Quatre anys han passat des que a València es va produir l’accident de
metro més greu de la història d’Europa. Quatre anys porten els
familiars i els amics de les víctimes reunint-se a la Plaça de la Mare
de Déu, cada dia 3 de tots els mesos de l’any, des de novembre de 2006:
això significa que han eixit al carrer quaranta-cinc vegades, que es
diuen prompte. Quatre anys recordant les quaranta-set persones ferides
i les quaranta-tres desparegudes en el sinistre, que no són, en
absolut, una xifra asèptica en el titular d’un diari o una glacial
estadística en l’informe de torn. Estem parlant dels germans, les
mares, els amics, les filles, els marits de moltíssima gent que no
oblida, que no pot oblidar. Quatre anys exigint respostes i
responsabilitats, amb un nuc a la gola, amb una pilota de ràbia a
l’estómac. Quatre anys empassant-se la impotència i la indignació, a
males penes, posant el crit en el cel davant la indiferència dels
nostres governants, que cada dia que passa ens donen més proves de la
seua altura democràtica i, el que és més greu, de la seua condició
humana. Perquè la política hauria d’anar més enllà de guanyar unes
eleccions i somriure a la càmera, vestit de vint-i-un botons. Perquè
m’avergonyisc de ser ciutadà d’aquest País cada vegada que pense que Francesc Camps encara
no ha rebut els familiars de les víctimes ni s’ha pronunciat a les
Corts Valencianes sobre la tragèdia del 3J. El nostre màxim
representant institucional, el Molt Honorable (tot un sarcasme!)
President de la Generalitat, mai no s’ha dignat a dir públicament ni
una sola paraula al respecte, per por a que l’accident li passe factura
electoralment. Disculpeu-me la bilis en aquesta jornada de condol, però
espere sincerament que els membres del govern puguen dormir cada nit
amb la consciència tranquil·la... Quatre anys de perdre la paciència,
quatre anys de d’angoixa i desempara, quatre anys de dolor i
resignació. Quatre anys d’injustícia.Article publicat al diari digital l'Informatiu (2 de juliol de 2010)
Gràcies