REPORTATGE
¿Com mor una llengua?
La Xarxa pot ajudar a conscienciar sobre la importància
del multilingüisme, però també és una ferramenta d’uniformització cultural.- Més
de la meitat dels idiomes del món estan en perill d’extinció
JOSÉ LUIS ARANDA - Madrid - 17/06/2010
Encara
que semble complicat, hi ha un país en el que cantar l’himne és gairebé més
difícil que en l’Estat espanyol. El 14 de juny passat Sud-àfrica inaugurà el
seu Mundial i l’himne nacional sonà per a milions de telespectadors en
tot el món. ¿Quants s’adonaren que les 80.000 persones que abarrotaven l’estadi
Soccer City de Johannesburgo hagueren de canviar fins a cinc vegades de llengua
per a entonar la cançó a l’uníson? ¿Quants sabien que Sud-àfrica té nou llengües
oficials? ¿Sabíeu que entre eixes nou llengües no es troba el korana, que segons
la UNESCO no parlen més de 6 persones i és un ferm candidat a unir-se a la llista
d’idiomes extints? ¿Com sobreviu i com mor una llengua?
A
començaments d’aquest any, mitjans de tot el món celebraren un
funeral per l’idioma bo quan l’última
parlant d’aquesta tribu de les illes Andamán (Índia) va morir als 85 anys. No
obstant això, la lingüista Colette Grinevald, amb quatre dècades d’experiència
de treball amb llengües indígenes americanes, posa en dubte el concepte d’últim
parlant: "És un mite per a periodistes, mai se sap quina és l’última
persona que parla una llengua perquè els últims parlants s’amaguen en fer
servir una llengua menyspreada". Grinevald (Argel, 1947) recorda els
primers manifests a favor del plurilingüisme en els 80 i assegura que els
lingüistes arribaren "amb 20 anys de retard respecte als biòlegs" en
la defensa de la diversitat. De tornada a 2010, els programes s’han multiplicat,
però no està clar que l’ajuda siga suficient i els experts estimen que més de
la meitat de les 6.000 llengües que es parlen en el món estan amenaçades.
De Kurdistan a Nicaragua
"El programa Sorosoro s’inicià en
juny de 2008 després de dos anys de reflexió i preparació. La seua finalitat és
contribuir a la salvaguarda de les llengües i les cultures en perill a través
dels mitjans audiovisuals" conta Rozenn Milin, directora d’aquesta
iniciativa de la Fundació Chirac, l’organització creada per l’ex president
francés. Nascuda fa mig segle en la Bretanya francesa, en la llengua de la qual
llançà una televisió bilingüe pionera en França, Milin relata per correu
electrònic que es consciencià definitivament sobre la diversitat cultural en un
viatge al Kurdistan turc a principis dels 80: "Hi havia un poble amb poca
electricitat amb un únic aparell de televisió en la plaça. Tothom mirava el mateix
programa: ¡la sèrie americana Dallas traduïda al turc! Això em
provocà vertigen. Era com una senyal d’alarma".
En
eixa mateixa època, els senyals d’alarma del Kurdistan eren ja un crit
desesperat en la selva centroamericana. Grinevald arribà en 1984 a Nicaragua,
on la revolución más linda del mundo creuà el seu destí amb el
del poble rama, una comunitat que no arriba al miler de persones. "Arribaren
plorant al Govern sandinista perquè havien perdut la seua llengua. La menyspreaven
tant que l’havien perdut", conta telefònicament des de Lió, en la Universitat
de la qual fa classes i dirigeix el laboratori Dinàmica del Llenguatge. Com aquest poble indígena de la costa
atlàntica nicaragüenca no parlava castellà sinó anglés crioll, els sandinistes demanaren
ajuda a Grinevald, aleshores professora en la Universitat d’Oregon (EE UU).
Un
quart de segle després, la gesta professional de Grinevald continua. El seu menyspreu
cap al class speaker, "el parlant que assumeix un estatus per
ser l’últim", l’ha portat a despreocupar-se per saber si quan arribà al
territori dels ramas hi havia més o menys de cinc persones capaces de parlar en
eixa llengua de la família chibcha. L’important és que en trobà una: "Els parlants
s’amagaven, però busquí i al final trobí una velleta que la coneixia molt bé i
estava disposada a ensenyar-la". De les converses amb Miss Nora (morta en
2001) fins a hui, la situació ha canviat molt: "Tothom vol aprendre-la. Volen
parlar pel carrer i que altres els reconeguen com a ramas. No és per a expressar-se sinó per
identitat, en això hem guanyat la batalla".
Els
joves ramas, com els seus pares, no parlen la llengua, però xampurregen algunes
expressions. "Els europeus creuen que rescatar és que torne a parlar-se
com a llengua materna, però hi ha pocs exemples d’això. Els més coneguts són l’hebreu
i l’irlandés. Ambdós són projectes estatals amb una inversió enorme", diu
Grinevald. Més modest és el projecte Turkulka.net, un diccionari online d’unes
3.500 paraules. "¡Fins els japonesos poden saber que existim!",
exclamaren els ramas en veure’l per primera vegada.
