Com poder dir-te que no, que cap secret delicat trencarà les paraules. Perquè no hi ha secrets, i les paraules són de ferro, no per clavar-se, no per estètica agressiva. Són de ferro per guanyar.
Pateixo amb els qui pateixen, i camino molt a prop del terra, encara sense haver-ne après, amb esperances de poder-nos aixecar i tornar-ho a fer junts aviat. No. Que no et sedueixin els judicis sense sentència. Cada matí, quan giro el cap i veig els arbres al mateix lloc de la muntanya, dono gràcies a algú per haver-me donat la pau dels teus ulls.
Fa dies que tenia ganetes d' "afegir un comentari"; des del dia de la sentència de l'Estatut i tota aquesta història tan repetida, de la que no sols en parla el Cuní i la seva colla, sinó a tot arreu; al bar del meu poble també... Fa dies que tenia ganetes d'escriure quelcom, però, a voltes, com aquesta vegada, trigo a sortir del meu esgarrifament. I és que em té tan fregida el Cuní com la gent amb la que esmorzo al bar del meu petit poble. Abans de viure al poble, jo, vivia a Manresa, allí vaig "militar" en organitzacions polítiques d'aquestes que ens diuen que hem de créixer i ja madurarem...vaig estar molts anys, desde la primeríssima adolescència fins ara en fa sis, movent-me amb el moviment. La Realitat que vivia era bonica i engrescadora, erem un grup de gent ampli, erem bastants...erem, quasi, molts els/les qui, amb les nostres diferències, compartiem un objectiu comú, un espai-temps col.lectiu que dedicavem a fer allò, que segueixo estimant i creient imprescindible. Vaig tenir sovint la sensació compartida, d'estar fent una mena de "pedagogia activa" que donava fruits i feia néixer flors en el mur del pensament únic i que s'obrien escletxes amb el treball de tants, d'arreu, i que l'acabariem enderrocant... fet i fet, les unes a les altres, amb les nostres diferències i descencissos, ens donavem la raó. Fa sis anys que m'he estat dedicant quasi, quasi a l'ascetisme i de ple a la profunda reflexió; ara hi torno, torno a treure el nas per l' "entron", he conegut l' E.I. , el seu discurs, el seu treball... està molt bé, francament, molt bé. L'Ateneu la Sèquia de Manresa, és una feina molt bonica que s'està treballant un grup de gent molt jove, i penso que ho està fent molt bé, sí. I després d'una visita a l'Ateneu, vaig al bar del poble, i visc dues realitats tant diferents que el meu pobre cervell es col.lapsa de preguntes: on es perd el discurs Revolucionari? On és el camí per arribar a tothom?Qui tanca portes a les veus que tenen tantes coses a dir? Perquè, ara que ja tinc 33 anys i sóc mare d'un nen de quasi 8, se'm segueix dient entre riures prepotents que ja creixeré, si dic Alliberament Social i Nacional, si dic Revolució?. No és una invitació a l'auto-crítica, això de flagelar-nos, mai m'ha dit el què. Ni m'agradaria abusar d'aquest espai-temps compartit, en el que voldria resumir, més breument del que he estat capaç, la meva eterna perplexitat que fa més gran, això sí, les meves esperances, els nostres anhels. Cal aprendre moltíssim, reflexionar una barbaritat i donar...dónar informació, idees, paraules...potser somnis...potser sols els somnis seràn el que ens farà despertar. Qui ho sap? I sí, i tant que sí, encara sí: les paraules són de ferro, i prènen la seva força si són llegides, si són ensenyades, si són apreses. Si seguim dient Revolució, si algú la llegeix sencera, la pensa i la creu, despertarem a un nou somni.
Abans de viure al poble, jo, vivia a Manresa, allí vaig "militar" en organitzacions polítiques d'aquestes que ens diuen que hem de créixer i ja madurarem...vaig estar molts anys, desde la primeríssima adolescència fins ara en fa sis, movent-me amb el moviment. La Realitat que vivia era bonica i engrescadora, erem un grup de gent ampli, erem bastants...erem, quasi, molts els/les qui, amb les nostres diferències, compartiem un objectiu comú, un espai-temps col.lectiu que dedicavem a fer allò, que segueixo estimant i creient imprescindible. Vaig tenir sovint la sensació compartida, d'estar fent una mena de "pedagogia activa" que donava fruits i feia néixer flors en el mur del pensament únic i que s'obrien escletxes amb el treball de tants, d'arreu, i que l'acabariem enderrocant... fet i fet, les unes a les altres, amb les nostres diferències i descencissos, ens donavem la raó.
Fa sis anys que m'he estat dedicant quasi, quasi a l'ascetisme i de ple a la profunda reflexió; ara hi torno, torno a treure el nas per l' "entron", he conegut l' E.I. , el seu discurs, el seu treball... està molt bé, francament, molt bé. L'Ateneu la Sèquia de Manresa, és una feina molt bonica que s'està treballant un grup de gent molt jove, i penso que ho està fent molt bé, sí.
I després d'una visita a l'Ateneu, vaig al bar del poble, i visc dues realitats tant diferents que el meu pobre cervell es col.lapsa de preguntes: on es perd el discurs Revolucionari? On és el camí per arribar a tothom?Qui tanca portes a les veus que tenen tantes coses a dir? Perquè, ara que ja tinc 33 anys i sóc mare d'un nen de quasi 8, se'm segueix dient entre riures prepotents que ja creixeré, si dic Alliberament Social i Nacional, si dic Revolució?.
No és una invitació a l'auto-crítica, això de flagelar-nos, mai m'ha dit el què. Ni m'agradaria abusar d'aquest espai-temps compartit, en el que voldria resumir, més breument del que he estat capaç, la meva eterna perplexitat que fa més gran, això sí, les meves esperances, els nostres anhels. Cal aprendre moltíssim, reflexionar una barbaritat i donar...dónar informació, idees, paraules...potser somnis...potser sols els somnis seràn el que ens farà despertar. Qui ho sap?
I sí, i tant que sí, encara sí: les paraules són de ferro, i prènen la seva força si són llegides, si són ensenyades, si són apreses. Si seguim dient Revolució, si algú la llegeix sencera, la pensa i la creu, despertarem a un nou somni.