Tot just ahir em va arribar l'exemplar de Barret Picat on apareix el meu darrer article sobre Serrat i la dissolució de la Catalunya espriuana, la destrucció dels ponts dels diàlegs entre una Catalunya que diu i una Espanya que es va arrencar les orelles. Us el passo a continuació.
L’any que vaig ser a l’Argentina, becat pel Ministeri d’Afers Exteriors, gairebé faig bona la frase de Francesc Pujols en què la condició de catalanitat permet anar pel món amb tot pagat. Hi havia una contrasenya més efectiva que qualsevol tarja de crèdit: «Serrat». L’al•lusió al cantantautor del Poble Sec obria moltes portes. Jo, que em considero un cartesià empedreït, encara em sorprenc amb la facilitat que un poble tan culte i refinat com l’argentí sigui capaç de convertir a simples mortals en déus de l’Olimp, i és clar, jo era de la mateixa ciutat, el meu avi era del barri del Nano, i havia tocat la divinitat! Així que passava asado rere asado, mate rere mate mentre relatava una i una altra vegada l’anècdota d’haver coincidit en un lavabo de Gràcia, allà per mitjans dels vuitanta, o del parell de concerts als quals vaig assistir en l’època en què no es podien comprar entrades pel caixer automàtic.
Certament, al llarg d’una etapa perllongada, Joan Manuel Serrat havia estat un cantautor que m’agradava. Tenia mitja dotzena de vinils i unes quantes cintes enregistrades en aquella època que no baixàvem música, sinó que ens la passàvem com a acte d’amistat i solidaritat amb els afins musicals. Com tot bon adolescent amb el disc dur en bones condicions i prou temps per perdre, havia memoritzat, potser, una desena de cançons de llengua indistinta, al costat d’altres temes de Lluís Llach, Bob Dylan, Georges Brassens o Javier Krahe. Em podia identificar amb Mediterráneo, aprendre història social amb Pueblo Blanco, trobar inquietants coincidències amb De mica en mica, emocionar-me amb La Tieta mentre descobria Papasseit i Machado com a poetes potents i veritablement imparables.
Ara que una bona colla d’intel•lectuals, entre ells Villatoro o Puigverd debaten sobre el cinquantè aniversari de la publicació de La Pell de Brau, de Salvador Espriu, i constaten com l’obra del gran poeta ha quedat desolada, anacrònica, incomprensible per als lectors contemporanis per l’evolució de la relació Catalunya-Espanya, me n’adono que, com el gran poeta de Sinera, Serrat també havia representat aquell intent d’aproximació vers una Espanya possible, tolerant, moderna, plurinacional, en realitat inexistent. Com Espriu, oblidat per la pedagogia dels fets i les esperances traïdes, Serrat avui apareix com un espectre del país imaginat, aquell estat que podria haver estat i mai no tingué la voluntat d’ésser.
El cantautor del Poble Sec, triomfant al llarg de les dècades dels setanta i inspirat fins a mitjans dels vuitanta va començar a arrossegar-se musicalment de disc en disc, amb lletres més llargues i superficials i músiques més monòtones i cacofòniques, amb menys passió i més recança, i un cert estil recitatiu wagnerià. El to optimista i vital que caracteritzava la seva música es va anar esmorteint a mesura que passaven els anys, i els desencisos del país es reflectien al pentagrama. Sóc incapaç de recordar cap cançó (potser amb l’excepció dels fantasmes del Roxy, tota una declaració d’intencions) posterior a l’època en què la LOAPA decretà la fi de la festa transicional i marcà, no el retorn, sinó la pèrdua d’una lona publicitària que amagava la vocació unitària, autoritària, i imperial que mai no deixà de ser.
Sense voler-ho, Serrat ha esdevingut l’al•legoria del somni de l’Espanya plural. Com el retrat de Dorian Gray, les seves cançons han anat envellint, com ho ha fet el pont de diàleg entre dues nacions que ell mateix encarnava. Tot parafrassejant Joan Maragall, Espanya ja no escolta ningú que parli en llengua no castellana. Literalment! Pregunteu, sinó en Raimon, escridassat i insultat en aquell concert contra el terrorisme a la plaça de toros de Madrid on va anar amb tota la bona fe i solidaritat del món. En certa mesura, cantar en català a la capital de l’imperi, tal vegada és considerat com un acte de terrorisme cultural (i més si ho fa un valencià).
Serrat continua cantant, tanmateix fa l’efecte que ja ningú no escolta la seva veu bicultural, mentre que les seves vendes són fruit de la incondicional fidelitat. De fet, la dicció del cantant revela que ha perdut l’entusiasme. Altres com Lluís Llach, musicalment superior i políticament més compromès, van plegar veles. El seu darrer concert també esdevingué la constatació de la poca estima que queda entre els catalans respecte aquella idea de l’Espanya plural que encara s’obstina a representar, contra el mur de la realitat, el president Montilla. Per bé o per mal, a banda i banda del Cinca, allà on només queden les runes dels ponts del diàleg espriuans, només resta la música del fracàs, amb la lletra del distanciament.
Tanmateix, allò no era la història que volien sentir als asados, o mentre explicava altres anècdotes del país als meus alumnes argentins. Només volien saber com era el mite, si era més alt o més baix, i s’estranyaven de la familiaritat amb què tendim a tractar-nos en un país en què qualsevol president, artista de cine, poeta o artista ens el podem trobar a la cua del supermercat sense importunar-lo. Potser es déu a la nostra escassa capacitat d’enlluernar-nos en una llarga història de fracassos i decepcions, en el nostre blindatge respecte a la grandiloqüència del minotaure. I ens acabem revenjant-nos tot col•locant caganers al sagrat lloc del naixement!
Avui pensava en aquella cançó de Serrat, la balada d’un trobador, que defineix aquell projecte comú de convivència entre dues nacions que s’havien de comprometre, la veu d’aquells que cantaven a una Espanya plural.
Les sabates foradades
la roba plena de pols,
i a la boca tremolosa
sempre porta un cant ben dolç.
El país pel qual camina
no és altre que el seu país
i el vi que mulla sa gola
no és altre vi que el seu vi (...).
Tot s’esfulla en la tardor
Ja era vell el trobador
