Després de comprovar un cop més, al llarg d'aquest curs a la Universitat de Barcelona, que els meus alumnes de Filologia Catalana continuen empaltats del terme "Decadència" per referir-se a la literatura catalana dels segles XVI, XVII i XVIII, he decidit penjar aquest breu article.
Aquest bloc no posseeix pretensions d'ésser d'una erudició acadèmica, sinó que va dirigit al públic lector en general i té un caràcter divulgatiu i informal. Per tant, els arguments que us donaré seran només arguments de sentit comú, que tothom pot entendre i subscriure. També us afegiré les dades d'un article sobre la qüestió per tal que, qui ho vulgui, pugui aprofundir-hi des d'un vessant més científic.
Espero que si em llegeixen professors de Secundària, deixin ja d'una vegada de transmetre a les noves generacions unes idees tan obsoletes i poc contrastades. Moltes gràcies.
La inconveniència del terme “Decadència”
El fet que els estudiosos encara publiquin, als inicis del segle XXI, articles sobre l'ús del terme "Decàdencia" en relació amb un període concret de la literatura catalana, indica que aquesta pràctica continua vigent.
El mot s'ha fet servir per a designar tota la literatura catalana moderna -segles XVI, XVII, XVIII i començaments del XIX- fins el moment de l’esclat de la Renaixença. Es tracta d'una terminologia explotada insistentment pels homes d’aquest moviment, amb la finalitat prou evident d'atorgar més rellevància a la seva tasca de recuperació de la llengua i de la literatura catalanes. La pretensió era emmirallar-se en l’esplendor medieval, saltant impunement pel període considerat “decadent”; és a dir, per tots els segles que avui coneixem com "edat moderna". A l'article que més endavant us detallo, Albert Rossich, de la Universitat de Girona, exposa tot un seguit de raonaments, sobretot des d’un punt de vista estrictament científic, que jo comparteixo i que són d’una claredat meridiana. No en faré en aquest moment una paràfrasi, però penso que és interessant que el llegiu.
A banda d'això, ara m'interessa palesar, simplement des del seny més estricte, tres o quatre idees que em semblen d'una incontestable evidència.
En primer lloc, convé deixar clar que la cultura, l'art, la literatura, tot el conjunt de disciplines humanes, no neixen de cop i volta com bolets, sinó que responen a un munt de circumstàncies diverses que les van configurant, en un esdevenir continu on tot té relació. No es pot explicar la Renaixença esborrant del mapa l'activitat cultural de més de tres segles. Aquests tres segles van existir i són imprescindibles. Encara que sigui -i ara estic fent d’advocat del diable- per utilitzar-los com a contrast. Tanmateix, no serà necessari fer-ho, perquè moltes de les llavors de la Renaixença las trobem clarament en els segles anteriors. Però l’argumentació diria que resulta òbvia.
En segon lloc, perquè la valoració de qualsevol cosa com a decadent sempre depèn dels termes d'una comparació. Pel que fa a la Il·lustració, posem per cas, obtindrem valoracions molt diferents si ens emmirallem en un exemple o en un altre. No podem pretendre tenir la gran Il·lustració francesa, però si ens comparem amb l'anglesa, l'espanyola o la italiana, ja no existeix tanta diferència. El mateix podem dir de la literatura catalana moderna en conjunt. La seva qualitat, comparada amb la literatura medieval, possiblement és menor. Però no per això deixa d'existir i no per això deixa de ser nostra. Té un valor concret i ha de ser tractada sense prejudicis previs.
En tercer lloc, no sembla pertinent un terme pejoratiu (en absolut relacionat amb la terminologia específica de l’àmbit literari o artístic) per designar les manifestacions culturals d’un país. Se’m fa difícil pensar en un francès, un anglès, un italià o un espanyol que denigrin explícitament una part de la seva herència cultural. En el cas del segle XVIII, per exemple, la literatura castellana tampoc no va reeixir especialment. I molt menys si es fa l’exercici de comparar-la amb l’esplendorosa literatura de l’anomenat Siglo de Oro. En canvi, jo mai no he llegit en cap història de la literatura castellana que s’utilitzin adjectius pejoratius per definir aquest segment de la seva cultura literària.
Per tant, quedi clar que el terme "Decadència" és poc pertinent, molt inexacte i força injust. Una qualificació que, a més, ha provocat el desinterés oficial i dels estudiosos fins fa pocs anys. Hem de desterrar-lo del nostre vocabulari, tant en els centres d'ensenyament com en la idea generalitzada de la gent del carrer.
I ara jo llenço una darrera pregunta al vent: És que, a partir de la Renaixença, no hi ha escriptors mediocres? És que, un cop arribats a mitjan XIX, tot el que s'escriu és absolutament magistral?
