En la mesura que el suport social a la independència ha anat creixent aquests darrers anys s'han fet visibles dues maneres diferents d'arribar-hi. Una d'aquestes maneres era més o menys latent o tenia una forma poc concreta en moltes persones, però s'ha visualitzat més quan ERC ha pres la decisió de formar el segon govern amb PSOE-C i ICV.
Efectivament, si el primer govern progressista i d'esquerres responia més a la necessitat de renovar els aires de la Generalitat després de vint-i-tres anys de Pujol i era força acceptat en general, el segon va ser més una clara mostra de l'opció que havia pres Esquerra davant el dilema que plantejo amb aquest apunt: volem un estat propi, d'acord; però, mentre no el tinguem, què hem de fer? El buit o la complicitat? L'oposició aïllada i pura o el govern contaminat i contaminador? En funció de la manera com cada partit decideix encarar aquest "mentrestant de la independència", hi ha tres possibles models o actituds.
La primera és la categòricament aïllacionista, per batejar-la d'alguna manera. Es tracta de rebutjar d'entrar en el joc polític. Es tracta de no donar ni un bri de poder als qui no volen la independència o hi actuen en contra. Des d'aquest punt de vista, que un partit independentista arribi a un acord de govern amb els unionistes fa que, automàticament, deixi de ser independentista.
La segona és la que, escudant-se en aquest mentrestant, fa un discurs més o menys independentista a conveniència per al llarg termini però el combina amb l'excusa que ara no és possible, que estem en el mentrestant i, per tant, quan arribi l'hora, si és que algun dia arriba, ja ens bellugarem.
I la tercera seria l'entremig: reconèixer que al Parlament encara no hi ha 68 diputats disposats a proclamar la independència o a convocar un referèndum, però entrar en el joc polític i rebaixar-se a negociar amb autonomistes per veure què se'n pot treure, no en el sentit de peix al cove, sinó en el de lluita política.
Crec que, de cara a les properes eleccions, tots sabem més o menys quins partits encarnen cadascun d'aquests models teòrics. A les darreres no hi havia cap partit que representés, amb possibilitats d'èxit, el primer dels models descrits. Ara sí que n'hi haurà un, sembla ser, cosa que permetrà avaluar, posar en consideració dels electors, quina ha de ser aquesta gestió del mentrestant. El resultat de les eleccions abocarà força llum sobre la qüestió. Al cap i a la fi, l'independentisme també ha de tenir en compte, internament, allò que diuen les majories quan s'expressen democràticament.
De resultats, però, en parlarem la nit del 28 de novembre. Fins aleshores ens queden 17 dies per convèncer el màxim nombre de persones perquè prioritzin la independència a l'hora de votar. En aquest sentit, avui que fa un mes i un dia que vam començar a dir #votaindependencia, he preparat un nou document que us adjunto a peu d'apunt.
La primera és la categòricament aïllacionista, per batejar-la d'alguna manera. Es tracta de rebutjar d'entrar en el joc polític. Es tracta de no donar ni un bri de poder als qui no volen la independència o hi actuen en contra. Des d'aquest punt de vista, que un partit independentista arribi a un acord de govern amb els unionistes fa que, automàticament, deixi de ser independentista.
La segona és la que, escudant-se en aquest mentrestant, fa un discurs més o menys independentista a conveniència per al llarg termini però el combina amb l'excusa que ara no és possible, que estem en el mentrestant i, per tant, quan arribi l'hora, si és que algun dia arriba, ja ens bellugarem.
I la tercera seria l'entremig: reconèixer que al Parlament encara no hi ha 68 diputats disposats a proclamar la independència o a convocar un referèndum, però entrar en el joc polític i rebaixar-se a negociar amb autonomistes per veure què se'n pot treure, no en el sentit de peix al cove, sinó en el de lluita política.
Crec que, de cara a les properes eleccions, tots sabem més o menys quins partits encarnen cadascun d'aquests models teòrics. A les darreres no hi havia cap partit que representés, amb possibilitats d'èxit, el primer dels models descrits. Ara sí que n'hi haurà un, sembla ser, cosa que permetrà avaluar, posar en consideració dels electors, quina ha de ser aquesta gestió del mentrestant. El resultat de les eleccions abocarà força llum sobre la qüestió. Al cap i a la fi, l'independentisme també ha de tenir en compte, internament, allò que diuen les majories quan s'expressen democràticament.
De resultats, però, en parlarem la nit del 28 de novembre. Fins aleshores ens queden 17 dies per convèncer el màxim nombre de persones perquè prioritzin la independència a l'hora de votar. En aquest sentit, avui que fa un mes i un dia que vam començar a dir #votaindependencia, he preparat un nou document que us adjunto a peu d'apunt.
