Per Joan LladóL'arribada de l'estiu i la forta calor conviden a fer escapades capaltard-nocturnes amb caire festiu, de rauxa, per assaborir, pam a pam, el nostre estimat racó de món com és Burriac i les seves faldes i turons i fer-lo cada vegada més nostre. Hom ho arrodoneix amb una refrescant cervesa a la Plaça Nova d'Argentona.
Divendres vam encetar fent camí cap a Burriac on havíem de sopar. Però les incidències tot pujant van aturar el ritme de tan trencadora i frenètica excursió: que si perdem en Giovanni, que si en Pep trenca una "patilla" arribant a la Barca, després el torn de l'Anscari al turó dels Oriols. Sopem, com havia dit, a Burriac, amb la vinassa que ha traginat en Giovanni i a qui agraïm de tot cor l'esforç i acompanyats d'una llum d'allò més acollidora. Fins i tot màgica. Enigmàtica damunt les runes del castell. Era el femení engrescador que més a prop teníem.
Havent sopat i just començar a baixar, veiem una corrúa de llums que baixen del monòlit cap a Cabrera. Una colla de ciclistes, també nocturns, que enfilen cap a la Creu de l'Abellà. Espereu-nos, malparits! No ens fan cas...
Baixem al Coll de Burriac, enfilem els Ui-ui-uis, la font del LLop i la Bassa del Senglar. Fem el descens i arribant al nostre gran obstacle, en Giovanni diu que ha perdut la càmera. Fora estrany! Mentre els uns van amunt en cerca de l'objecte, els altres la fem petar envoltats de foscor.
Baixem el pedregar i els faig quatre fotos i els filmo. En Manel i l'Andreu se'n van avall. La resta tornem al Monòlit després d'alguns dubtes de la ruta. Tot seguit baixem a Codera i el Turonet de les Fades i la trialera fins al camí de l'Aleix. Flanquegem fins el dipòsit i el bosc del Gitano. Un altre cop per la Barca baixem a la Font Picant i a la Plaça la cervesa ens espera.
I posem una xic de poesia a les nostres vides.
VESPRE
VESPRE, la teva llum alta i malalta es fon
com un bàlsam antic damunt el cos del món.
En el fons del teu pit ¡enyoro tantes hores
que no he viscut mai! (Com els qui ja no són
i que s'estan, immòbils, a les rítmiques vores
d'un oceà oblidat i més que tu pregon...)
Vespre ¡que penetrants que són els teus calfreds,
els teus enyoraments malsans, les teves sets
sense nom! El meu cor, fràgil llàntia nocturna,
tremola en la foscor, entre milers d'aquests
éssers que alcen el vol quan mor l'última espurna.
Sobre el meu front roent sento els teus besos freds.
¡I que feble que sóc, Vespre, al fons del teu pit!
!Ah, que vingui de pressa la comprensiva Nit
a ungir amb oli d'oblit les secretes ferides!
Vespre, que feble sóc, que feble i que petit
al fons d'un oceà d'ombres, d'astres, de vides,
portant com un estigma damunt el front escrit
l'orgull, l'horror, el somni, l'odi -folles mentides.
Joan Sales, 1935
Fins la propera,
Joan
Els corriolaires: Anscari, Manel, Giovanni, Andreu, Pep, Carles, Valentí, Martí, Albert i servidor.
Les meves fotos: cliqueu aquí.
El meu video 1: cliqueu aquí.
El meu video 2: cliqueu aquí.
Les fotos d'en Giovanni: cliqueu aquí. Giovanni, et mataré si no poses correctament la data a la càmera, coglionazzo!
Havent sopat i just començar a baixar, veiem una corrúa de llums que baixen del monòlit cap a Cabrera. Una colla de ciclistes, també nocturns, que enfilen cap a la Creu de l'Abellà. Espereu-nos, malparits! No ens fan cas...
Baixem al Coll de Burriac, enfilem els Ui-ui-uis, la font del LLop i la Bassa del Senglar. Fem el descens i arribant al nostre gran obstacle, en Giovanni diu que ha perdut la càmera. Fora estrany! Mentre els uns van amunt en cerca de l'objecte, els altres la fem petar envoltats de foscor.
Baixem el pedregar i els faig quatre fotos i els filmo. En Manel i l'Andreu se'n van avall. La resta tornem al Monòlit després d'alguns dubtes de la ruta. Tot seguit baixem a Codera i el Turonet de les Fades i la trialera fins al camí de l'Aleix. Flanquegem fins el dipòsit i el bosc del Gitano. Un altre cop per la Barca baixem a la Font Picant i a la Plaça la cervesa ens espera.
I posem una xic de poesia a les nostres vides.
VESPRE
VESPRE, la teva llum alta i malalta es fon
com un bàlsam antic damunt el cos del món.
En el fons del teu pit ¡enyoro tantes hores
que no he viscut mai! (Com els qui ja no són
i que s'estan, immòbils, a les rítmiques vores
d'un oceà oblidat i més que tu pregon...)
Vespre ¡que penetrants que són els teus calfreds,
els teus enyoraments malsans, les teves sets
sense nom! El meu cor, fràgil llàntia nocturna,
tremola en la foscor, entre milers d'aquests
éssers que alcen el vol quan mor l'última espurna.
Sobre el meu front roent sento els teus besos freds.
¡I que feble que sóc, Vespre, al fons del teu pit!
!Ah, que vingui de pressa la comprensiva Nit
a ungir amb oli d'oblit les secretes ferides!
Vespre, que feble sóc, que feble i que petit
al fons d'un oceà d'ombres, d'astres, de vides,
portant com un estigma damunt el front escrit
l'orgull, l'horror, el somni, l'odi -folles mentides.
Joan Sales, 1935
Fins la propera,
Joan
Els corriolaires: Anscari, Manel, Giovanni, Andreu, Pep, Carles, Valentí, Martí, Albert i servidor.
Les meves fotos: cliqueu aquí.
El meu video 1: cliqueu aquí.
El meu video 2: cliqueu aquí.
Les fotos d'en Giovanni: cliqueu aquí. Giovanni, et mataré si no poses correctament la data a la càmera, coglionazzo!
Que bé s'estava a la plaça, fent-la petar amb els amics tot bevent una bona cervesa....
Salut.
Com us envejo no poder
venir els dimecres!