Ja hi som. Tret de sortida a la campanya electoral. Aquest referèndum serà una mena de primàries de les eleccions al Parlament de Catalunya (avançades o quan toquin). Un plebiscit per avaluar les estratègies, ben divergents, d'ERC i CiU. Diuen que serà el 18 de juny. De moment, aquest dimarts ja s'ha creat una comissió per supervisar el referèndum, per encàrrec del President Pasqual Maragall, que ha fet una declaració institucional poc després que la Comissió Constitucional aprovés el text de la reforma estatutària, que es votarà en el ple del Congrés dels Diputats el dia 30.
Aquest 21 de març ha estat el dia de la foto col·lectiva, del retrat a la porta del Congrés. Diputats del quadripartit [com el blocaire Miquel Iceta, que ho explica, i la diputada Lourdes Muñoz també], amb el president de la Comissió Constitucional, Alfonso Guerra, al davant, flanquejats pels lleons de la carrera de San Jerónimo. A les imatges de televisió, hem percebut un to molt cordial entre Josep-Lluís Carod i Artur Mas, com si allò del quadripartit (amb Joan Saura i Manuela de Madre) encara fos vigent. Però és un miratge, perquè la realitat és que Esquerra ha votat que no. Com no podia ser de cap altra manera. La coherència, i les bases, imposen. Però fins a l'últim minut de partit, PSOE i La Moncloa, i el PSC a través del President intenten empènyer els republicans cap al sí. De fet, Maragall ha demanat una cimera quadripartita amb José Luis Rodríguez Zapatero, l'intocable. Ja veurem.
Aquest ha estat un dimarts primaveral. I la primavera, la sang altera. Carod ha reconegut que Esquerra experimenta una barreja de corasón loco (el cap em diu una cosa i el cor, una altra) i d'eufòria primaveral, i més havent sortit victoriosa de la crisi anomenada "cas Carretero" o "amb-Zapatero-no-us-hi-poseu". Carod no és Macià. No presideix la Generalitat, per exemple. Encara que Maragall [gens enfadat, segons Busot] intenti conduir l'actual Esquerra cap a un sí crític, adduint referències històriques i citant l'avi Macià, el no dels republicans difícilment pot desembocar en un sí. Ni tant sols en abstenció, perquè l'abstenció no té ni pare ni mare, i aquí no es tracta d'anar fent criatures i després no poder-les reconèixer legalment.
L'única manera de ser responsable, amb totes les conseqüències, és erigir la bandera del no o apostar per una campanya imaginativa de vot tècnicament nul però políticament compromès amb l'Estatut del 30-S. L'única manera que té ERC d'intentar reconèixer la paternitat de la criatura concebuda aquell 30 de setembre de 2005 al parc de la Ciutadella, en seu parlamentària, amb la comoditat de la catifa vermella, és fer campanya amb butlletes que visualitzin molt clarament el suport a les tesis del partit dels 75 anys, ara que les espelmes d'aniversari encara treuen fum. Una campanya que permeti a ERC objectivar el suport popular contra les retallades, la pressió d'Estat i la precipitació del pacte Mas-Zapatero.
Anar per aquesta via té riscos. Perquè l'endemà mateix d'un referèndum que no provocarà cues als col·legis electorals, i més si fa bo el 18 de juny, pot deixar molt en evidència PSC i CiU. Els socialistes, perquè els serà molt difícil tocar el pitu perquè la seva gent menys implicada en el fet nacional vagin a votar. Seran els més polititzats i, d'aquests, els més catalanistes, els que faran cas de la campanya que ja s'està dissenyant.
En el cas de CiU, tres quarts del mateix. Les seves bases més sobiranistes no hi aniran, i si ho fan serà amb el nas tapat. L'electorat menys fidel a la federació nacionalista no serà disciplinat. Vosaltres coneixeu algú que parli meravelles de l'Estatut aprovat ahir en la Comissió Constitucional? Jo no.
Per tant, si el referèndum aconsegueix que hi vagi a votar més del 50% del cens, ja serà un èxit. I llavors caldrà veure quin pes té l'expressió de l'electorat insatisfet amb tanta retallada i encaix constitucional. Aquest dimarts ens ha quedat molt clar -Joaquim Nadal dixit-, que això del tripartit té vida fins al referèndum, i després Déu dirà. Per tant, un dels riscos que assumeix ERC és, per voler mantenir la coherència, assistir a un fracàs del Tinell, a la jubilació política de Pasqual Maragall i a la certificació de la sociovergència que tranquil·litza els inquil·lins de La Moncloa i permet mantenir l'status quo en què vivim des de les primeres eleccions democràtiques: el repartimet de poder PSC-CiU.
