Entre moltes altres col·leccions que omplen d'immensos i acolorits cartrons els quioscos del nostre país, l'altre dia em va cridar especialment l'atenció una dedicada als documentals. I no als documentals de naturalesa, ni d'història ni de viatges. Al documental per se, com a gènere cinematogràfic. Són remarcables alguns dels títols que es publiquen, com els popularíssims documentals de Michael Moore, el magnífic En construcción de José Luís Guerín o Balseros.
Doncs bé, n'he comprat alguns i avui he tingut el plaer de veure La Espalda del Mundo. I si dic plaer és per la qualitat del documental, no pas pel que hi he vist. És un documental dur, terriblement dur, amb tres històries de gent a qui el món els dóna l'esquena: un nen treballador al Perú, una diputada Kurda empresonada per dir dues paraules en la seva llengua al parlament turc, i un condemnat a mort a Estats Units. No només és magnífic com aprofundeix en cadascun d'aquests temes, sinó que tot sovint t'obliga a apartar la mirada de la pantalla.
I això m'ha fet sentir especialment malament. Crec que no som mereixedors de viure al primer món sinó som capaços de mirar a aquesta gent als ulls i assumir que és per la nostra indiferència que ells són on són. Tinc pocs dubtes que amb més recursos i pressió internacional s'hi podria fer alguna cosa, i que no ho estiguem fent ens hauria de doldre.
