Dos dies després de la sentència del TC, comentava a un amic historiador "sembla que estem condemnats a viure temps interessants", frase que vaig plagiar a no recordo qui. El cert és que contràriament a la meva voluntat egocèntrica, ens trobem en moments d'aquests de cruïlla històrica on serem forçats a prendre eleccions individuals i col·lectives amb conseqüències duradores. I aquí, malauradament, misèries i grandeses són massa a prop. Sense ser-ne massa conscients, haurem d'optar entre el ridícul i la incertesa, entre la comfortable mediocritat i la incomoditat del risc.A mesura que he acumulat anys i decepcios, he anat tractant de defugir mots i causes grandiloqüents. No em considero gens idealista, i encara menys, oportunista. Els sentiments, especialment els de pertinença són volubles i fugissers. Sóc poc amic de grans passions, de grans idees, de grans banderes. Els primers cabells blancs m'acosten a Georges Brassens i la seva manera d'entendre el món. I tanmateix, em veig empès, com passa a molts, al bàndol de qui considera la ruptura amb el vell imperi com a única opció raonable.
Com cantava Serrat "de nada sirvieron las monjas / ni caprichos ni lisonjas / qué le va usted a hacer / señora". Bé, el cert és que, no n'hi ha hagut ni caprichos, ni lisonjas, encara que sí n'hi ha hagut monjas, conferències episcopals i unes quantes hòsties. El fet és que ja no som un soñador de pelo largo. Ja ho veieu. Em trobo ubicat, en contra de la meva pròpia voluntat (i empès per la meva racionalitat) dins la taxonomia dels independentistes pràctics. A la vora d'una Espanya que s'enfonsa en la seva pròpia rancúnia, desagnant-se per les ferides que s'ha obstinat a mantenir ben obertes, bramant vora la platja / com una boja, com podria parafrassejar al poeta Maragall en l'oda conclosa amb un adéu.
Tota ruptura sempre és traumàtica i dolorosa, gens fàcil, perquè més enllà de discussions jurídiques, sempre hi haurà sentiments mal païts, greuges inguaribles, recances infinites. Tanmateix, en aquest moment de cruïlla, quan ja s'han incinerat tots els ponts dels diàleg (si és que van existir-ne mai, de ponts) ens han empès a triar. I malauradament hi ha massa poc a triar i remenar. No hi ha ofertes ni descomptes en l'estret mercat nacional. Entre un imperi caducat i en fallida política i moral i una nació que encara ha de demostrar, amb els seus actes, que té la voluntat d'exisitir.
Tota ruptura sempre és traumàtica i dolorosa, gens fàcil, perquè més enllà de discussions jurídiques, sempre hi haurà sentiments mal païts, greuges inguaribles, recances infinites. Tanmateix, en aquest moment de cruïlla, quan ja s'han incinerat tots els ponts dels diàleg (si és que van existir-ne mai, de ponts) ens han empès a triar. I malauradament hi ha massa poc a triar i remenar. No hi ha ofertes ni descomptes en l'estret mercat nacional. Entre un imperi caducat i en fallida política i moral i una nació que encara ha de demostrar, amb els seus actes, que té la voluntat d'exisitir.
La veritat Xavier es que està molt bé que t'identifiquis amb l'independentisme pràctic i reclamis que assistim a aquesta "important" lluita per l'Estatut. El que et demanaria llavors, es que no continuessis utilitzant l'anarquisme com una mera etiqueta intel-lectual que suposadament encaixa amb qualsevol cosa. Si parlem de triar un camí per lluitar per la llibertat i la dignitat, aquesta continua lligada a una esfera molt diferent a la de la política parlamentària i els partits polítics. Uns partits, que per cert, coincideixen en el mateix model social, econòmic i cultural imperant. M'agradaría un model de convivència lliure i democràtica dels pobles d'Espanya no un Estat Català. Jo no vull separarme de ningú que lluiti per la lliberat humana encara que sigui de Murcia, Madrid o Florencia. En canvi m'agradaría independitzar-me de l'abadía de montserrat i de totes les èlits catalanes. Es evident que exsteix un model centralista d'estat, i un nacionalisme espanyolista que nega les cultures diverses que existeixen. però m'agradaría transformar-ho. Ets nacionalista , molt bé, si vols referents històrics per les idees independentistes, de ben segur els trobaràs, però evidentment no tindràn la trajectòria de lluita per la transformació social i la llibertat de l'anarquisme. No utilitzis llavors el pensament llibertari com un mer producte - insisteixo - que encaixa amb qualsevol cosa.