Però ara que ja ens hem acostumat a l'exitació diària d'aquest tripartit i no recordem l'avorrida normalitat dels governs de Jordi Pujol, de què hem de tenir por?
M'he connectat per veure què deia el Gordillo de l'alto el foc d'ETA i m'he trobat aquesta anàlisi de la situació política catalana prèvia a la notícia del dia. Doncs bé, vull tornar a felicitar el Saül, perquè s'ha superat. Comparteixo el que diu sobre la conveniència que ERC defensi el NO i s'oblidi de l'abstensió, que és símptoma de desorientació. Cal canviar d'estratègia, assumir la sociovergència i parlar cada cop més clar de la meta que farà trempar a la gent: la independència. I més ara que relacionar-ho amb terrorisme serà cada cop més impossible. Com diu el Partal, des de la democràcia, i amb calma, trenquem amb una Espanya que ni ens tracta bé, ni ens surt a compte.
PD: compte amb abstensions a canvi d'aeroports i altres mesquineses.
És curiós com tot canvia perquè tot segueixi igual. En la llarga campanya electoral que ens espera (referèndum+autonòmiques+locals+estatals) tots seguiran defensant el de sempre:
CiU, el possibilisme. Unes bases (i gran part de dirigents) independentistes captant el vot menys nacionalista a base de defensar que és millor anar arreplegant peixos que somiar truites. Encara que hagi de ser amb el nas tapat.
ERC, la il·lusió. En el bon sentit de la paraula, que quedi clar. Un partit que enarbona l'independentisme com ha fet sempre (excepte quan li ha calgut no fer-ho per entrar al govern), pescant els vots d'aquells que volen una altra forma d'autogovernar-se, sense més preàmbuls (mai tant ben dit).
PSC i PP, els de Madrid. Diran el que els diguin des de Madrid, uns més per l'esquerra, altres més per la dreta, però sempre des del centre (geogràfic). Perquè en campanya, amb el pa no s'hi juga.
ICV, Ciutadans pel Canvi i altres formacions pseudopolítiques, a rascar vots per arreplegar els màxims càrrecs polítics.
I és que en l'oasi polític català, quan passa la tempesta de sorra, tot torna al seu lloc.
perdó per la negreta, em surt automàticament i m'he oblidat de treure-la.
Ja sé que gairebé ningú estarà d'acord amb mí, però prefereixo mil vegades aquesta època de patir entre ensurt i ensurt que la sensació d'agonia silenciosa que em produien els governs de CiU.
Perquè el país prengui consciència de la realitat, de que som un país ocupat per molt bé que s'hi visqui, i es polititzi, no hi ha res com aquests sotracs!
Jo no vull cap Estatut, jo vull l'Independència, qualsevol Estatut és una hipoteca per un temps determinat i que anem renovant. Aquest Estatut no respon als meus desitjos i el del dia 30S tampoc, tot i que part de les millores afegides per en Mas són les que trobem a faltar en aquest. De totes maneres et diré que aquest Estatut és imprescindible per la gent menys afavorida, ja que la solidaritat no va només en direcció cap a Espanya, si no també cap a Catalunya, en uns temes claus, sanitat i educació. Pensa que els més rics no tenen cap d'aquests problemes, la resta amb aquests temes veurà la seva situació molt millorada. També he de dir que el reconeixement com a Nació, és un pas que obrirà moltes portes ara tancades.
També caldria que ERC i no només Carretero denuncies als que han votat en contra del text del Parlament al Congrés i als deixes d'amagar i no em refereixo al PSOE, sino al PSC.
