El tripartit, per als que seguim i comentem la política catalana, és un regal diví. Ai, el dia que ens falti el tripartit! Què serà de nosaltres? Aquest dilluns hem viscut un nou episodi memorable de les curioses tensions i distensions del govern catalanista i d'esquerres. És sensacional. Res a veure amb l'avorriment pujolista. Recordeu aquell ordre i aquella autoritat presidencials? Tot estava sempre sota control i era previsible. Només les remodelacions del Govern s'escapaven del domini de l'entorn presidencial, i quan Jordi Pujol volia treure i posar consellers intentava fer-ho per sorpresa. Només faltava que sorgissin rumors i travesses perquè Pujol aturés màquines i postposés els canvis. La resta, però, era massa seriós i normal comparat amb la presidència de Pasqual Maragall, l'imprevisible.
La famosa entrevista de La Vanguardia al conseller de Governació, el republicà Joan Carretero, publicada diumenge, ha estat, com ja preveia la nit de diumenge, un autèntic terratrèmol polític. El confidencial Busot ofereix una versió de primera mà i de part interessada, pel que sé. En tot cas, compara el cas de Carretero amb el del president d'ERC, Josep-Lluís Carod. Pressions del PSOE, alimentades pel PSC, sobre el President de la Generalitat perquè expulsi un conseller d'ERC del Govern. Amb Carod, Esquerra va perdre la partida. Amb Carretero, es confirma que els republicans tenen una flor al cul.
Últimament, tot els va de cara. Fins i tot les crisis del tripartit. Amb la lliçò apresa de la sortida forçada de Carod del Govern, amb la recent experiència del desengany pel pacte Mas-Zapatero, l'executiva d'aquest dilluns al matí ha optat per tancar files al voltant d'un conseller de Governació que s'ha presentat sense cap mena de penediment per les seves paraules. Carretero ha demostrat un cop més que és un "enfant terrible". Home de confiança de Joan Puigcercós, l'exalcalde de Puigcerdà es defineix com una "rara avis", al partit. Sovint comenta, informalment, que pertany al sector liberal, sionista i fermament independentista d'ERC. Haver anat per lliure al Govern, haver-se enfrontat als poderosos lobbies dels capitans i alcaldes socialistes en debats com els de la reforma territorial i administrativa del país, li ha creat una bona colla d'"amics" entre els socis dels republicans. Només cal veure les reaccions blocaires de destacats dirigents com Joan Ferran.
Aquest dilluns el tripartit ha superat una nova prova de foc, que el confidencial interessadament reaparegut Tumbuctú presenta com una burla de Maragall al propi PSC, que des de primera hora del matí no ha parat de contribuir a les pressions del PSOE perquè el President expulsés Joan Carretero del Govern. La crisi ha recuperat, com ja és habitual al Principat, els fantasmes de la ruptura entre PSC i ERC, d'una sortida en bloc dels republicans en cas que Maragall destituís el titular de Governació, d'un avançament electoral amb el referèndum de l'Estatut pel mig, etcètera.
Maragall ha cedit a les peticions que li arribaven des de La Moncloa, Ferraz i Nicaragua. Ha cridat a capítol Carretero, que encara no sabem si ha irritat el PSOE per qualificar Zapatero d'"espanyolista", de "demagog" o per dir que l'Estatut és "un desastre". [El blocaire de les JERC Daniel Casanovas diu: "Maragall: no t'equivoquis amb Carretero, ha dit el que pensem molts", mentre el periodista Carles Puigdemont sostenia que: "Carretero s'ha de mantenir al govern" i l'anònim Croat Català relativitza les declaracions.] La qüestió és que, en sortir de l'executiva d'ERC, ja cap al migdia, el conseller de Governació emetia aquest suculent comunicat, en què no es disculpava ni en pintura.
Maragall no en tenia prou, perquè era massa evident que el conseller no es quadrava. A la tarda, al Palau de la Generalitat, Maragall reunia la cúpula d'ERC, amb Carod, Puigcercós i el conseller Primer, Josep Bargalló, incorporant posteriorment el propi Carretero, per afrontar la crisi. Dues hores que han servit per demostrar que el tripartit té més vides que un gat. Un comunicat del President [que trobareu aquí] i que dóna peu a interpretacions ben diverses. Durant el vespre, un repàs als mitjans digitals desprenia enfocaments per a tots els gustos. VilaWeb titula: "Maragall manté Carretero al càrrec tot i que no es disculpa". Hi posa èmfasi, en el fet que Carretero i ERC no s'hagin abaixat els pantalons. En canvi, El Mundo aposta per aquest títol: "Maragall acepta las disculpas del consejero que llamó 'demagogo' a Zapatero y dice que no le cesará", destacant que ERC aconsegueix "convèncer" el President. La Vanguardia, en l'edició digital (ja veurem què diu aquest dimarts el paper), mantenia una calculada equidistància amb la idea: "Maragall mantiene a Carretero tras acordar una disculpa con ERC".
L'enèssima crisi del tripartit s'ha girat en contra dels socialistes. Els republicans estan més envalentonats que mai. Aquesta tarda de dilluns, quan els esdeveniments aportaven la màxima incertesa, alguns feien càlculs d'assolir fins a 30 diputats al Parlament de Catalunya en cas d'una hipotètica ruptura imposada per Maragall. En canvi, el PSC surt amb la cua entre cames. L'operació expulsió-Carod-segona-part ha fracassat [i això tampoc ha deixat bon sabor de boca a CiU]. El paper del tercer soci, ICV-EUiA, ha estat molt digne, perquè s'ha mantingut prudentment al marge. No ha alimentat els desitjos més viscerals dels socialistes vers els republicans, i ha situat la continuïtat del tripartit per damunt de polèmiques de paper premsa.
