- Però si tu no ets crític d'art!!!
- Bé, però també puc opinar, no?...també tinc opinió pròpia, jo.
Així dialoguen els pares de Lluís Miñarro al veure el retrat que els ha fet el pintor Francesc Herrero al final de FamilyStrip. Una conversa espontània, senzilla, que amaga una reflexió interessant i profunda al voltant de la funció de l'art. Per què creem? I aquí entraríem en una llarga disquisició sobre les formes d'expressió, de comunicació, el cànon, les avantguardes, les emocions, l'ego, el mercantilisme, la sinceritat, la impostura o els formats nous. Però jo tampoc no sóc un crític de cinema, així que només puc oferir-vos la meva modesta opinió. O recomanació. Que en aquest cas són dues pel·lícules que s'estrenaran durant aquest mes de Juny: FamilyStrip de Lluís Miñarro i Mi vida con Carlos de Germán Berger-Hertz.
Totalment nus. Després de visionar les propostes de Germán Berger-Hertz i Lluís Miñarro te n'adones que el que tenen en comú és la nuesa inevitable que t'ofereixen. Ambdós directors han decidit obrir les finestres del que els artistes solen guardar més gelosament, la seva intimitat familiar. En el cas de Lluís Miñarro gràcies al regal-tribut que vol oferir als seus pares i a les generacions futures; i en el de Berger-Hertz a causa de la necessària voluntat d'exorcitar un passat punxant i impossible d'esborrar - i del que encara no s'ha fet tota la justícia necessària -. Històries personals que prenen una volada col·lectiva. La quotidianitat de la història amb les seves conseqüències i anècdotes...
La família. No deixa de ser curiosa la reivindicació d'aquests dos films en un temps de relacions virtuals, d'intercanvis fugaços, de mobilitat líquida i d'hiperrealitat accelerada. Però ells ens parlen de família, concepte del que últimament s'ha apropiat la facció més reaccionària de la societat postmoderna. De l'amor a la família. De la tendresa de les relacions familiars i el dolor per les pèrdues. Famílies. Famílies siguin com siguin i prenguin el nom que prenguin.
FamilyStrip. La pel·lícula del fins ara productor Lluís Miñarro ens ofereix un retrat dels seus progenitors. Un retrat complet gràcies a la plasmació plàstica del pintor Francesc Herrero – i excusa del film – i la gravació de les càmeres que complementen l'obra pictòrica i salven els esculls pròpis d'aquesta disciplina. Els matisos de la imatge. Un recorregut per la fisonomia i les interioritats de la família Miñarro. Aixi, i gràcies als dos mesos que dura el retrat, podem conèixer la casa de Maria Luz Albero i Francesc Miñarro, la seva arribada a Barcelona, el seu casament, la relació durant la guerra civil, el pas pels camps de concentració, el naixement dels fills, la pobresa i la gana en la infància, les vivències sota el sol del Garraf, els viatges, el descobriments del propi cos i el sexe, les aficions compartides, l'alegria de les seves paraules... i Lluís Miñarro els acompanya i els acarona amb imatges amb blanc i negre carregades de llum. Un recorregut vital que no té res de particular i que per això traspua sinceritat i tendresa. Algú s'ha preguntat per què Lluís Miñarro ha decidit debutar al cine amb una obra com aquesta, i la resposta possiblement sigui per amor. O per respecte. O per gratitud i reconeixement. Però FamilyStrip també amaga la mirada particular de qui ha acompanyat a directors com Marc Recha, Albert Serra, José Luís Guerín o Manoel de Oliveira. I és cert que jo tampoc no hauria pensat mai que el seu previsible debut cinematogràfic es mogués en aquests termes, però potser ell tampoc, i ho demostra quan assegura que en principi l'objectiu d'aquestes gravacions era estrictament familiar.
Així doncs, per què ha decidit portar-ho al cinema? I la resposta és fàcil i evident. Perquè de sobte les imatges prenen força, i les converses empatitzen amb altres vivències i s'universalitzen... i tot pren un interès nou com la metàfora de l'aigua i la terra que inicia i clou el film mentre la banda sonora ens transporta...
Mi vida con Carlos. Germán Berger-Hertz no és un director novell i aquesta no és la seva primera pel·lícula. Per tant, no estem descobrint a ningú. I aquest fet, és significatiu si tenim en compte la seva biografia personal i el tipus de pel·lícula que ens presenta. És a dir, tot indicaria que per algú que va patir la dolorosa pèrdua del seu pare a mans dels assassins d'una dictadura militar sanguinària, per algú que va veure com el seu tiet fugia als EEUU i l'altre germà petit del seu pare patia l'hermetisme de la pèrdua i la depressió, per algú que cresqué a l'empara de la tendresa d'una mare implicada molt activament en la defensa dels drets humans i en la recuperació de la memòria històrica d'un país orfe de justícia... aquest hauria de ser l'obligatori film de debut. Però Germán sabia que aquesta pel·lícula només podia arribar en el moment just i necessari. I ell s'encarrega de fer-nos-ho conèixer a l'inici del film. “El meu pare va morir als trenta anys, just quan jo en tenia un. Ara que tinc trenta anys...” Berger Hertz necessitava madurar fins a la juventut del seu pare plena d'anhels i esperances per poder retrobar-se amb els fantasmes del seu passat. I aquesta és la finalitat de Mi mida con Carlos, un viatge cap al seu Xile natal acompanyat per la tornada dels absents i la seva mare. Un dolorós recorregut per la vida del seu pare gràcies als records de qui el van veure crèixer i estimar. Però aquest documental també és una excusa per tornar a reunir la seva família paterna a Santiago de Chile. I resseguir el territori fins arribar a la terra que es tenyí amb la sang dels valents defensors de la l'única justicia possible. I és un enfrontament amb les pors interiors i un cant a la vida - que es plasma en les llàgrimes de l'emotiva carta que Germán li llegeix al seu pare Carlos al final del fim -. I és un retrobament i un exorcisme. És una declaració d'amor i una arma carregada de futur que diria el poeta. I és una mostra particular de com la violència d'un cop d'estat no només assassina als innocents sinó que també destrueix a generacions senceres. És una oportunitat i un recomençament. És un acte de valentia i un xiuxiueig tremolós i sincer. I també és el clam universal d'un país en imatges personals, quotidianes, plenes d'intimitat. Una petita joia sense pretencions que encara la fa més valuosa.
La bella tendresa. Per acabar, i com ja ha quedat força clar en les paraules anteriors, el fet destacable i essencial d'aquestes dues propostes no és la novetat del format ni el discurs o contingut. Tots hem escoltat les anecdòtes dels nostres avis i hem vist els reportatges de la guerra civil i la postguerra. Tots hem escoltat Víctor Jara i hem conegut les horribles barbaritats de Pinochet i la Caravana de la mort. Tots hem llegit Quilo Martínez i ens hem emocionat amb les últimes paraules d'Allende, tots ens hem sentit identificats en els records que algú bonament ens ha explicat. I aquí rau el fet destacable, per senzill, per sincer, per veritable i per valent. Ho dèiem a l'inici, no hi ha cap necessitat de portar les vivències més intimes a la gran pantalla amb aquesta nuesa, amb aquesta transparència, si no és per enaltir una declaració d'intencions. Per establir un diàleg sincer amb l'espectador. Per oferir la plàcida complicitat de les confidències... Esteu davant la victòria de la tendresa. De l'amor. Espero que sapigueu gaudir-ne.
(Article publicat al núm. 46 de Benzina)
