Estem en un gran moment. Són temps de grans reptes per a Catalunya. El camí de la independència se’ns obre més clar, més carregat d’il.lusió i més energitzant que mai. Altres projectes de gran calat ens condueixen també pel camí de l’afirmació nacional. Aquí tenim
“No prenguem mal”, ens diu. Aquest és tot el comentari que a Lluís Bassets se li ha acudit referint-se a
Ha parlat el seny inhibidor, la prudència saberuda que invita a la paràlisi. Jo en dic prudència demagògica perquè es recolza en l'instint més arrelat en l'home, la por. Una prudència que lluny de buscar els mitjans per afrontar els obstacles, busca l’argument per a legitimar la inacció, per a anul.lar projectes, per a desdir-se, per a resignar-se. La prudència que ens fa covards i fins i tot traïdors (Jordi Carbonell). Sí, ja sé que també la imprudència ens pot fer estúpids, és clar. Per això hem de saber distingir la prudència sàvia de la prudència demagògica. La diferència rau en la forma de valorar els riscos i fer front als obstacles. Però sobre tot està en les conseqüències: la prudència sàvia és la que busca mitjans per resoldre o disminuir els riscos i la prudència demagògica és la que aboca a la paràlisi.
Els socialistes, i els unionistes en general, busquen aturar qualsevol dinàmica de distanciament d’Espanya. Normalment li tapen les vergonyes silenciant-les o rebaixant-les. Quan els és impossible, com en el cas del Tribunal Constitucional, intenten aigualir la natural reacció (Montilla vol esborrar la pancarta). I quan nosaltres ens resolem a donar un gran pas, aleshores branden la bandera de la por revestida de prudència. És el cas del comentari de Bassets sobre la
Gràcies per ser tan clar, Narcís.