Ahir, tot escoltant Jorge Drexler a L'Auditori (molt probablement en algun d'aquells moments que els poc-moderns odiàvem el técnic de llums de la sala, que es va passar gran part del concert encegant-nos sense pietat), va tornar a ressonar dins del nostre cervellet aquella estrofa de Mishima (el grup més citat al bloc en les darreres jornades, jurem canviar el xip, que això sembla un vinil ratllat) que diu que 'tots hem volgut ser una cançó'. No sabem si els poc-moderns hem estat alguna cançó. Potser seria un tema mig-pop, mig-trist, mig-en-anglès (d'algun restret que no s'atreveix amb el català). Potser una rumba amb aires de cumbia. Qui sap si seria una balada. Probablement no seria un tema de rock dur. És una llàstima no tenir constància d'haver protagonitzat cap cançó, una cosa més a anotar a la llista (també ens queda pendent conèixer València, aprendre a fer aquell clic amb els dits, plantar un arbre, escriure un llibre i...). En tot cas, vam pensar (pots pensar moltes coses durant un concert de més de dues hores) que, posats a ser alguna cançó, estaria bé ser aquesta. És preciosa. Haurem d'aprendre a tocar el piano.(hem deixat amagat un parell de vídeos molt bonics. Els de les cançons. Aquí)
(i ja ho sabeu. Avui a l'Apolo, Standstill)
tots som quan hem de ser
però si no ens posem de cap manera ni mho pregunten
tu ets aquesta cançó.
Disfruta molt si vas i a veure si la setmana que ve feim un paréntesis
entre Robi (el perro más feo del mundo) i Brief (el texto más aburrido del mundo)
besitos.