No sé si són coses d'explicar al bloc, però com que és la cosa que m'ocupa el cap, molt, darrerament i com que és una cosa bonica, doncs l'explique.
La setmana que ve l'F. i jo ens casem.
El que havíem pensat com un tràmit burocràtic obligat, a un país on el matrimoni és l'única opció per regularitzar la convivència, després de dotze anys vivint junts i per solucionar alguns maldecaps burocràtics que tot plegat ens complicaven la vida, deia, el que havíem pensat com un simple tràmit, al final s'ha convertit en un altra cosa, s'ha convertit en una oportunitat única per asseure al voltant d'una taula moltes de les persones que estimem, del lado de acá i del lado de allá, i això era un vell somni, aconseguir fer una festa on les nostres dues colles menjaren, begueren i ballaren juntes.
De l'organització de tot plegat n'hem extret moltes lliçons:
- És impossible fer arribar traca des d'allà, el risc és ser acusat de contraban d'explosius, però la rica cultura itàlica ofereix un substitut decent: se'n diu batteria a terra i l'encenen sobretot a la Pulla.
- En canvi el cava és perfectament possible fer-lo arribar.
- La combinació burocràtica de l'Ajuntament de Palerm (ciutat on va nàixer l'F.), l'Ajuntament de Roma i l'administració consular espanyola, produeix monstres.
- Que el nom de la meua ciutat estiga escrit de manera diferent a documents diferents fa sospitar els funcionaris italians, ma Castel.lo o Castel.lon? pregunten i quan explique que és la mateixa ciutat, amb dos noms oficials i tal me miren sospitant que l'Ajuntament de Castel.lo és província de Mart.
- És quasi impossible casar-se a Roma civilment-civilment, els llocs que l'ajuntament ha disposat per als matrimonis civils són tots esglésies i capelles des-consagrades.
I, sobretot, hem tornat a aprendre una cosa que ja sabíem, les persones que ens estimen ens estimen molt.
Que traca no ens deixen entrar, però duguem un rastre de llonganisses ...
A més, la "traca castellonenca" arribe en 48hrs.
una abraçada des de La Plana, els besets ja ens els donarem en persona.
i gràcies pels auguri, clar
t
Que sigueu molt feliços, aquell dia i tots els que vindran.
Fa set anys també vam començar per fer un tràmit i vam acabar amb una trobada transoceànica i una gran festa. I, per sort, a Mèxic el jutge et casa allà on tu diguis :-)
(ah! desconsagrat, clar :-)
No faces cas a en Jesús -no sempre l'encerta perquè això també els passa als genis- i espere que no us escopiu -I scoop, you scoop, he scoops- en una temporada molt llarga. Mala barraca i mala senyal!
Moltes felicitats a tots dos de part meva i d'en Joan!
Esperem vore-vos ben aviat (per al primer any d'en Bernat hi sereu?) i si pot ser perquè haguem tornat a Roma!
Molts besets!
Marta i Joan