BACALLÀ COMUNISTA I POLLASTRE ANARQUISTA
En un vell llibre portuguès de cuina de al meva
biblioteca, A cozinheira das cozinheiras,
escrit per una tal Rosa Maria, i que ja va per la 32 edició- una mena de “La teca”, pel que fa a Catalunya, o
“Carmencita, la buena cocinera”, pel que fa a Espanya-,hi apareix un recepta-
de bacallà- naturalment, tractant-se de cuina portuguesa!-, anomenada “Bacalhau
à comunista”, o sigui, bacallà a la comunista. No sé que té de comunista
aquesta recepta- que, suposo, faria les delícies d’ d’ Imma Mayol-, que no són més que uns filets de bacallà enfarinats,
fregits i fets al forn amb patata i ceba- com tantes monòtones receptes
portugueses d’ aquest peix momificat-, això sí, recobert amb una salsa blanca o
beixamel que ho empastifa tot. Se m’ escapa el que pugui tenir de comunista
aquesta recepta- potser la beixamel que ho iguala i ho empastifa tot?. Potser
perquè el somni comunista és que tothom pugui menjar- i, tractant-se de
Portugal, bacallà, naturalment?. Ara bé, ja deia Goya que el somni de la raó produeix monstres i no hi ha cap
monstre més poderós que tots els comunismes que s’ ha fet i desfet- de Rússia a
Romania, de Cuba a la Xina, de Cambodja a Corea del Nord- per impedir,
justament, que la gent pogués menjar de forma suficients o igualitària (només cal
veure la situació del camp de concentració que és l´illa del Carib, on nomen
bé els membres de la “Nomenklatura”-. A
un sistema paranoic que pretén “l’home nou”- com si no tinguéssim prou
religions- a tots els llocs on s’ ha implantat, ha destruït la cuina
tradicional: sigui a la unió Soviètica o a Cuba, o sigui a Xina amb els
sinistres intents del “Gram Timoner” i la seva revolució cultural. Josep Pla ja deia que el bon pollastre,
si de cas, és l’ anarquista (el gratapallers o pollastre de pagès), i no comunista o de bateria. I, a més, el pollastre
comunista sol tenir la grip aviària.
Amb tot devem al comunisme occidental una enorme aportació
cultural la ram de la gastronomia. La despenalització del plaer per a les
esquerres- que abans es comportaven com els vells puritans de “El festín de
Babette”-.Es una de les grans aportacions de Vázquez Montalbán que, de forma ben explícita, anuncia, urbi et orbi, que passar gust amb el
menjar ja no és un atemptat burgès contra el proletariat, sinó una conquesta
cultural. El seu gran amic de correries gastronòmiques, el milionari Miquel Horta, va aprendre la lliçó:
finançava, alhora, el PSUC (o el que en quedava, en versió “happyflower” i “pijoprogre”)
i el restaurant El Bulli.
Vázquez Montalbán
Un gran escriptor
i persona remarcable, que vaig tenir el plaer de tractar, i que va escriure elogiosament
sobre mi, val a dir-ho. El seu fill, especialitzat en cinema, és també un bon
escriptor gastronòmic, i ha publicat una interessant obra sobre cinema i
gastronomia (Daniel Vázquez Sellés, Comer con los ojos).
El Carvalho posa
en circulació grans plats de la cuina catalana- ocm els fideus a la cassola-..
El seu amor a la cuina inspira el sicilià Andrea
Camilleri per crear el seu detectiu Salvo Montalbano, també aficionat a la
gastronomia.
