Estic contentAls independentistes totes ens ponen. I ara ens ha post la de Tribunal Constitucional espanyol. I, a falta de comprovar-ne la naturalesa, en principi, pel color, sembla que ens l'ha post d'or.
La sentència sobre el recurs a l'Estatut és un nou intent d'Espanya per dir-nos que no, que no hi ha cap alternativa, que d'Espanya només n'hi pot haver una i passa per la dissolució de tots en ella. I aquesta insistència és molt profitosa perquè encara hi ha gent que pensa que allò del federalisme, de la diversitat, de la nació de nacions és possible. Encara n'hi ha, però cada cop menys. Cada vegada que Espanya s'expressa en la seva plenitud espiritual, milers de catalans deixen de ser espanyols. I ara l'han feta grossa per què s'han fet pregar, hi han posat intriga. Bé, intriga per als que encara s'ho creien, per als milers de persones que s'han llevat espanyols i han anat a dormir catalans.
Jo només estic intrigat en com pot ser que no ho vegin. Com pot ser que l'endogàmia metropolitana i els alts interessos messetaris no els permetin veure-ho.
Aquí, els que encara prediquen l'encaix immadur i els que proposen el federalisme unidireccional, foten el barret al foc i tatxen noms de la llista d'amics.
Tenim un problema, això sí.
I deu ser crònic, perquè ja ens ho deia Unamuno: A los catalanes os pierde la estética.
Hi ha una cosa que pot crear adhesions l'estatut (A.C.S.): les declaracions del PP. Cada cop que un líder del PP brandi la montera i es cagui en l'estatut, generarà dubtes als qui ja no hi creien. A Catalunya, el rebuig al PP és tan gran -i tant "estètic"- que el sol fet que ells hi estiguin en contra, dóna ganes d'estar-hi a favor.
Això ja ens va passar. Estic absolutament convençut que si el PP hagués demanat , en el referèndum, el vot favorable a l'Estatut, el "NO" hauria aconseguit major percentatge. Per pura estètica, hi va haver molta gent -i en conec un munt personalment- que van votar que SÍ perquè el PP deia que NO. I de fet, els partits encaixistes no es van cansar d'utilitzar aquest esquer com l'argument més rendible.
La vicepresidenta del govern espanyol Maria Teresa Fernandez de la Vega, en les primeres valoracions, un cop coneguda la sentència, es felicitava per què només s'havien tocat punts "intranscendents" i que el gruix "bo" de l'Estatut restava intacte. A la mateixa hora Soraya Saez de Santamaria, del PP, celebrava que s'havia aconseguit esmenar la part "dolenta" de l'Estatut. L'una i l'altra, doncs, coincidien absolutament i abmdues celebraven el resultat pel mateix motiu.
Ara és possible que PP i PSOE s'embranquin en una nova batalla per l'Estatut en ple funeral. Fins i tot, els sociates i els madurs ens convidaran a cantar les absoltes en una gran manifestació. Però aquesta no és la causa catalana, la causa catalana és la independència, l'estatut és la causa espanyola: la del PP i la del PSOE.
Just fa una setmana l'amic Joan Reig em deia: Hem arribat a dalt del turó, a partir d'ra el camí fa baixada. Ara, el que resta de camí cap a la independència ho faran els espanyols tot sols.
Me'n vaig a dormir content: avui som milers més que ahir.
Jo només estic intrigat en com pot ser que no ho vegin. Com pot ser que l'endogàmia metropolitana i els alts interessos messetaris no els permetin veure-ho.
Aquí, els que encara prediquen l'encaix immadur i els que proposen el federalisme unidireccional, foten el barret al foc i tatxen noms de la llista d'amics.
Tenim un problema, això sí.
I deu ser crònic, perquè ja ens ho deia Unamuno: A los catalanes os pierde la estética.
Hi ha una cosa que pot crear adhesions l'estatut (A.C.S.): les declaracions del PP. Cada cop que un líder del PP brandi la montera i es cagui en l'estatut, generarà dubtes als qui ja no hi creien. A Catalunya, el rebuig al PP és tan gran -i tant "estètic"- que el sol fet que ells hi estiguin en contra, dóna ganes d'estar-hi a favor.
Això ja ens va passar. Estic absolutament convençut que si el PP hagués demanat , en el referèndum, el vot favorable a l'Estatut, el "NO" hauria aconseguit major percentatge. Per pura estètica, hi va haver molta gent -i en conec un munt personalment- que van votar que SÍ perquè el PP deia que NO. I de fet, els partits encaixistes no es van cansar d'utilitzar aquest esquer com l'argument més rendible.
La vicepresidenta del govern espanyol Maria Teresa Fernandez de la Vega, en les primeres valoracions, un cop coneguda la sentència, es felicitava per què només s'havien tocat punts "intranscendents" i que el gruix "bo" de l'Estatut restava intacte. A la mateixa hora Soraya Saez de Santamaria, del PP, celebrava que s'havia aconseguit esmenar la part "dolenta" de l'Estatut. L'una i l'altra, doncs, coincidien absolutament i abmdues celebraven el resultat pel mateix motiu.
Ara és possible que PP i PSOE s'embranquin en una nova batalla per l'Estatut en ple funeral. Fins i tot, els sociates i els madurs ens convidaran a cantar les absoltes en una gran manifestació. Però aquesta no és la causa catalana, la causa catalana és la independència, l'estatut és la causa espanyola: la del PP i la del PSOE.
Just fa una setmana l'amic Joan Reig em deia: Hem arribat a dalt del turó, a partir d'ra el camí fa baixada. Ara, el que resta de camí cap a la independència ho faran els espanyols tot sols.
Me'n vaig a dormir content: avui som milers més que ahir.
Jo també penso,que a partir d´ara el camí fa baixada.Només tinc un dubte,i m´agradaria que algú m´ho pogués aclarir.Serem la societat en conjunt que arribarem tots plegats fins el final, o haurá de sortir algú que ens marqui el camí?
Salut i Independència!
Espanya ens empeny cap a la independència. El problema més gros el tindrem amb els catalanets de pro que ens diran el bé que s'hi arriba a estar al capdamunt del turó i el perillosa que pot ser la baixada...
En l'horitzó veiem que la lluita real comença ara.
Si no fem una bona pinya, el nostre castell farà llenya.
SENY I RAUXA!