Puc assegurar que un acostament sense prejudicis als segles moderns us convenceria ràpidament de la validesa dels meus arguments. Tenim un grapat d'autors molt interessants al llarg de l’edat moderna, autors que us esperen amb paciència per tal que els descobriu.
Anna Maria Villalonga
Juny 2010
Per aprofundir en la qüestió, podeu llegir:
Albert Rossich: “Decadència? Aquesta no és la qüestió”, Serra d’Or, núm. 529, gener de 2004, pp. 33-35.
Tot i això, diguem-li Edat moderna per distingir-la. Si més no, és una etiqueta de l'alçada de les altres.
Ja és hora de canviar-lo. A veure si la xarxa, que arriba a tanta gent, també resulta útil per a aquestes coses.
Una abraçada,
Anna M
Manel i Shaudin, que us hagi interessat el meu article
Manel, no et conec i tampoc sé com has arribat aquí, però benvingut siguis.
Crec que tens tota la raó. El meu article, com aviso a la portada, només és de to divulgatiu. Evidentment, hi ha molts altres arguments, més científics i crítics, per rebatre l'ús del terme. Tanmateix, tens tota la raó en això que tu proposes. Un poble que celebra la seva feta nacional del dia de la seva més gran derrota, un poble que empre el terme "decadència" per fer referència a un període de la seva història cultural, etc. és un poble que ha de canviar en quelcom. Totes les possibilitats que tu apuntes en forma d'interrogants, són ben encertades.
Hem de tirar endavant amb una mentalitat nova. Estudiar el passat amb altres ulls i, sobretot, proposar-nos un nou futur.
Gràcies, amics.
Shaudin, jo diria que serà difícil consultar per Internet aquest article. És de 2004 i si ja no surt, no crec que surti. Tot i això, no tens la possibilitat de demanar-lo fotocopiat o així via biblioteca?
Una abraçada a tots dos.
Anna Maria
Moltes gràcies per venir per aquí.
Una abraçada ben forta.
Anna M.
no recordava que fores tu, però t'agresc molt que ens puguem identificar i que estiguem d'acord. Si no recorde malament, a Sueca, tampoc no vam discutir sobre "La Vesita" i "El Cortesano", ans tot el contrari. Jo et vaig fer una pregunta perquè m'havien dit que deies el que no deies i així ho vam aclarir. I també hi vam estar d'acord. Moltes gràcies, doncs, per tot i espere que ens tornem a veure. Però sobretot que continuem treballant junts perquè el futur siga diferent i deixem un camí més lliure, sòlid i d'autoestima als que vénen darrere. Els ho devem, no creus?
Ah, he arribat al teu article perquè me'l va enviar una bona companya, Dolors Jimeno. I si ja li ho vaig agrair, ara que ja sé qui ets i com és, encara li ho agraesc molt més. Una abraçada.
D'altra banda, la Dolors també em va avisar que eres tu. És amiga també, a través d'un meu germà. Ens enviem moltes coses.
Estic d'acord que hem de lluitar sens aturador pel futur del nostre país, la nostra literatura i la nostra llengua.
Una abraçada i fins aviat.
Celebro molt, moltíssim, que ens hagis ofert aquest article –sempre tan encertada amb el que escrius–. Jo també n’estic fins el capdamunt que es refereixin a aquests segles de la literatura catalana amb el mot “decadència”. A les meves classes de cultura catalana, que imparteixo en anglès i que són una mena de resum de la nostra cultura (història, literatura, música...), mai no he emprat el mot “decadència” quan parlo de la literatura d’aquells segles; sempre m’ha semblat un mot despectiu i sense solta ni volta. A més, com tu ja dius, a cap altra cultura se li acudiria anomenar així a un període de la seva literatura, tot i tenir menys exemples literaris notables. I, efectivament, la literatura castellana del segle XVIII és força deficient i no per això en diuen “decadència”. I estic d’acord amb tota la resta del teu article.
Pel que fa a l’article de Serra d’Or, m’agradaria molt llegir-lo, però dubto que el trobi a Toronto. Si t’assabentes de quan es pot trobar a Internet t’agrairé molt que mo facis saber.
Completament d’acord amb la teva reflexió.
He cercat a Internet l’article de l'Albert Rossinch. "Decadència? Aquesta no és la qüestió" . He trobat només l’Índex del Serra d’Or, 529 del Gener 2004, no pas el contingut, M’interessa llegir-ho, Espero trobar-ho a la Biblioteca.
Gràcies de bell antuvi per la teva informació.
Gràcies pel teu missatge, Jordi. M'alegra que t'interessi el tema.
Jo començo a estar tipa d'haver d'aguantar aquesta idea tan obsoleta. I de saber positivament que als instituts i a molts llibres de text, el terme es continua fent servir.