El darrer llibre
del “ gastròleg “ banyolí —“ primer escriptor gastronòmic de Catalunya “ segons
Lluís Bonada— no es presenta només com
un receptari sinó com tota una aventura intel·lectual. L’autor va demanar als seus
coneguts que li donessin una recepta fàcil de fer. Menjarem, per procuració,
amb artistes com Miquel Barceló,
Salvador Dalí, Atahulpa Yupanki (natural de Terrassa, segons una pàgina
inoblidable de les Memorias no
autorizadas de José Luis de Vilallonga) uns escriptors com Quim Monzó i
Narcís Comadira sense oblidar la Madonna herself. Cada recepta és acompanyada d’una nòtula on
Jaume Fabrega, sense allargassar-se mai, desplega una cultura diàfana i
eclèctica. Cada recepta obre les portes d’ivori d’un món meravellós. La pròxima
vegada que menjareu bacallà amb samfaina, estudiareu basc (piperada), italià de Còrsega (pebronata),
àrab de l’Àfrica del Nord (chackucha),
hongarès i serbocroat (lecsó) occità de Provença (ratatolha) i del Llenguadoc (chichomèlha).
Enllepolint-nos, el diabòlic gastrònom
ens dóna ganes de llegir o rellegir Rabelais, Quevedo i els nostres
clàssics: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra, Domènec Badia àlies Alí
Bei i naturalment Francesc Eiximenis.
Fàbrega ha entès i meditat la lliçó de Frederic Mistral. Cenyint-se a
l’ultra localisme, les ribes de l’estany de Banyoles, arriba a
l’universal. Amb un plat tan corrent com
el pa amb tomàquet, explorem els arcans de la nostra llengua cruspint-nos les
tomates de Girona i Perpinyà, els tomàquets barcelonins, les tomaques de
València, les tomàtigues de Mallorca i les delicioses pomates de l’Alguer. Visitem Galícia, el Marroc i el petit estat
de Mònaco. “Homme pressé, “ Paul
Morand dels fogons casolans, en Jaume Fàbrega salta d’un país a l‘altre, com ho
fa el vent, encalvacant els segles i els idiomes. Ho sap tot. Jacques Laurent confessava que les millors
pàgines dels Tres mosqueters li
donaven fam. A mi en Fàbrega m’embriaga com els vins de Saumur, amb la melangia
alegre dels darrers valsos de Johann Strauss.
Epicuri tràgic, en Fàbrega ha recorregut tota la nostra geografia a la
recerca dels plats i dels mots perduts. Si François Villon hagués sopat amb
Jaume Fàbrega, potser hauria dubtat abans de
proclamar: “ Il n’est bon bec que
de Paris “ de François Villon(Joan-Daniel Bezsonoff, « El País »,X-2005)
  |  |
Jaume Fàbrega
|
És digne de llegir, peró veura que a Catalunya els de Madrid ens neguen fins i tot l'aigua, als vascos els hi donen, malgrat el concert económic, tot el que volen i més,...al final ens arrepentirem d'haver liquidat Terra Llliura,... em fa indignar, de veritat. Ah !!, "chapeau" pel PNV,..aquests si que en saben d'apretar els tornillos als sociates i a tots plegats,..
El que et dic, tinc el PDF del Decreto i és per quedar "acollonit",...els "pobres" xefs com Subijana, Bersategui, Arzak , etc. com que no tenen un duro, els hi donen el seu propi campus per fer de les seves,...quin pais !!!. Cal que els enviem a la merda a tots plegats !!!.