xcapdevila |
dimecres, 30 de juny de 2010 | 02:14h
Pel pont de Sant Joan, una tragèdia civil va ocupar-nos informativament i sentimentalment. Una imprudència col·lectiva, travessar les vies del tren per guanyar uns minuts de revetlla, va acabar amb 12 persones mortes i unes quantes més de ferides al baixador de RENFE de la Platja de Castelldefels, allò que durant molts anys els usuaris de la línia de tren de Vilanova anomenàvem l' apeiaderu de Castelldefels.
Noticiaris de la tele i portades de diaris van omplir-se amb detalls de la notícia, anàlisis de les causes i reflexions sobre els errors personals i les responsabilitats públiques en la seguretat del transport públic.
Però va passar el pont i el focus de l'actualitat informativa ha tornat ràpidament a centrar-se en els grans temes dels últims mesos al nostre país: el xanxullos malèvols de Fèlix Millet untant amb diners corruptes la classe política catalana i la sentència del Tribunat Constitucional sobre l'Estatut. Tot plegat amb un tuf inevitable i cansador que barreja finals de cicle, desencís general, propaganda electoral i incertesa de futur. De marc general, la crisi que ja comença a fer por real fins i tot als més optimistes.
De l'Estatut retallat, de si la tisora finalment ha estat o no moderada, de la reacció de la caverna emprenyada perquè volia més sang o de si el Millet ajuda als fatxes espanyols a trobar arguments contra Catalunya, ja en parlarem un altre dia. Avui jo volia parlar de l'accident de Castelldefels, ara que ja no se'n parla perquè ja no omple els titulars, malgrat encara no s'han enterrat ni repatriat les restes dels que hi van morir.
Tots els morts són estrangers, sudamericans (i una rumanesa sense identificar) de classe baixa i situació legal variada, que van fer una temeritat prohibida, amparant-se en la impunitat de la massa, i en van rebre unes conseqüències fatals.
Costa ser "políticament correcte" malgrat que el respecte pel dol i les famílies ens aconselli buscar raons per acusar tercers o explicacions per perdonar la culpabilitat dels morts. Però qui més qui menys ha pensat que el col·lectiu no té cap culpa de la imprudència individual, per tràgic que n'hagi estat el resultat.
Els psicòlegs afirmen que buscar altres culpables és una estratègia per paliar la tragèdia sobretot dels que són vius, els ferits i els familiars o amics del morts.
El despreci sense paliatius per l'origen de les víctimes -explícit o d'amagat- seria el pitjor que en podria quedar de la tragèdia del baixador: Eren joves, anaven a fer un botellón, molts ni havien pagat el bitllet, van fer un acte delictiu que està prohibit i penat amb multes...
Però aquests 12 morts eren també ciutadans de Catalunya, nouvinguts però amb els mateixos drets i deures dels que ja hi érem. Potser d'aquests drets i deures és del que menys en parlem. La integració passa també per educar en costums i en aquest cas per educar en els costums del país d'acollida, tant si es tracta de la llibertat de les dones que un marit fanàtic obliga a tapar-se el rostre, com si es tracta de la necessitat de fer cas de les prohibicions que defensen la seguretat col·lectiva.
Tots hem creuat alguna vegada la via, i això no és motiu per afirmar que som un país de salvatges. Tampoc tenim cap dret en pensar que els què venen de fora -i a més són pobres i maleducats- ho seran tota la vida, de pobres, de maleducats o de salvatges.
Evitar la hipòtesi i fer una convivència més civilitzada és també feina nostra.
de si la tisora finalment ha estat o no moderada, de la reacció de la
caverna emprenyada perquè volia més sang o de si el Millet ajuda als
fatxes espanyols a trobar arguments contra Catalunya
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
caverna emprenyada perquè volia més sang o de si el Millet ajuda als
fatxes espanyols a trobar arguments contra Catalunya