L'11 de febrer de 2006 l'Esquerra Independentista (EI) aconseguia treure milers de persones pels carrers de Barcelona, sota el lema 'Prou Estatuts. Som una nació, autodeterminació'. Aquella mobilització, que precedia la que va fer, una setmana més tard, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), va marcar un abans i un després, un punt i seguit. M'atreviria a dir que, per primera vegada durant molts anys, es va saber demostrar un cert poder de convocatòria i un relatiu i més que notable atreviment a innovar i renovar el discurs.
D'aquesta manera, passet a passet, l'Esquerra Independentista porta fent, des de fa força temps, una espècie de joc de pressió. Moltes de les últimes manifestacions que s'han fet per defensar la voluntat nacional del poble català han adoptat un discurs amb estètica propera a la que acostuma a treballar l'EI.
Evidentment, el més important és que l'independentisme d'esquerres extraparlamentari té discurs propi, de caire nacional i de classe, amb unes bases teòriques més o menys sòlides sobre el com, el què i el quan ha de ser el nostre país. Però aquesta posició de pressió ha fet obrir els ulls a milers de persones: ¿quants anys fa que l'Esquerra Independentista crida contra els estatuts, argumentant que mai una llei com aquesta ens pot portar la independència?
Doncs resulta que abans érem els radicals, els utòpics, els que ja creixeran. Ho seguim sent, potser sí. Però el temps ens ha donat la raó. L'Esquerra Independentista potser no té els mitjans per escampar el discurs a tants llocs com voldria, però tenim una base social àmplia, voluntat de canvi i coherència pràctica.
En aquell referèndum per validar l'estatut, molts vam votar NO. Que NO, mai no vendrem la llibertat.
Ara ens toca la construcció nacional i social del nostre país. A què esperem per deixar-nos d'històries i reclamar allò que ens pertany?
Independència i socialisme.
Visca els Països Catalans!
El nostre dia arribarà.
D'aquesta manera, passet a passet, l'Esquerra Independentista porta fent, des de fa força temps, una espècie de joc de pressió. Moltes de les últimes manifestacions que s'han fet per defensar la voluntat nacional del poble català han adoptat un discurs amb estètica propera a la que acostuma a treballar l'EI.
Evidentment, el més important és que l'independentisme d'esquerres extraparlamentari té discurs propi, de caire nacional i de classe, amb unes bases teòriques més o menys sòlides sobre el com, el què i el quan ha de ser el nostre país. Però aquesta posició de pressió ha fet obrir els ulls a milers de persones: ¿quants anys fa que l'Esquerra Independentista crida contra els estatuts, argumentant que mai una llei com aquesta ens pot portar la independència?
Doncs resulta que abans érem els radicals, els utòpics, els que ja creixeran. Ho seguim sent, potser sí. Però el temps ens ha donat la raó. L'Esquerra Independentista potser no té els mitjans per escampar el discurs a tants llocs com voldria, però tenim una base social àmplia, voluntat de canvi i coherència pràctica.
En aquell referèndum per validar l'estatut, molts vam votar NO. Que NO, mai no vendrem la llibertat.
Ara ens toca la construcció nacional i social del nostre país. A què esperem per deixar-nos d'històries i reclamar allò que ens pertany?
Independència i socialisme.
Visca els Països Catalans!
El nostre dia arribarà.
Va ser la primera que vam fer en família i ens va agradar tant que hem repetit tant com hem pogut, Brussel·les inclosa ;p
I si, l'única solució és la Independència.
Independència Països Catalans, el camí.
En fa d'anys que l'esquerra independentista es belluga! Molts encara havíem de néixer i el PSAN ja lluitava per la independència i el socialisme. La llàstima és que l'esquerra independentista no ha ( hem) sabut construïr un moviment de debò més enllà dels nostres pròpis melics.