Divulgació en la Xarxa
Tot
aquest treball no passà desapercebut per a Sorosoro, que compta amb Grinevald
en el seu consell científic i que també ha trobat en la Xarxa una aliada.
"El que defensem, en el fons, és la idea mateixa de diversitat, que és
necessària per a l’ésser humà", assenyala Milin. La seua punta de llança és
el portal Sorosoro.org (disponible en castellà) i que incorpora un canal en Youtube per a veure els treball dels seus
equips de camp. Vídeos com els que acompanyen aquest artícle; en els que Jean
Emile y Henriette ens ensenyen a comptar en punu o a dir els dies de la setmana
en mpongwe, una de las més de 40 llengües que conviuen en Gabón i a la que les
previsions més optimistes atribueixen uns 4.000 parlants. Els seus oients
potencials es compten ara, no obstant això, per milions.
La
idea, com la dels nombrosos recursos online d’altres organitzacions similars,
és convertir al potencial enemic en aliat: la UNESCO ha alertat en diverses ocasions
del perill per a la uniformització cultural que suposa Internet, on el 90% de continguts s’escriuen en només
una dotzena de llengües. I és que la Xarxa reflecteix el que és la Humanitat.
"Jo crec que al voltant d’un 50% de les llengües actuals no arribaran al segle
XXII", assenyala Carme Junyent des de la Universitat de Barcelona. Aquesta
professora de lingüística és una de les pioneres de l’estudi de llengües amenaçades
en l’Estat espanyol. En 1992, creà juntament amb uns alumnes el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.
Junyent, a qui costa localitzar al telèfon
en el seu despatx, descriu una activitat frenètica que els ha portat a
inventariar unes 300 llengües amb presència en Cataluña, del català fins a cinc
varietats de xinés aportades per la immigració. Un treball desbordant en un
grup de tan sols set persones que nasqué per a promoure l’estudi de llengües oblidades en
la facultat. "Fracassem rotundament en aquest sentit", reconeix sense
semblar massa nostàlgica, "en canvi hem descobert que en Catalunya es parlen
moltes llengües i es porten a cap iniciatives que les dignifiquen".
Intrínsecament multilingües
Les
paraules vergonya i dignitat sonen contínuament
en boca de les persones que saben com moren les llengües. Com el seus parlants
les maten per vergonya a usar-les en públic. Cóm la pressió d’una altra llengua
dominant els fa creure que la seua és menys digna. Sobre aquestes situacions va
rebre una inesperada lliçó Grinevald quan estava casada amb un "americà
monolingüe" i vivia als EE UU. Un dia, el seu fill major s’emprenyà amb
ella en eixir del col·legi per parlar-li en francés davant dels seus companys.
La solució fou ampliar el seu horitzó: "Quan compliren quatre i sis anys m’emportí
els meus fills a França i veieren que allà tothom parlava francés. Veieren que jo
no era una boja, sinó francesa".
"Hi
ha una petita fal·làcia: tothom pensa que és millor parlar una llengua per a
comunicar-se, però hi ha casos que contradiuen açò" assenyala Iraide
Ibarretxe, professora de la Universitat de Saragossa, en la qual organitzà aquest
mateix any un Curs de llengües en perill de desaparició i processos de
revitalització. Les contradiccions són fonamentalment dues: la tendència de
les llengües a diversificar-se quan creix la comunitat de parlants -"¡l’esperanto
té varietats!"- i les capacitats cognitives de l’ésser humà, que es
"intrínsecament multilingüe" com ho mostren els habitants de països
com Índia o Papúa-Nova Guinea, on tothom se’n serveix de diverses llengües.
Ibarretxe,
que es bilingüe en castellà i euskera, conta que el curs partí de la idea d’un
altre professor coordinador, Alberto Hijazo, en entrar en contacte amb les llengües
indígenes de Califòrnia, però el seu contingut s’adaptà a la situació espanyola.
"En Saragossa estava el maremàgnum de la llei autonòmica de llengües, hi havia
molta desinformació i es pensà que podia ser interessant". L’aragonés, amb
uns 10.000 parlants, és una de les quatre llengües de l’Estat espanyol que
apareixen en el Atlas de la UNESCO de llengües en perill, juntament amb l’asturià, l’aranés i l’euskera.
Tant Junyent como Ibarretxe alerten que aquestes iniciatives emmascaren una
diversitat lingüística major. Per a Grinevald, que es considera "mig
baturra" perquè aprengué castellà en Saragossa i estiueja a Catalunya des de
fa quatre dècades, el problema de la defensa de llengües minoritàries en Europa
va més enllà: "És interessant que no es tradueix en una solidaritat amb les
llengües americanes, és una batalla entre elits europees".
Molt interessant el text, realment molt bo, me l'he llegit de cap a peus, i m'ha interessat molt, realment és un greu problema que podem tindre en un futur no molt llunyà al País Valencià....