La casualitat va fer que el terrible accident de l’estació de Castelldefels-Platja succeís a pocs metres d’on passava la revetlla de Sant Joan. Després d’un sopar fred amb coca i cava amb una amiga que fa anys que viu allà, i en companyia d’altres amics, els nostres nens ens van arrossegar a la platja per cremar tot l’arsenal adquirit el dia anterior, amb les reserves de municions de l’any passat. Feia una nit fresqueta, com altres revetlles del passat, amb fogueres disperses i grups que passejaven amunt i avall tot esquivant piules i trons. La lluna feia el seu reflex en una mar calmosa i anàvem llençant petards a poc a poc. Recordo que un parell de nois amb accent uruguaià que em preguntaven per l’estació. Fa molts anys havia treballat a Castelldefels, i més o menys l’indret el coneixia. També havia conegut aleshores, alguns argentins que explicaven la seva passió pel poble per les semblances a les poblacions costaneres del país austral, com Punta del Este o Rawson.L’arribada d’algunes ambulàncies i cotxes de policia ens alertava que alguna cosa no anava pas bé, tot i que no semblava molt preocupant. Pensàvem en algun petit incident amb la foguera. Tanmateix, l’arribada de més i més sirenes feia confirmar que quelcom de gros havia succeït. La curiositat del grup ens empenyia a esbrinar què podia haver succeït. Encara a la platja, a l’alçada de l’estació, vam veure diversos grups escampats de nois i noies força joves que ens semblaven, aleshores, equatorians, colombians o centreamericans, mentre un grup de percussió acaparaven un bon gruix d’espectadors. Més enllà, la concentració de vehicles policials vers les vies, ens indicava que alguna cosa havia passat a l’estació. Vam especular amb algun accident, amb alguna baralla, algun petit incendi. Tanmateix, un grup amb cara d’espant s’adreçava vers nosaltres. Entremig de la confusió, ja comentaven l’atropellament, l’espectacle macabre de cossos destrossats i un càlcul de cent morts.
Entre ahir i avui hem assistit a un debat del tot eixorc. Parlava d’imprudències, temeritats, responsabilitats, i tantes altres paraules grandiloqüents. Tanmateix, imagino l’escena. Nois i noies molt joves que fan la seva petita transgressió, a la recerca de la màgia del solstici. Com qualsevol de nosaltres en els temps en què els nostres ànims s’instal·len en la ingravidesa de l’entusiasme. L’instint gregari que permet confiar-nos en la fortalesa del grup. La sensació d’invulnerabilitat que ofereixen els vint anys. Resulta vergonyós com gent assenyada, de la meva edat i condició retreuen conductes que nosaltres mateixos hem experimentat. Tanmateix, els déus no els han estat propicis, i la fatalitat s’ha conjuntat amb la circumstància i l’atzar. Un munt de vides han quedat segades sobtadament, sense el temps ni l’alè per un comiat conscient. Sense justícia humana o divina. Sense pal·liatius. Com una atzagaiada del destí. La mort sempre és injusta, i la de gent jove mereixeria una veritable querella judicial contra els dissenyadors de l’atzar.
No cal recrear-se en els detalls, les circumstàncies, les raons o conseqüències. Les coses de vegades passen de les maneres més inesperades. I potser el que caldria fóra un comiat solidari, en què la nostra societat fes costat a les famílies. Potser cal aquesta catarsi comuna, on més enllà d’on venim, els qui van marxar de manera sobtada trobin una certa calidesa de la terra que els acull. Al cap i a la fi, el destí actua com un tren que s’emporta sobtadament les esperances. Almenys que els morts, uns morts que són dels nostres, es trobin acompanyats.
Van ser un cúmul de circumstàncies, que van portar a aquest tràgic accident. Si la gent no hagués passat per la via, el tren no hagués passat en aquell moment, totes les sortides haguessin estat obertes .....
Però, va passar, hi ha gent morta i famílies trencades pel dolor, ferits, un conductor al que li ha canviat la vida....gent que no oblidarà mai les imatges que van veure.....segurament Xavier, tu també recordaràs aquesta nit....
Es veritat que tots fem o hem fet imprudències, però hi ha vegades que la sort no acompanya, i aquest cop ha sigut Castelldefels.
I també personalment penso que cada cop es fan més imprudències, a l'estació d' Arc de Triomf la gent passa per les vies com si res i, sense fer cas de la megafonia...en el mateix lloc de l'accident de Castelldefels una noia el dia següent va passar per les vies sense fer cas de l'autoritat....
Que els morts es trobin ben acompanyats, i els vius siguem menys imprudents.
i el dolor no ha d'ocultar les causes del succeït. I una de les raons, i per a mi la primera, és la manca de responsabilitat. I el dir això pot semblar-li un retret grandiloqüent i miserable, però no és aquesta la meva intenció (fins i tot no és un retret: és una constatació d'un fet).
Té raó en dir què tots hem fet imprudències, i més o menys -en quant ho expliquem- ens n'em sortit bé. Però això no és cap excusa per no dir que les imprudències algunes vegades acaben malament. Amb les cremades, els infants aprenen que el foc crema, i també tropeçem més de dues vegades amb la mateixa pedra.
Els morts, de segur, es troben acompanyats. Intentem que els vius, també.
Atentament
La preocupació crec que ha d'ésser el què no torni a pasar un fet d'aquests. I què tothom -tothom, repeteixo- es faci responsable dels seus actes i de les conseqüencies dels seus actes, o de les seves inaccions. Amb això no vull dónar les "culpes" (perdoni'm, però sé que aquesta paraula no és la correcta) sols a una part, ja que pel què es veu la estació (o el baixador) no és tant "modèlica" com en un principi ens van voler fer creure. Però mentre hi hagin notícies com aquesta (http://www.vilaweb.cat/acn/ultima-hora/pg/3/3747068/aturada-10-minuts-l4-metro-imprudencia-ciclista.html), estarem davant exemples de la natura humana...
Atentament