Aquest article el dedico a la Maria, lletraferida i lectora empedreïda, amb la qual comparteixo moltes coses. I amb la qual, més d'una vegada, hem parlat de l'olor dels llibres.
Benvolguts lletraferits seguidors del bloc:
Continuant amb la línia d'articles sobre les nostres compartides manies de lectors inclements, avui li ha arribat l'hora a una altra de les compulsions que pateixo. No cal dir que em faria molta il·lusió saber si algú de vosaltres es troba també afectat.
Es tracta del desig irrefrenable d'olorar els llibres. Però cal que anem a pams, perquè existeixen diverses modalitats d'aquest "art" sinestèsic d'ensumar les paraules.
1. Olorar llibres nous en el moment d'adquirir-los. El procés és el següent: hom va a la llibreria, volta, s'atura davant de les lleixes, mira, remira, torna enrere, remena, agafa, toca. I finalment, com a colofó indispensable quan gairebé la decisió de la compra ja està presa, obre lentament l'exemplar i hi fica el nas. Aquest instant és el més perillós del procés, sobretot si hom es troba en una llibreria amb poca solera (tipus FNAC o similar). Si algú t'enxampa al bell mig de l'acte, el més innocu que pot pensar és en trucar al O61. Perquè, a més, el procediment no finalitza amb la introducció de l'apèndix nasal entre les pàgines. Ni molt menys. El procés només conclou quan hom du a terme una inspiració profunda, que transmeti fins al moll de l'os la fragància del paper, de la tinta, de la novetat. L'olor del llibre.
2. Olorar llibres de vell en una llibreria o fira d'aquest estil. El modus operandi segueix unes pautes similars a les de la modalitat 1, però amb un ritual més lent i saborós. Els dits, instintivament, es mouen amb una major delicadesa. No és recomanable passar els fulls amb precipitació. Cal tractar cada exemplar amb la reverència que es mereix: és una relíquia del passat, posseïdora de milers de secrets i misteris. Qui sap quants ulls hauran resseguit les seves pàgines, quantes mans l'hauran transportat, quantes prestatgeries o maletes l'hauran contingut! Haurà viatjat, dormit en hotels? En quantes tauletes de nit haurà restat oblidat durant dies? I el més important, qui haurà estat el seu amo al llarg dels anys? Per què se n'haurà desfet? Resulta evident que un llibre que guarda tants enigmes, s'ha d'olorar amb una suau i extrema voluptuositat, sense cap pressa.
Personalment, en aquest segon cas tinc un problema. Em costa desempallegar-me del sentit de culpa generat per la meva mare durant la meva infantesa. Em sembla sentir la seva veu a cau d'orella: "hija, quién sabe de dónde viene este libro. Seguro que está lleno de microbios".
3. Olorar llibres propis que ja tenen uns anys. És una activitat plaent al màxim, perquè es pot fer a casa i ningú no t'observa. Els llibres que ja són nostres de fa temps estan empeltats de la nostra mateixa olor. L'aroma dels records, dels dies que han quedat enrere. Sovint, entre llurs pàgines, hi podem trobar petits tresors oblidats: bitllets d'autobús, punts d'antics Sant Jordis, minúscules notes sobre temes inconeguts. Fins i tot algun pètal marcit i ressec. La fragància dels nostres llibres és la fragància de la nostra vida.
Encara trobaríem altres desviacions del procés d'olorar (olorar llibres d'amics o parents, olorar llibres de biblioteques), però són situacions difícils d'abordar que no sempre es poden produir amb naturalitat. Si a la Biblioteca de Catalunya hagués olorat alguna vegada els llibres de la Sala de Reserva, segurament ara duria un uniforme de ratlles horitzontals.
En qualsevol cas, amics lletraferits, us recomano l'exercici. No sé si es tracta d'una rèmora de la nostra condició d'animals mamífers. Tanmateix, i encara que així sigui, la sublimació cultural ens diu una altra cosa. Ens diu que, amb el senzill acte de ficar-hi el nas, tal vegada ells ens poden traspassar alguna engruna extra de la seva essència.
M'identifico bastan amb el comentari quer ha posat la Teresa, quan anava a l'escola primaria, en alguns llibres qui havia a la classe, recordo les difents olors, les de llibre vell sobre tot, amb el color groguent de les pàgines, ara mateix, també recordo l'olor de la tinta, i el gust també, no us diré per que, emb fa vergonya !! dels llapis, i de la goma de borrar.
