Això ho vaig escriure fa anys i panys (en 5 minuts) amb dues noies (de les quals no en recordo els nom) en un curs d'escriptura creativa. El títol del conte era obligat (només el títol) i teníem poc temps. Per tant, no es pot jutjar severament. Tanmateix, avui ho he trobat casualment i he pensat que continuava essent vàlid. Per tant, com que l'original era en castellà, l'he traduït.
Moltes gràcies.
No en sóc l’única. Ja ho sé. A la resta els passa el mateix. Però això, malauradament, poc em consola.
Vaig néixer per voluntat de l’home i ell m’ha anat amollant d’acord amb allò que li feia falta. Sembla mentida. Tan intel·ligent i, alhora, amb tan poc seny!
L’egoisme el mena cap a la destrucció. La seva. I la meva.
És clar que el foraster només contempla la meva façana: el maquillatge amb el qual revesteixen les meves zones més fosques. Però la màscara menteix, fal·laç.
Jo sóc la llum i l’ombra, les grans mansions i les barraques perifèriques. El verd dels parcs i el gris de l’asfalt, l’aire pur que arriba de la muntanya i el fum dels cucs metàl·lics que em recorren per dins.
No sóc res més que això: el contrast, la diversitat.
Malgrat jo mateixa.
I malgrat l’home.
L’article que vas escriure fa uns anys ja evidenciava el missatge del que seria la ploma de la clarivident i sagaç Anna actual.
Per a mi, la ciutat ho és quasi tot, es on visc, és on he patit, plorat i gaudit, on tinc la gran part dels meus amics i on he conegut l’amor que ha forjat una família, però, a més a més, és la continuïtat de la meva llar, és, també, el gran jardí de casa meva per on passejo i bado els ulls cada dia i on he vist eixir el sol durant molts anys.
Gràcies, Jordi.
felicitats.
Que fem una ciutat sostenible, agradable per a tothom, bonica, acollidora... només depèn de nosaltres. De nosaltres i sobretot de qui pot decidir!
Però m'agradaria que una ciutat fos recordada no només per la seva façana, sinó també per la seva gent que l'estima i se la fa seva. Bon exemple: La Habana: tinc un record tan entranyable d'ella... i mira que exteriorment està feta caldo...però la seva gent no l'oblidaré mai!!
I efectivament: la ciutat té vida pròpia...i tant!!!
Petons i gràcies!!
Evidentment, aquest petit text va d'això que dius, d'intentar fer la ciutat humana, sostenible i bona per a tothom. No una façana de cartró pedra per a uns quants o de cara a l'exterior.
La ciutat és un batec col·lectiu. La ciutat té ànima.
Gràcies, Teresa.
del ciutadà Pamuk....
Gràcies, Carme.
L'escrit em va encantar....i m'ha tornat a agradar ara mateix.....