El 14 d'abril de 1931 el president Macià proclamà la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques" en compliment del Pacte de Sant Sebastià de 1930, hores abans que Niceto Alcalá-Zamora proclamés la república des de Madrid. Aquesta declaració de Macià preocupà el govern provisional de la República i  després de tenses negociacions s'arribà a l'acord de recuperar el nom de la Generalitat de Catalunya. Aquest nom històric, en el qual ningú no havia pensat abans, va obrir el camí a una autonomia catalana i a l'oblit de la independència a través d'un estatut, el de Núria, que s'aprovà el juny de 1931.

Catalunya es troba en una cruïlla històrica i en aquests moments sempre és interessant recuperar la memòria històrica i recordar allò que vam fer com a Poble per no repetir errors i marrades ja comesos fa poc menys de vuitanta anys.Avui la situació és manifestament diferent perquè el pas previ que havia avalat la inmensa majoria de la societat catalana passava per una proposta que encara mirava de cercar l'encaix amb Espanya.

Efectivament, cal recordar que l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 és una proposta nacionalment poc ambiciosa i que respecte escrupolosament els límits (sic!) de la Constitució Espanyola.

Ahir el Tribunal Constitucional espanyol va escapçar sense angúnia aquesta proposta tot invalidant qüestions jurídiques, econòmiques, lingüístiques i socials que representaven l'espina dorsal d'aquesta llei. Més que un procés jurídic la sentència demostra la determinació d'un tribunal d'excepció amb voluntat d'exemplaritzar amb formes residualment democràtiques.

I si volem recuperar el fil de la història i si volem recordar de què estem parlant quan parlem de l'Estatut és perquè precisament ara, com mai, queda clar que la nostra alternativa no és un Estatut o una autonomia -que ja ha estat rebutjat i humiliat pels poders espanyols- sinó que es tracta de recuperar i promoure la nació que afirma en contraposició a la nació que nega. Catalunya no pot ser, només, la nació que nega la sentència del Constitucional, la nació del no a Espanya o la nació del no a una Constitució que ens lliga i ens invisibilitza.Catalunya ha de ser la nació que s'afirma, que pren la iniciativa i que no va a remolc de tercers. La via espanyola, ja ho sabíem, és una via morta i cal emprendre el camí que tantes vegades hem reivindicat i reclamat des d'aquest mateix diari digital.

Parlem de la nació que creu en el seu futur i que reclama de la cambra on resideix la sobirania del país, el Parlament de Catalunya, un posicionament clar i diàfan a favor d'aquest futur. Un futur que no pot ser altre que un futur d'independència, de llibertat i de plena sobirania.

Per fer-ho, ens cal unitat de les forces polítiques catalanes i l'aïllament de les forces espanyoles. No ens equivoquem d'enemics: socialistes i populars han jugat junts aquest partit contra nosaltres. El mateix president Montilla, essent ministre espanyol, ja va obrir la cursa en contra de l’Estatut tot demanant la supressió dels drets històrics en els text.

Obrim una esquerda clara i determinada entre aquells que treballem per la sobirania i aquells que que ho fan per la submissió. Desemganyem-nos, la sentència no ha estat cap sorpresa i no cal perdre temps dient que no. Qui vulgui que digui sí a Espanya i a la seva predemocràtica cultura política, econòmica i social.

A nosaltres ens pertoca dir sí a Catalunya i posar-nos a treballar, des d'ara i com hem fet sempre, per la independència.