A casa de petita també remenava alguns llibres vells de pare i de la meva avia, i ella amb deia, fan olor de romàtic, a mi m'agradava molt aquella olor vella, que amb transportava tans anys anrera.
Molte gràcies Anna
Jo fins i tot ho trobava preocupant, perquè era un dessig imparable e inconscient, pot ser més aviat automàtic.
Ostres Anna, lo dels microbis, no ho havia sentit dir mai, hahaha....
A mi també m'encanta trobar coses d'altres persones entre les pàgines dels llibres de la biblioteca.
Se'm fa quelcom molt especial el fet de poder compartir, encara que sigui un petit objecte, dels lectors anteriors.
Ara, l'altre dia també vaig estar molt contenta perqué rellegint un llibre antic, vaig trobar-hi un bitllet de 50 €...va semblar que em tocava la loteria; també va ser una emoció afegida !!!
Em consola comprovar que som uns quants!
Anna Maria, jo això d'olorar els llibres ja ho feia amb els llibres de text del col·le. I això que en la nostra època no eren com ara!! No olorava igual el llibre de mates que el de llengua, ni el de l'editorial Teide que el d'Àlvarez!!
Si queia a les meves mans un llibre satinat -oh, prodigi!!- aquest l'estudiava amb moltes més ganes i quasibé em col·locava la seva olor!!
I amb els que no són de text em passa igual... l'olor forma part de la identitat del llibre. I mentre el vaig llegint el vaig olorant...
I com a casa sempre hi ha hagut llibres vells les flaires han sigut sempre d'allò més variades. És que si voleu que us digui, cada biblioteca té una olor diferent!! Quan entrava a l'habitació on el meu avi tenia els llibres era un festival!!
Bé...ja veieu... si truqueu al 061 que passi també per casa meva!!
Petons a tots i gràcies, Anna Maria!!
No patiu, lletraferits en general, perquè aquests articles continuaran.
Gràcies a tu, Teresa.
De tota manera, a vegades l'al·lèrgia m'ha jugat males passades i m'he posat a esternudar -en el cas de llibres antics-.
Un petó.
Hola, estic d'acord en moltes coses d'aquest article, jo isi no ting un llibre ja pensat pasejo fins que trobo una pàgina que en crida l'atenció, sobint compro els llibres així, l'agafo,llegeixo de que va i m'el quedo o no. Peró sempre quan arribo a casa hi poso el nas i llabors sé si m'agradararà o no
i fins i tot el grau de satisfacció. Pensaeru que no pot ser però no m'ha fallat mai! Petons
Un petonàs.
M’ha agradat molt llegir el teu article sobre l’olor dels llibres. M’he imaginat del tot en la teva descripció. Sempre he tingut el sentit de possessió del llibre. He defugit que em deixin o deixar perquè sovint hi ha qui no recorda que els llibres s’han de tornar, i a mi m’agrada palpar-los, sentir que son meus i tenir-los sempre a l’abast. Darrerament vaig més sovint a la biblioteca doncs ja no em queda lloc on posar-los.
Ah! l’olor del llibre, hi ha qui es torna boig sentint l’olor del cotxe que estrena, però, per a mi, res supera l’olor d’un llibre recent adquirit. Anar a la llibreria, els comentaris a l’escollir-lo, triar-lo, fullejar-lo i finalment sentir la seva olor quan passes les pàgines; tens raó varia segons madura a la lleixa, és com les herbes aromàtiques o com el vi. Sobretot, res de doblegar les pàgines per establir el punt de lectura.
Avui he estat a Camprodon, on també tinc un munt de llibres, i com que, recentment, fem alguns comentaris sobre poesia he baixat carregat de llibres sobre el tema.
No sé si estem bojos, però benvinguda "bogeria".
Gràcies per baixar llibres. Això vol dir que tindrem més anotacions interessants per part teva.
Deixa'm dir-te que, com que ets bastant nou en aquests meus blocs, si tires una mica enrere trobaràs diversos articles sobre aquestes compulsions dels lectors inclements. Crec que t'agradaran i les compartiràs.
També al bloc negre hi ha aquesta línia de compulsió compradora de llibres. És una mena de ficció que m'he inventat i que té continuïtat de tant en tant. Els llibres estan personalitzats i tenen vida pròpia.
No saps com me n'alegro d'haver-te conegut.
Una abraçada,
Anna