La nit del 28 de juny, el president de la Generalitat compareix per fer una declaració institucional arran de la llargament esperada sentència del TC. La podeu veure i llegir aquí. Entre altres coses ens demana (punt cinquè): "que respongueu massivament a la proposta de manifestació que forces
polítiques i socials han d'organitzar per poder expressar cívica i
democràticament la nostra voluntat d'autoafirmació i
d'autogovern. Caminem junts, units, tots els que estimem el país i
defensem l'autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I
demostrem que som una nació i que formem un sol poble."
He subratllat un parell d'expressions en negreta per remarcar que qui va escriure el discurs de Montilla ja sabia perfectament quin era el pla que s'executaria d'acord amb els interessos del PSOE-C. Diu que "han d'organitzar", cosa que fa pensar que tot està per fer –i tot és possible, que diria el poeta–, quan en realitat hauria estat més ajustat a la veritat dir "estan organitzant" o fins i tot "han organitzat", ja que, davant de la incertesa de no saber quan cauria la sentència, Òmnium ja feia molt de temps que s'havia posat a organitzar la resposta. Però fixem-nos-hi també: l'estava organitzant Òmnium amb el suport i la complicitat de les forces polítiques perquè fos al màxim d'unitària possible, cosa ben diferent de la que diu Montilla.
Però el més clar és que aleshores ja estava molt definida la idea que Montilla, valent-se de la seva condició de Molt Honorable, havia d'imposar la senyera en detriment de la pancarta consensuada per l'organització. Tot i no ser una manifestació organitzada pel Govern, Montilla anima tothom a participar-hi però alhora imposa, implícitament, quina ha de ser la capçalera. És evident que alguns en volen fer la manifestació de la defensa de l'estatut i això vol dir que, des d'aquell mateix instant, el PSOE-C posa tota la carn a la graella i la maquinària publicitària a tota potència. Opinadors amb argumentaris dirigits, intel·lectuals entabanats i operacions de xantatge. Tot alhora. Foc a discreció. No han pogut evitar ficar-se a la ratera perquè en tenen vocació, però fins i tot atrapats no deixaran d'esgarrapar tot allò que tinguin a l'abast. Així, sentim que Òmnium és una entitat que viu de les subvencions, com si això l'obligués a ser fidel a alguna cosa o a alguna directriu d'algun partit; sentim que el president Montilla l'ha votat el poble i que la Junta d'Òmnium no, etc.
I tot plegat amb un primer objectiu que han aconseguit: crear la sensació de polèmica quan la polèmica és inexistent. No hi ha polèmica. Hi ha un president i un partit i tothom que poden entabanar que creuen que han de ser a la manifestació però no estan d'acord amb allò que diu la pancarta consensuada i que, diguem-ho de passada, és perfectament assumible. O potser Montilla no està d'acord que som una nació? O no està d'acord que nosaltres decidim?
I paral·lelament a la polèmica, a fer valdre la seva condició de president per fer xantatge, per fer veure que sense ell la manifestació no serà unitària i serà un fracàs. Si aconsegueix el seu objectiu de canviar la pancarta per la senyera, satisfet; i si no, a criticar els qui han impedit la unitat, quan en realitat ell és l'únic que posa en risc aquesta unitat.
De tot plegat, però, se'n desprèn una percepció clara i creixent que la societat civil està fent molt bé les coses, que organitza consultes exemplars i manifestacions clarament unitàries i massives fins que treuen el cap alguns partits i ho emboliquen tot.
Aquests dies, al curs dels Juliols de la UB Com triomfar en la politica està sortint a cada dos per tres el tema de la suposada desafecció fins a límits irritants. És justament d'això que fan partits com el PSOE-C, que molta gent està farta: de les maniobres i les manipulacions i, sobretot i no em cansaré de dir-ho, de la manca d'honestedat. Al final, però, de totes aquestes pressions i manipulacions en quedaran dues coses: (1) que Montilla també serà al capdavant d'una manifestació en què l'independentisme serà l'expressió majoritària i més visible i (2) que, en qualsevol cas, Montilla serà al capdavant d'una manifestació que, a banda de les lectures possibles, té un lema: NOSALTRES DECIDIM. I això, tant per a ell com per a l'immadur de l'Artur Mas, tindrà conseqüències.
