El futbol, ja fa dècades, és una història d'èxits, malgrat la molta gent -del tot respectable- a qui aquest esport no diu res. El futbol és una màquina de fer diners, amb crisi o sense. El futbol genera passions, crea identitats, fabrica -sovint- fanàtics, altera consciències.
Ja sé que la Història és molt llarga i complexa, però ara mateix no em sé imaginar un món sense el joc de la pilota. Això podria canviar, algun dia? Segur, però no serà ni en cinc anys ni, probablement, en cinquanta. Cada nova temporada, les inversions multimilionàries en nous fitxatges -de jugadors i de tècnics- escalfen l'ambient. I sant tornem-hi...
Mentrestant, el Barça ja té nou president electe -entre tots m'han fet bo Rosell- i el Mundial de Sud-àfrica és en joc. Com cada quatre anys, ho tinc ben clar: mentre no pugui jugar Catalunya, sempre vaig a favor del Brasil.
Ara com ara, és ben difícil que una societat com la nostra, malgrat estar sotmesa a tants canvis i prou contradiccions, pugui prescindir d'un esport com el futbol. D'un joc bonic -sobretot, quan es juga bé-, però també, sovint, avorrit si no hi ha cracs, tècnics i equips que marquin la diferència.
El segle XX ha estat l'era de la seva gran explosió, i sembla que això -als països desenvolupats i als altres- no pugui tenir fi. No m'imagino una ciutat com Barcelona, per exemple, sense el club futboler que en du el nom -i no vull menystenir-ne d'altres.
Arreu, poc o molt, el futbol és un món d'interessos que va molt més enllà del fet que la pilota pugui entrar entre els tres pals, encara que aquest en sigui el detonant. El futbol, com alguns altres esports, és, sobretot, una indústria. I també un joc de poders, de tarannà classista en la mesura que el club en qüestió sigui econòmicament potent i socialment representatiu. Encara que tot plegat, no cal dir, es revesteixi del populisme més descarnat, per allò del panem et circenses.
A mi, tot aquest món, em carrega tant com em fascina. Si només em fascinés, ja faria anys que seria soci del Barça i aniria molt més sovint al Nou Camp -per cert, ja seria hora d'esforçar-se en buscar-li, a l'estadi, un nom més lluït- del que ho faig habitualment. M'agrada el joc, però m'emprenya el fanatisme. I em desplau que, econòmicament, tot el que es relaciona amb el futbol estigui tan sobrevalorat, començant pels contractes astronòmics que només les raons del mercat poden justificar.
Sigui com sigui, a cada nova temporada que comença sembla que la cosa no pugui tenir aturador: els fitxatges, els gols, les competicions, els estadis i altres equipaments, els drets televisius -sobre els quals sembla que es revifa la seva guerra particular... S'esllanguirà algun dia, tot plegat? Ni ho vull, necessàriament, ni ho puc controlar. I és que, malgrat tot, el futbol també és màgia...
Ara mateix, tenim un nou president del Barça -entre tots, inclòs Laporta, m'han fet bo Rosell- i un altre Campionat Mundial, aquesta vegada a Sud-àfrica. Ja dic que, mentre la selecció catalana no pugui competir -tant de bo fos al Mundial del 2014- vaig a favor de la brasilera i no de l'espanyola, per molts barcelonistes que en aquesta hi puguin jugar.
Tot i que cal dir que Espanya ha evolucionat, en un cert sentit. Abans, titllar algú de roig, o de roja, volia dir qualificar d'esquerres una persona o, encara pitjor, de comunista. Ara, en el súmmum dels deliris, sembla que vol dir una altra cosa...
Sigui com sigui, jo, insisteixo, vaig habitualment amb el Brasil. Per jogo bonito -tot i que sembla que ja no n'és tant-, per Mundials guanyats i també perquè, des del 1990 [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107363], estic enamorat d'aquell gran, emergent i a voltes conflictiu país.
Veurem, doncs, si la canarinha guanya de nou... Ens hi juguem un pèsol?
Josep, no sabia que ja hi ha nom oficial, però tornem a estar igual que abans, perquè és una denominació massa neutra.
Jo, si hagués pogut, hagués votat pel nom de Joan Gamper. En ser el fundador del club, crec que això no hagués ferit les susceptibilitats de ningú.
Però l'important és que des de l'estadi innominat es continuïn guanyant força títols...
Justament ahir la Mediapro del Gran Jaume Roures I va començar a espetegar, i això tindrà conseqüències previsibles. Veurem com es maneja en Sandro en un escenari de vaques flaques.
En el fons, és una mica com la religió: agrada o no agrada, s'hi creu o no. Jo -agnòstic "jupiterià", com darrerament m'agrada definir-me- només sóc moderadament creient en matèria futbolera. El joc és bonic quan s'hi juga bé, però l'entorn té moltes pegues.
La pugna Sandro-Roures, efectivament, pot fer córrer molts rius de tinta. Veurem...
Jo no sóc gens futbolera, ja ho saps de sobres. No crec que duri 1000 anys, quin era l'espectacle fa 1000 anys -en el món occidental, és clar-? Sense pensar-hi em venen al cap els referents medievals: una justa un torneig. I en fa 2000? el circ romà. I en fa 3000? mmmm... això ja se'm fa més difícil de respondre...
Aquesta mateixa setmana al Riell comentàvem que ens semblava que la bombolla futbolística serà la següent que petarà.
Ja dic que al futbol li veig moltes pegues, però també reconec que és com una droga de la qual molta gent no ens en sabem estar. Potser d'altres teniu més sort, però també us perdeu -diràs que no- una mena d'encanteri màgic...
En fi, va a gustos. Deixem-ho en empat, doncs.