Per fi la sentència del Tribunal Constitucional ha estat clara, neta, inapel·lable. Cosa ben d’agrair en temps de relativisme, de fluixesa moral i ideològica, de renúncies. Una sentència educativa que mostra, fil per randa, el parer polític dels magistrats i dels dos grans partits espanyols que els han escollit –PSOE i PP. El parer però també els límits, la línia infranquejable de l’actual marc juridicopolític (...)
La situació es greu. I en aquests moments és quan cal saber aprofitar l’ocasió per fer un cop de cap. Cal saber treure partit al tort comès pel bloc constitucional-estatutari, a aquest excés que, sens dubte, se li girarà en contra -manca finezza!. No deixant-se enganyar, en primer lloc, per determinades cortines de fum ni cants de cigne –federalisme, concert econòmic... La disjuntiva se’ns presenta d’una claredat meridiana: o veces o llibertat. I punt.
D’aquí uns dies, hi haurà una manifestació. Espero que el lema sigui prou ambigu o unitari per acollir-hi la gent del bloc per la llibertat. No gaire temps després hi haurà eleccions al Parlament.
És hora, per tant, de donar una resposta en clau de futur, de construcció, de suma. No pas en forma de rabieta o d’empipament, o de pura continuïtat d’un camí fressat i que ens mena a la derrota.
La resposta que cal és una oferta programàtica serena, transversal, engrescadora i ferma per una Catalunya de tots i de tothom. La d’una Catalunya ja madura, ja adulta, una Catalunya capaç de prendre les regnes del seu propi destí.
Ciutadà Català |
dimarts, 29 de juny de 2010 | 08:09h
Benvolgut Pere,
Sí, ja era hora. Evidentment, amb allò de la prioritat de la llengua catalana els magistrats hi havien de ficar cullerada. No sé cóm pots defensar aquesta Catalunya diversa al teu article anterior i, a la vegada, negar-la donant suport a aquests articles de l'estatut, doncs demostres que el teu desig és la minorització d'aquesta diversitat, la seva subordinació a una Catalunya unànimement catalanoparlant, que és l'ideal del catalanisme. A veure si us entereu d'una vegada que no hi ha lloc per a nosaltres en un projecte nacional català si els castellanoparlants no passem a ser ciutadans de primera divisió, en igualtat de condicions que tutti quanti, ja parlin català o occità; vull dir, si la nostra llengua no té la mateixa presència oficial i la mateixa dignitat que el català, polítiques lingüístiques afavoridores del català a banda. I, com que, de moment, no hi ha lloc per a nosaltres, Espanya és el nostre projecte. Podrem canviar la teulada, pintar les parets, eixamplar el dormitori, si, d'aquesta manera, us sentiu més còmodes. Però, al cap i a la fi, Espanya és la nostra casa i, fins que no ens oferiu una de millor, continuarem aquí. Això no és manca de solidaritat amb els catalanoparlants, sinò realisme pur i dur.
A mi la manifestació que organitzeu no em commourà pas. Estarà formada per tota la clientela política dels partits al govern. Funcionaris, dependents, incondicionals, sindicalistes professionals, militants, subvencionats... Manifestación de bocadillo y autobús, que deia l'Aznar.
Així doncs, com que no m'interessa la massificació o no d'aquesta mani, haurem de veure els vostres vots. Haurem de veure si en Jan se n'en surt o es converteix en un bluf. Haurem de veure si allò de l'Estatut és una necessitat o un invent mediàtic de la Catalunya nacional. Haurem de veure si feu forat al cinturó vermell de Barcelona o l'únic que aconseguiu és que l'electoral fidel del PSC es sumi a la crònica abstenció. Sincerament, jo crec que l'únic que aconseguireu és això. Em preocupa que, com sempre, us n'aprofiteu per ocupar al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya més cadires de les que us correspondrien si el vot aqui fos obligatori com a Bèlgica.
Tot apunta, però, que després de la rauxa que es desfermarà els propers dies, tornaran els temps de barretina amb una CIU ben ufana i ben superba. Un altre cop el provincianisme conservador en una Catalunya que s'ha fet un fart de donar lliçons a Espanya (?) d'esquerranisme i de cosmopolitisme. CIU tornarà a fer el que ha fet sempre: bramar més que ningú i després dedicar-se a fer 'componendas' als despatxos de Madrid. I, tal vegada, tots contents. Catalunya lampedusiana.