Gertrudis, no estic gaire d'acord amb tu pel què fa al reconeixement de Catalunya com a nació al preàmbul del "nou" estatut. El preàmbul ve a dir que nosaltres ens definim com a tal (quina sorpresa!, quin avenç!). Després diu que la "realitat nacional" de Catalunya queda reconeguda a la constitució espanyola com a "nacionalitat". És a dir, que ens permeten que nosaltres ens definim i ens reconeguem com a nació, però ells no, ells només ens accepten (accepten la nostra "realitat nacional", no nació) com a nacionalitat, no com a nació. Això és el que diu, i en podem parlar tant com tu vulguis. El problema, doncs, és que l'estat espanyol no reconeix Catalunya com a nació. Però tot i així, el Rubalcava i compnyia, per si de cas es deixaven alguna cosa, van més lluny i només accepten incloure el terme nació i qualsevulla referència a Catalunya en termes de nació, al preàmbul, però no a l'articulat. Per què? Doncs perquè d'aquesta manera s'asseguren que la definició de Catalunya com a nació no tindrà cap valor jurídico-normatiu. És a dir, que per a l'estat espanyol, la constitució, i jurídicament per a nosaltres mateixos, no som una nació. Ens deixen que ens ho diguem, però no ho som. És així d'insultant. No ens hauríem de deixar insultar d'aquesta manera.
D'altra banda, estic d'acord amb tu en altres aspectes. No no sóc militasnt d'ERC ni de cap partit. Estic d'acord amb tu amb la manca de crítica que s'ha fet des de l'entorn republicà al PSC, òbviament per motius estratègics i de moment. Però no pateixis que s'ha obert la campanya electoral.... (http://catalunya-2014.blogspot.com/)
Per últim, fixa't en una cosa i áixò és el que et deia ahir. A nivell "nacional", tu i jo, republicans i convergent, ens discutirem per detalls i males passades dels uns als altres, però només cal que ens posem a parlar del contingut del què volem fer i no triguem gaire en establir uns objectius mínims comuns: la independència de Catalunya. Amb el PSC és a l'inrevés, no ens discutim i ens parlem educadament però quan entrem en matèria queda clar només començar que ja no tenim tant en comú (bàsicament perquè quan de debò s'han de prendre decisions els amos de Madrid arriben i posen els nens de la concessionària a Catalunya marcant el pas, i aquí s'ha acabat). No creus doncs que si els teus i meus objectius mínims comuns han de fer-se realitat, tu i jo estem destinats a entendre'ns? ...però, sí, ja ho sé, han de canviar moltes coses i potser no canviaran mai.
Qui vols que digui que som una Nació, doncs nosaltres, ningú més ho pot dir i els espanyols ho accepta'n i voten a favor. Que no te valor jurídic, no és cert. Es una mentida d'ERC, si no te valor jurídic, per que creus que s'ha de votar? Que el text és complicat, si que és cert, però ho és per no tenir que anar al TC i que ho tombessin. Cita nacionalitat per que s'entengui que a la constitució se'ns reconeixia com a Nacionalitat, que al Estatut ens constituïm en comunitat, però el que som en realitat és una Nació. El meu desig és que treballem tots junts, en una sola direcció.
Hahaha, nena? per edat i no per altre cosa, potser podria ser la teva mare. Esquizofrènics? aquest justament és el vostre problema, aneu d'independentistes i resulta que amagueu a sota les faldilles botifleres, als grans traïdors de Catalunya. ERC prou mentides!
Mentida! Dels insults passaré, per que ja queda clar qui peca d'infantil i d'ignorat. CIU no ha estat el primer. El primer va estar el PSC al dia següent d'aprovar-se a Catalunya, va dir que presentarien les mateixes esmenes que el PSOE i ERC callava. El segon va estar ERC, en Puigcercós va dir públicament a CIU que no era imprescindible. El tercer en Maragall que va proposar aprovar l'Estatut sense CIU, ERC ho recolzava, però en ZP és va negar. ERC prou mentides!
Gertrudis ets pesada amb la teva mania malaltissa contra ERC. Si ets independentista com tu dius i jo no tu discutiré, deixa de tirar dards contra esquerra i gira la punteria contra els veritables culpables. Accepta que ERC te una estratègia de futur on passa per crema etapes, la del tripartit i l'estatut, ha demostrat que les espanyes plurals no existeixen. No creus que seria millor gastar les energies en fer possible el nostre somni. Si volem la independència, hem de caminar tots junts pel mateix camí i no anar com fins ara tots separat i per camins pedregosos.
Gertrudis, la imagino xisclant, estirant-te els cabells mentre fas saltets. Quina fila que deu fer, mare de déu. Calmi's senyora que no hi ha per a tant.
