Una servidora no és de tarannà gaire optimista a la vida, i puc arribar a compartir el neguit de Mas, la por que el 'no' superés el 'sí', perquè aleshores sí que ja podríem plegar veles per sempre; el somni s'hauria torçat. Però cal mirar l'assumpte d'una altra manera.
Fem política ficció. Imaginem-nos que s'han recollit 220.000 signatures (el mínim necessari) per tramitar la IP del referèndum al Parlament de Catalunya. Imaginem-nos que els partits que van votar a favor de la recollida de signatures, ho facin també a favor de la convocatòria del referèndum. I imaginem-nos que el govern espanyol l'autoritza. Què passaria aleshores? Doncs que, igualment com en els altres referèndums -OTAN, Constitució Europea, Estatut-, els partits farien campanya a favor d'una opció o de l'altra. No és difícil endevinar quin plantejament faria ERC i quin el PP, però i els altres partits? El PSC gosaria posar-se al costat del PP per incitar a votar que no?
Hem de pensar que davant d'una pregunta d'una importància tan radical per als ciutadans i per al país, com seria la seva pròpia definició, i de conseqüències irreversibles, com avui deia Manuel Milián Mestre a la tertúlia de can Cuní, no només els partits, sinó que govern i parlament encarregarien estudis seriosos a organismes competents per tal de fer evidents els avantatges i els inconvenients del 'sí' i del 'no', per tal que els ciutadans poguessin votar informats i amb consciència plena del que es juguen amb el seu vot. Davant dels resultats dels estudis, els partits no podrien adduir raons sentimentals, com ara la por, per incitar a votar en positiu o en negatiu.
La conclusió, per mi, la mateixa a la qual arribava Ferran Requejo, és que la independència és l'única sortida, fins i tot per als qui parlen en castellà i tenen vincles forts amb Espanya. Quina sortida queda, si no, davant l'espoli fiscal d'un 10% del PIB? M'agradaria molt sentir les raons objectives dels partidaris de la unió amb Espanya. N'hi ha que encara addueixen la unitat de mercat. Però som en un món globalitzat i el que representa Espanya al món és una gota en un mar.
Com deia Dolors Genovès a la mateixa tertúlia, la independència és un camí llarg i difícil, igualment com el federalisme i el confederalisme. Amb una diferència: que mentre que els dos darrers depenen de la voluntat del poble espanyol, la independència només depèn de la voluntat del poble català. L'autonomisme ha mort, i això ho reconeixen independentistes i no independentistes. Per anar endavant, cal triar entre una d'aquelles tres opcions. Per què no la més "fàcil"? I el Sr. Mas el que hauria de fer no és afirmar que Catalunya no està prou madura per votar 'sí' a la seva llibertat, sinó treballar per convèncer els militants i simpatitzants del seu partit que encara són unionistes, que la independència és l'única via, fer-ne pedagogia. Menys lamentació i més actuació.
Un petó.