Però el més clar és que aleshores ja estava molt definida la idea que Montilla, valent-se de la seva condició de Molt Honorable, havia d'imposar la senyera en detriment de la pancarta consensuada per l'organització. Tot i no ser una manifestació organitzada pel Govern, Montilla anima tothom a participar-hi però alhora imposa, implícitament, quina ha de ser la capçalera. És evident que alguns en volen fer la manifestació de la defensa de l'estatut i això vol dir que, des d'aquell mateix instant, el PSOE-C posa tota la carn a la graella i la maquinària publicitària a tota potència. Opinadors amb argumentaris dirigits, intel·lectuals entabanats i operacions de xantatge. Tot alhora. Foc a discreció. No han pogut evitar ficar-se a la ratera perquè en tenen vocació, però fins i tot atrapats no deixaran d'esgarrapar tot allò que tinguin a l'abast. Així, sentim que Òmnium és una entitat que viu de les subvencions, com si això l'obligués a ser fidel a alguna cosa o a alguna directriu d'algun partit; sentim que el president Montilla l'ha votat el poble i que la Junta d'Òmnium no, etc.
I tot plegat amb un primer objectiu que han aconseguit: crear la sensació de polèmica quan la polèmica és inexistent. No hi ha polèmica. Hi ha un president i un partit i tothom que poden entabanar que creuen que han de ser a la manifestació però no estan d'acord amb allò que diu la pancarta consensuada i que, diguem-ho de passada, és perfectament assumible. O potser Montilla no està d'acord que som una nació? O no està d'acord que nosaltres decidim?
I paral·lelament a la polèmica, a fer valdre la seva condició de president per fer xantatge, per fer veure que sense ell la manifestació no serà unitària i serà un fracàs. Si aconsegueix el seu objectiu de canviar la pancarta per la senyera, satisfet; i si no, a criticar els qui han impedit la unitat, quan en realitat ell és l'únic que posa en risc aquesta unitat.
De tot plegat, però, se'n desprèn una percepció clara i creixent que la societat civil està fent molt bé les coses, que organitza consultes exemplars i manifestacions clarament unitàries i massives fins que treuen el cap alguns partits i ho emboliquen tot.
Aquests dies, al curs dels Juliols de la UB Com triomfar en la politica està sortint a cada dos per tres el tema de la suposada desafecció fins a límits irritants. És justament d'això que fan partits com el PSOE-C, que molta gent està farta: de les maniobres i les manipulacions i, sobretot i no em cansaré de dir-ho, de la manca d'honestedat. Al final, però, de totes aquestes pressions i manipulacions en quedaran dues coses: (1) que Montilla també serà al capdavant d'una manifestació en què l'independentisme serà l'expressió majoritària i més visible i (2) que, en qualsevol cas, Montilla serà al capdavant d'una manifestació que, a banda de les lectures possibles, té un lema: NOSALTRES DECIDIM. I això, tant per a ell com per a l'immadur de l'Artur Mas, tindrà conseqüències.
Sembla que els catalans estiguim posant-nos excuses sempre per alimentar el pessimisme i la moral de derrota. No, Angels. Si volem, podem. Només cal que ho tinguem clar.
Potser cal millorar les regles de joc i el sistema, d'acord, però ho trobo molt més difícil que la independència. Anem a pams. Si primer haguéssim de canviar el sistema, encara tindríem molta més feina. Anem a pams. Recuperem la sobirania i, quan controlem millor els nostres recursos econòmics, socials, culturals, polítics, etc., anem per millorar tot allò que ens calgui.
L'independentisme ha arribat als llocs de poder. De fet governa des del 2003 ni que sigui en coalició. I jo reivindico que alguna cosa hi té a veure la situació actual.
Tots ells podràn manipular i pressíonar tot el que vulguin. Però, la decisió la prendrem nosaltres quan anen a votar.
Efectivmanet, tot està per fer, tot és possible.