Se'ns exigeix amb raó que retallem dèficit públic. Es recapten 100.000 M€ i se’n gasta el doble. És obvi que tot això no s'aguanta. Però la retallada que s'ensuma pot arribar a ser una insensatesa.
No podem, de cop i volta, deixar d'invertir en educació, en sanitat, en investigació i recerca, o en infrastructures. Entre altres raons perquè això ens porta a una paradoxa: que, de tant retallar, cometem la insensatesa d’aturar encara més l’economia. Un país on l'administració pública genera directa o indirectament la meitat del PIB, no pot deixar d'invertir, de fer.
El concepte que se'ns dibuixa com a paraigua de la nova política és "l'austeritat". Però no és la paraula adequada. L'austeritat és un valor previ, és una actitud que acompanya la planificació. Pel que veiem en les retallades, hi ha hagut poca estratègia i planificació, i això ens ha portat a la necessitat gairebé patètica de treure la destral allà on convindria la cirurgia.
Reconèixer que podem retallar a tot arreu i a qualsevol preu, és reconèixer quant de malament s'ha governat. Fa anys vaig posar de manifest que no podia, la política, fer una subhasta: que si un prometia llibres, l'altra prometés tot el material escolar. Que si un altre prometia ulleres, l'altra oferís la tècnica làser. Havíem entrat en una dinàmica perversa, que conduïa inevitablement al desastre.
Cal, caldria, una nova manera de fer. Pressupostos de base zero, a Europa, a l'Estat, al país i a la ciutat, que ens permetessin preguntar-nos què fem i per què,i si allò mateix ho podem fer d'una altra manera. I també cal adaptar la legislació a aquest nou marc. Per què ho dic? Hi posaré dos exemples.
Imagineu un projecte que cal fer a la ciutat però depèn d'una altra administració. S'ha reclamat durant anys, s'ha projectat en època de vaques grasses, comporta un manteniment alt...i per fi ens arriba l'hora que es faci realitat. Si se'ns acut dir que potser cal adaptar-lo a la conjuntura de menys ingressos, ens caurà de la llista, el perdrem, i caldrà tornar a tramitar-lo...En aquest cas, i en tants d'altres, es decideix tirar pel dret i entomar el problema quan s'esdevengui....No critico ningú ni res en concret, descric una realitat....i reclamo que aquests perills desapareguin, que puguem canviar projectes i adaptar-los a noves conjuntures, sense perdre'ls ni haver-hi de renunciar. Sense necessitat de refer tramitacions llarguíssimes i ineficaces.
Un altre exemple, la B500. Espero que allò que he anat repetint s'entengui d'una vegada. Un projecte no pot passar de costar 50M€ a 400M€, si no és perquè s'ha perdut la proporció i la sensatesa. Ara ens diuen que serà de peatge, però per fer-lo TABASA cercarà un finançament que no té, que li serà concedit més car generant un deute que va en contra d'allò que se'ns reclama. Tornem-hi: això no és Bahrein. No tenim petroli. I no podem fer infrastructures desproporcionades.
La política ha de fer una reflexió sobre la cotilla burocràtica que la subjecta, sobre la mena d'inversions que es fan i la seva real necessitat, i sobre la necessitat de projectar en la societat un valor sense el qual no ens sortirem: l'austeritat ben entesa, i no l'harakiri del tot o res a que ara se'ns vol sotmetre.
El problema és que les retallades és que no saben on fer-les i sempre les acabem pagant els mateixos. Si retallem els pous de frau del P.E.R., que com ens han retallat l'igualtat d'esforç fiscal a l'Estatut, haurem de seguir pagant nosaltres, i vigilem el frau en les prestacions d'atur i la cultura del subsidi, en tenim de sobres per començar a tirar endavant sense retallar, ...sinó tornen a malgastar amb un altre subsidi a Espanya que paguem els catalans.