El matís està que del PSC ja s'esperava que anés de rebaixes, a ningú els pot sorprende, per a CiU, després dels discursets sobriranistes, hom esperava que s'hagués mantingut ferm una mica més (només una mica). Però d'on no n'hi ha no en raja. Ara ja pots cridar "ERC prou mentides!" o el que vulguis , però a qui han dibuixat amb els pantalons abaixats és al vostre lider.
Segons l'Iceta que pertany al partit que vosaltres continueu premiant amb la Presidència per votar en contra del text del Parlament, el Pacte del Tinell comprometia a un Estatut molt per sota del que s'aprovarà, ho va dir públicament, amb el pacte del Tinell a la ma i en la sessió del capítol del finançament, en la comissió constitucional, a la replica, cap d'ERC va dir que fos mentida.
Referent a que esperàveu que en Mas, es mantingués ferm més temps, també és mentida. En Ridao va dir públicament que CIU no era imprescindible per aprovar l'Estatut a Madrid i ho va constatar en Maragall instant a ZP a que s'ha aproves sense CIU.
Els únics amb els pantalons abaixats, són uns suposats independentistes que es dediquen a pidolar a canvi de res i mentir a sobre dels que si defensen Catalunya.
Crec que si ells han començat la campanya nosaltres podem fer el mateix.
Estic, com sempre, d'acord amb tu. Jo proposo la defensa del "no" com a opció més coherent, la més contundent i la de més implicacions pràctiques.
Si com tu dius, els partidaris del si no aconsegueixen mobilitzar als seus, podria donar-se el cas de que la gent que si es mobilitza és la del no, i aquesta opció guanyi. Això seria una bomba que els esclataria a la cara, i no em farien cap pena.
Que els peperos també es mobilitzaran per votar no? Això a mi no em preocupa. Ja estic acostumat a que manipulin les idees que defenso i les posin en el sac del que se suposa políticament incorrecte.
El que cal és dir d'una vegada les coses pel seu nom, com l'amic Carretero. I si demagog no els agrada, doncs mentider, que és encara més clar.
Salut.
Ahir Carod reconeixia que el 85 per cent del redactat hi són d'acord --per això, malgrat la pantomima del "no" d'ahir, han votat favorablement en comissió a la major part de l'articulat--, això vol dir senzillament que ERC no pot demanar pas el "no" al proper "referèndum".
Ara ja dius que ERC votarà qualsevol cosa menys el NO (no fa tant estaves convençut que votaria que si). Noi l'independentisme, amb personatges com tu donant lliçons des de la fel (potser ens podries explicar quins greuges tens cap ERC i en Carod, així entendríem alguna cosa), malauradament no anirà gaire més lluny d'on és avui.
D'altra banda contra ERC no hi tinc pas res, si no saps llegir fes-t'ho mirar.
És evident que sobre Carod i la colla d'stalinistes instal·lats a la Direccció d'ERC sí que hi tinc a dir, amb fel o sense. Fa massa anys, més de trenta en alguns casos, que els hi coneixem la megalomania i l'obsessiva cerca del profit personal atrinxerats rere conceptes que en llurs boques són podrits.
La teva ignorància no t'eximeix. Ara pots seguir fent-te la mà.
Finalment només un consell, mentre l'independentisme català es seguexi movent amb un discurs, no ja del segle XX, sinó decimonònic, ho tením fotut. Per assolir, la independència cal ser majoria, i amb el discurs amb què et mous continuarem amb franca minoria.
Au Salut i Independència
Carod i la trepa que l'acompanya, votaran un SI així de gran en el referèndum. Canviaran el vot, de la mateixa manera que van canviar de discurs, una vegada es va produir el pacte Mas-Zapatero
Jo del que sí que estic segur és que aquest Estatut no el vull. El que em sap més greu de tot és (ja ho he dit altres vegades) que per un cop que podíem anar tots a una els que ho podien liderar (els dos partits majoritaris d'aquest país PSC i CiU) hi han renunciat a les primeres de canvi. Però és clar, tením els dirigents que tením perquè la majoria de catalans els hem votat.
De moment ja estan oferint l'abstenció a canvi de l'aeroport. Quant deu costar el sí? Una referència enrevessada a les seleccions esportives? (de l'estil "el Parlament diu que haurien de competir internacionalment, amb respecte a la Constitució bla bla bla")
Al capdavall, Mas o Carod, tothom busca el mateix.