A Carretero li tenien ganes, d'acord. A Esquerra, més que mai a dins i a fora del tripartit. Però el context és molt diferent al de la sortida de Carod del Govern per l'excursió a Perpinyà. L'Estatutet es votarà el dia 30 al Congrés, i el referèndum a Catalunya se celebrarà durant el juny. És probable que llavors s'intensifiquin les pressions perquè Maragall convoqui eleccions anticipades. Per tant, a qui convenia forçar una ruptura PSC-ERC amb tot aquest panorama a la vista? Per altra banda, quina diferència hi ha entre titllar Zapatero de "demagog" o atribuir a un company de partit com l'inefable ministre José Bono "una obsessió gairebé malaltissa"?
La sinceritat del conseller Carretero és molt inoportuna. Tant inoportuna com les ganes de tensar la corda i obrir una nova crisi a aquestes alçades de la pel·lícula.
La resposta a la pregunta : ¿quina diferència hi ha entre titllar Zapatero de "demagog" o atribuir a un company de partit com l'inefable ministre José Bono "una obsessió gairebé malaltissa"?
És molt senzilla. Evidentment no comparteixo moltes opinions de Bono, però dir a Zapatero demagog i espanyolista és mentida. Mentre que Carretero fa demagògia i la millor prova és que toca una música que agrada els seus feligresos. Demostra que per ell Catalunya no és el més important, sinó el partit. I opinar com fas tu de si tal fet o declaraicó perjudica o beneficia a tal partit és la millor prova de què es fa política per a les properes eleccions i res més.
Evidentment dir: "La sinceritat del conseller Carretero és molt inoportuna. Tant inoportuna com les ganes de tensar la corda i obrir una nova crisi a aquestes alçades de la pel·lícula." Això no és sinceritat. El que passa que ERC usa el poder per fer-lo servir d'altaveu de les seves idees i no per governar.
Segons el diccionari d'en Pompeu Fabra,
demagog: el qui cerca de guanyar influència política afalagant el poble.
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC,
demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.
No sé perquè però em ve a la memòria un míting polític on el GRAN MENTIDER Zapatero utilitzant mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats va dir que acceptaria l'estatut que s'aprovés al Parlament de Catalunya, o la promesa de retornar el castell de Montjuïc, o en el debat d'investidura -per aconseguir la situació de privilegi que suposa la investidura- quan va dir que faria tot el possible perquè el català fos oficial a la UE (qüestió que no ha fet, quan seria tan fàcil com declarar el català oficial a l'estat esapnyol a l'estil de Suïssa).
Zapatero és un demagog. I un espanyolista.
Albert, jo m'he limitat a replicar la teva sorprenent afirmació "Evidentment no comparteixo moltes opinions de Bono, però dir a Zapatero demagog i espanyolista és mentida." respecte l'article.
Perquè Zapatero és un DEMAGOG i un MENTIDER.
I ara veig que fuges d'estudi.
Carod ha quedat desautoritzat per Carretero, Carod va dir de manera irresponsable i demagògica que el pacte Zp-Mas era culpa de Mas i de ningú més.
Va cabar la seva pròpia tomba, doncs com bé deia J.B Culla a la tertúlia d'en Bassas del pacte Mas Zp, Zp és president del govern espanyol i Mas cap de l'opisicó de Catalunya, per tant la posició de força és la de l'aliat de Carod, Zp.
Per tant Carretero, amb dos dits de front, ha deixat les coses clares i ha desautoritzat el seu populista líder.
No hi estic gens d'acord. L'enèsim conflicte en el tripartit, i en van....
N'estic tip d'aquest desgavell, Catalunya es mereix gent responsable per gestionar el país.....estem oferint espectacles lamentables cada dos per tres...
Si us plau, per decència, plegueu. Qualsevol altre ho farà millor!
Salut!
Parlo del meu país, Catalunya i d'una gestió seriosa i responsable avalada per la majoria del poble de Catalunya que elecció rere elecció li dipositava confiança, encara que no t'agradi. El que hi ha ara és un pseudo-projecte de govern sense capacitat per tirar endavant els grans projectes. Ho estan fent molt malament.
Gestionar el país? de quin país parles? Però si aquí no gestionem res. Ens ho gestionen, que encara no ho has entès? Doncs ja va sent hora, que has tingut 23 anys per entendre-ho.
I abans d'aquests 23 anys què feies tu?
Estaven millor les coses? Vols dir això oi? Clar. Si et queixes d'aquests 23 maleïts anys és que abans ho teníem millor, és clar que sí. Vinga, digues que estavem millor. M'agradarà sentir-ho
En Carretero potser va fer veure a en Maragall, que era molt millor denunciar a ZP, que no al PSC, però és ben igual. El fet és que ERC continua amagant i premiant amb la Presidència, als que van votar en contra del text del Parlament, al Congrés.
Jo no vull cap Estatut, jo vull l'Independència, qualsevol Estatut és una hipoteca per un temps determinat i que anem renovant. Aquest Estatut no respon als meus desitjos i el del dia 30S tampoc, tot i que part de les millores afegides per en Mas són les que trobem a faltar en aquest. De totes maneres et diré que aquest Estatut és imprescindible per la gent menys afavorida, ja que la solidaritat no va només en direcció cap a Espanya, si no també cap a Catalunya, en uns temes claus, sanitat i educació. Pensa que els més rics no tenen cap d'aquests problemes, la resta amb aquests temes veurà la seva situació molt millorada. També he de dir que el reconeixement com a Nació, és un pas que obrirà moltes portes ara tancades.