Aquests dies, amb un aparentment banal debat sobre encapçalaments, eslògans, i tutti quanti, s’està desenvolupant un dels més fins, punyents i interessants jocs d’esgrima: el període post-sentència –no encara, post-estatut, compte els babaus! (...)
Resulta ben inèdita la posició del PSC, del seu grup dirigent, del seu líder: entre la depressió, la desorientació i el dubte tàcticoestratègic. La reacció llestament desinhibida de Convergència. També d’aquest cervell i pare del tripartit que ha estat ERC. El fora de joc d’Iniciativa –que ens anuncia que demanarà “tot l’estatut” (sic!). I l’enrocament de populars i ciutadans. I, finalment, la passa agosarada, forta, ferma, d’Òmnium Cultural.
Moments, doncs, de tempteig, de veure com dominar el temps polític, de com traduir l’efervescència nacional i sobiranista en vots comptants i sonants.
Primera afirmació: si no hi haguessin eleccions d’aquí a quatre dies, en tres setmanes, els partits, tots els partits parlamentaris degudament conxorxats, haurien engegat a dida la “nova” situació. Cap d’ells no vol canvis jurídics, ni polítics, només els interessen els merament electorals traduïbles en escons. No res més.
La situació d’ara, per tant, parla de reposicionament, de tacticisme, de com moure peça.
Segona afirmació: el sobiranisme compta amb dos grans trumfos: la castració política de l’estatut, i el moviment per les consultes. Però políticament està coix, és feble. En depèn del tacticisme de convergents i republicans; gent, com s’ha vist, de curta volada, poc de fiar nacionalment i que, a més, estan a matar entre ells dos.
Un darrer apunt, al sobiranisme li cal, per ser més fort, i també prou lliure i autònom, ajudar a nodrir un tercer espai a la cambra catalana, i créixer i dinamitzar-se. Hi ha d’haver, doncs, un sobiranisme polític coherent, consistent, i un sobiranisme civil i social fort, dinàmic, i lliure, sobretot lliure.
Serà veritat que estem vivint temps de canvis o tot plegat és un pur miratge?
El dia 10, sense cap mena de reserva, ni de recança, hi serè desfilant pels carrers del cap i casal. Quedi clar, però, que el que jo vull és un nou marc juridicopolític per al meu país; i un bon mecanisme per incorporar còmodament i efectivament Catalunya al sistema de nacions democràtiques i lliures que compten amb un estat propi. La resta –federalismes, concerts econòmics, estatuts, la deixo per als desvagats i els enganyaires. A mi, no m’interessa pas gens.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
ooooeeeee ooooeeee oeeeee oooooeeee ooeeee
Se llega a más gente
Gràcies, kompany, pel suggeriment.
Pere