Foguera al cim del Canigó.
(Foto: Paul Palau, del llibre Canigó. Màgia d'una muntanya. Objectif Sud, 2009).
Atiem el foc, del vèrtex ençà,
perquè la nit esdevingui partera
i doni a llum les lletres, l'alenar,
els sons profunds al rou de la tartera.
Que cremi tot, i amb tot, de l'a a la zeta!
Amb crepiteig d'espurna transparent
calarem mots del coll a la terreta,
ho encendrem tot: mal gessamí i bon fem.
Neutralitzant, obrint i tancant llavis,
traurem del paradís l'essa sonora
que, incandescent, i amb vist-i-plau dels savis
s'escamparà impia, seductora,
com el verí de meuques i operaris
entre la nit i la incipient aurora.
JLQ
Es fa una foguera a la platja de fustots i andròmines inutils en un acte quasi íntim.
Pero el 24 per la nit tot canvía: es crema un ninot com el de les falles, ple de paraules, cares i gestos del día a día, del que passa.
Podría aparentar que ens n'en riem de la vida pero en realitat és un conjur per a l'esdevenir, és una foguera que mira cap endevant en lloc de cap endarrere.
Es crema la foguera amb tanta alegría! Tothom fent festa. Els bombers, per tradició arruixant a tots, xiquets i grans, tots rient, i després una revetlla amb els carrers engalanats que recorda d'alguna manera les festes de Gràcia que coneguí de xiquet.
T'ho dic que és així: Conjurar el futur.
Fins aquest any no he sabut que hi havía aquesta doble festa. La primera restava oculta i possiblement oblidada per a alguns.
Et parle de Sant Joan com es celebra a la ciutat d'Alacant exclusivament.
Molt propet sols tenim el poble de Sant Joan d'Alacant on es fà quelcom semblant el 24 per la nit i a Elx, el meu barri: el Raval de Sant Joan, on també fem una foguera el 24. Res més.
M'ha impressionat el doble sentit de la festa. No té res a veure amb les falles de Valencia.
A banda del comentari, expressament t'he escrit amb aquesta mescla de català occidental i oriental que ara tinc, perque pugues assaborir un poquet el gust de les nostres terres.
Ja saps que estic a mig camí entre els dos móns.