No saps com n'estic de content, ciutadà. El meu No a l'Estatut de quan el referèndum ha coincidit, també, amb el dels magistrats. I vés per on quin miracle, la sentència ha esdevingut un autogol de l'Espanya d'ara.
Amb això ja en tenim mitja campanya feta.
El sobiranisme, ara sí, ja té múscul -milers de voluntaris, estructura cel.lular, i hi haurà una candidatura que la vulgui representar...
Comença una nova era. Un nou temps. Per fi, els catalans, comencem a estar en condicions de prendre el timó de la nostra pròpia nau.
I Madrid ens hi ha ajudat!!!
En la nova etapa que, ara, tot just comença, però, hi comptarem amb tothom. I farem una Catalunya inclusiva, integradora, per a tothom.
I, si al final, a algú no li agrada, tindrà la santa opció de triar-ne altres camins. Això, al capdavall, és la democràcia.
Sense angoixa, sense recriminacions, sense retrets, ara sí, Adéu, Espanya.
Sí, ja era hora. Evidentment, amb allò de la prioritat de la llengua catalana els magistrats hi havien de ficar cullerada. No sé cóm pots defensar aquesta Catalunya diversa al teu article anterior i, a la vegada, negar-la donant suport a aquests articles de l'estatut, doncs demostres que el teu desig és la minorització d'aquesta diversitat, la seva subordinació a una Catalunya unànimement catalanoparlant, que és l'ideal del catalanisme. A veure si us entereu d'una vegada que no hi ha lloc per a nosaltres en un projecte nacional català si els castellanoparlants no passem a ser ciutadans de primera divisió, en igualtat de condicions que tutti quanti, ja parlin català o occità; vull dir, si la nostra llengua no té la mateixa presència oficial i la mateixa dignitat que el català, polítiques lingüístiques afavoridores del català a banda. I, com que, de moment, no hi ha lloc per a nosaltres, Espanya és el nostre projecte. Podrem canviar la teulada, pintar les parets, eixamplar el dormitori, si, d'aquesta manera, us sentiu més còmodes. Però, al cap i a la fi, Espanya és la nostra casa i, fins que no ens oferiu una de millor, continuarem aquí. Això no és manca de solidaritat amb els catalanoparlants, sinò realisme pur i dur.
A mi la manifestació que organitzeu no em commourà pas. Estarà formada per tota la clientela política dels partits al govern. Funcionaris, dependents, incondicionals, sindicalistes professionals, militants, subvencionats... Manifestación de bocadillo y autobús, que deia l'Aznar.
Així doncs, com que no m'interessa la massificació o no d'aquesta mani, haurem de veure els vostres vots. Haurem de veure si en Jan se n'en surt o es converteix en un bluf. Haurem de veure si allò de l'Estatut és una necessitat o un invent mediàtic de la Catalunya nacional. Haurem de veure si feu forat al cinturó vermell de Barcelona o l'únic que aconseguiu és que l'electoral fidel del PSC es sumi a la crònica abstenció. Sincerament, jo crec que l'únic que aconseguireu és això. Em preocupa que, com sempre, us n'aprofiteu per ocupar al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya més cadires de les que us correspondrien si el vot aqui fos obligatori com a Bèlgica.
Tot apunta, però, que després de la rauxa que es desfermarà els propers dies, tornaran els temps de barretina amb una CIU ben ufana i ben superba. Un altre cop el provincianisme conservador en una Catalunya que s'ha fet un fart de donar lliçons a Espanya (?) d'esquerranisme i de cosmopolitisme. CIU tornarà a fer el que ha fet sempre: bramar més que ningú i després dedicar-se a fer 'componendas' als despatxos de Madrid. I, tal vegada, tots contents. Catalunya lampedusiana.
Salutacions des de la llunyania
Amb això ja en tenim mitja campanya feta.
El sobiranisme, ara sí, ja té múscul -milers de voluntaris, estructura cel.lular, i hi haurà una candidatura que la vulgui representar...
Comença una nova era. Un nou temps. Per fi, els catalans, comencem a estar en condicions de prendre el timó de la nostra pròpia nau.
I Madrid ens hi ha ajudat!!!
En la nova etapa que, ara, tot just comença, però, hi comptarem amb tothom. I farem una Catalunya inclusiva, integradora, per a tothom.
I, si al final, a algú no li agrada, tindrà la santa opció de triar-ne altres camins. Això, al capdavall, és la democràcia.
Sense angoixa, sense recriminacions, sense retrets, ara sí, Adéu, Espanya.
Cordialment,
Pere Meroño