desficiosa |
divendres, 11 de juny de 2010 | 23:02h
Acabe de veure la pel·lícula 'Lo mejor de mí', que em vaig perdre en el seu moment i que com a opera prima té un resultat més que acceptable. Però a mi el que m'ha tocat és la història. L'habitació de l'hospital. Les visites continues. Els passadissos asèptics. Els electros i els goteros. I la pregunta que planteja (no estic descobrint-vos res que no sabreu als cinc minuts de pel·li): series capaç de donar-li un tros de fetge a la persona que estimes?
Jo no dubtaria ni un segon a contestar: li hauria donat mig fetge, el ronyó, les cèl·lules de medul·la i el que haguera fet falta. L'únic que vaig poder fer va ser véncer el meu pànic a les agulles i donar sang cada tres mesos. Encara ho faig. I encara se m'encongeix l'ànima cada volta que ho faig, per no haver pogut fer més.
En una de les últimes converses que vam tindre em va dir que ella no sabia que es podia arribar a estimar d'aquesta manera. Jo tampoc. Però es pot. I vam tindre la sort de comprovar-ho, encara que ens ho furtaren de seguida.
Jo vaig fer un comentari sobre aquesta pel·li (que també em vaig perdre quan es va estrenar) al meu blog:
http://mancush.blogspot.com/2010/04/el-millor-de-mi-es-la-meva-vida.html
La veritat és que trobo que és una pel·lícula molt ben feta i completa, i que no deixa indiferent a ningú.
Un petó!
Estimar, i que t'estimin, és meravellós, encara que a vegades sigui dolorós. De totes maneres, és millor haver estimat i sentir-te estimada, encara que ho hagis perdut, que no sé estimada mai.