Podríem parlar de Salvador Seguí, de Peiró, de Layret... i de tants altres que no oposaven dues llibertats com fas maniqueament en el teu text. Les èlits catalanes són còmplices, entre d'altres coses, de la supeditació dels catalans i la nostra cultura a l'estat espanyol, que també respon als interessos d'una oligarquia, no ho perdéssim de vista.
El problema es que voleu transformar Catalunya amb unes idees basades en mites fabricats per legitimar a aquells que dieu combatre.Molts joves i no tant joves independentistes, criminalitzen l'anarquisme sense conèixer res del mateix; o bé s'intenten apropiar d'alguns personatges i idees, sense cap base històrica, quan us convé per a determinats objectius polítics. Això quan ho llegeixes mil vegades acaba indignant.
Salutacions
En un discurs que si el llegeixes superficialment un por arribar a pensar tal com dius, Seguí afirma:
Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Catalunya, y ¿sabéis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia en Catalunya? Nosotros, no, de ninguna manera, nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. ¿Sabéis repito, quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Catalunya? Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Catalunya.
A més a més ho subscric per a dia d'avui, les classes dirigents a Catalunya no volen la independència.
Peiró segurament era un antiestatista federalista i llegit des d'avui be bé podria ser que fos interpretat a la teva manera, seria interessant de veure'l a dia d'avui des d'una posició de catalanitat com la seua en el context actual.
Sobre Layret cert que era republicà, crec de totes formes que caldria posar-lo al grup d'homes i dones que han dedicat la seva vida a l'emancipació dels que més ho necessitaven.
I sobre els mites del nacionalisme podria ser que et dongués la raó en part, no deixa de ser-ho (un mite) pensar que dintre de l'estat espanyol estarem en fraternal unió "amb els que lluiten per la lliberat humana encara que sigui de Murcia, Madrid o Florencia", això que dius porta implícit un mite nacional, la llàstima és que potser ni vosaltres mateixos ho veieu.
Unes prèvies. Jo mai m'he identificat com a anarquista ni tampoc com a independentista. Les circumstàncies, com crec que he explicat al blog, són les que ens empenyen sovint a fer eleccions. Tot i no ser ni haver militat mai en cap organització anarquista o independentista, les circumstàncies personals i polítiques em porten a sentir un gran respecte, i fins i tot estimació pels principis llibertaris, i per a aquelles persones que consideren que cal trencar amb un estat dominat encara pels ressorts institucionals i personals del franquisme. Si segueixes el meu blog i els meus articles, deus haver comprovat els problemes a l'hora de criticar l"independentisme neocon" que comença a dominar perillosament el moviment i que té com a objectiu gaudir de l'oportunitat d'experimentar una utopia neoliberal al nostre territori.
Efectivament no voldria separar-me d'aquells que treballen (lluitar ho trobo un verb un tant excessiu) per la llibertat i el benestar de les persones. I de fet, sempre he tractat de fer-ho, siguin de Madrid, de València, de Trieste o de Califòrnia. Per això, no és necessari que compartim estructures polítiques i simbòliques. Finalment, no, no sóc nacionalista, i sí sóc crític amb el concepte estat. Francament, prefereixo un entramat institucional fonamentat en la presa directa de decisions, i que vagi en la direcció d'allò que va dir un cop Ricardo Mella: la llibertat com a base, la igualtat com a medi, la fraternitat com a fi.
Cordialment,
Xavier
Com també saps que ens caldrà continuar, independents ja, lluitant pel de sempre.
Una abraçada, malgrat saber que no m'estimes.