fílmica. Converses breus. Temps de reflexió i d’acció amplis, generosos. Anna, sempre nedant, tocant el piano, la música, força present, puntejant moments i situacions.
De gran bellesa, amb un planter actoral d’upa, molt i molt ben rodada, el film entra per els ulls i per les orelles.
De debò, molt i molt bonica pel·lícula.
. Villa Amalia. Dir. Benoït Jacquot. Inspirada en la novel·la de Pascal Guignard “Tots els matins del món“(editada per Columna). Amb Isabelle Huppert. 91 minuts. França / Suïssa. 2009.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
...
Pere