Va ser veient la cremada del dimoni d’ara fa un mes, quan uns amics em varen comentar que “mentre els alemanys paguen, aquí anem cremant els calés”. Va ser el mateix dia en què llegíem als diaris que alguns municipis alemanys no posarien en marxa les piscines públiques a l’estiu, com a mesura d’estalvi. I va ser en aquesta trobada informal que alguns es preguntaren “si els alemanys fan tot això, què no haurem de fer nosaltres?”.
En un mes, la realitat ens ha passat per sobre i se’ns ha obligat a prendre mesures, que per arribar tard, són percebudes com a injustes per gran part de la població. Se’ns insisteix que s’havien de prendre, que es tracta d’una directriu d’emergència “nacional”. I segurament per això, el rebot ciutadà encara no s’ha manifestat d’una manera clara.
Avui, per exemple, la vaga al sector públic està tenint un seguiment irregular, i en el cas de Badalona, notablement inferior al que els sindicats esperaven: al voltant d’un 10% dels treballadors públics de l’Ajuntament i les seves empreses i organismes, han fet vaga. Poca cosa, francament. Però el baix seguiment de la convocatòria no pot amagar l’enorme desconcert, descontentament i desil·lusió que s’han instal·lat en la societat badalonina. Un malestar que encara no s’ha expressat prou, però que tindrà efectes a les properes convocatòries electorals, en forma d’abstenció, o en forma de rebuig a les sigles del partit que en aquest moment governa l’Estat.
Merkel i Cameron han anunciat més mesures, i aquesta decisió és obvi que també acabarà a l’agenda política espanyola. La reforma laboral, la reforma del sistema de pensions, segur.....La reforma de les institucions i de la funció pública? Probablement, si som capaços d’entendre la necessitat i la oportunitat de bastir un nou equilibri de dos móns –el privat i el públic- que han anat divergint de manera clara en els darrers anys. El primer aprimant-se, i el segon, engreixant-se. Parlem de personal, però també de la burocràcia i la regulació. I parlem també d’una explosió de serveis, prestacions, programes i inversions que ara, en la ressaca del creixement a crèdit dels darrers anys, no podem mantenir.
Sóc el primer tinent d’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya. Fem mans i mànigues per quadrar els números mirant que no se’n ressenteixin els serveis. Aquest any encara podrem reconduir el dèficit de l’exercici 2009, de gairebé 16 milions d’euros. Però l’any que ve, qui sigui al nou govern, haurà de prendre mesures estructurals. És així, o tant de bo m’equivoqui. És cert que la crisi és global, però apliquem-nos aquella frase que diu “pensar globalment, actuar localment”. Ningú no vindrà de fora a resoldre’ns la papereta. Nosaltres hem de prendre la iniciativa. I el context electoral no ens ha de fer dissimular o ajornar un debat que és urgent i que comença per reconèixer de manera honesta que el que tenim ho hem de redimensionar. Tant simple però tant difícil al mateix temps.
Posem exemples del que cal examinar, i agafem el que comentava respecte del personal, la burocràcia i la regulació, els serveis, les prestacions, els programes i les inversions.
Del personal, la solució fàcil és dir que ens en sobra. Però no és tant així com sembla. El que queda clar, des del meu punt de vista, és que globalment l’Ajuntament treballa amb ineficiència. I que la responsabilitat que així sigui no és de la gent, sinó dels qui han de comandar-los, i dels qui imposen un sistema en què la mobilitat és feixuga, i la disciplina i l’autodisciplina valors poc reconeguts . Si ara, posem per cas, no hi ha llicències d’obres, els qui les despatxen, o alguns d’ells, haurien de poder fer inspecció. Si hi ha treballadors adscrits a àrees que subcontracten la majoria de les seves funcions, toca redistribuir-los. I si hi ha gent que no fa la feina que té encomanada, o que no té feina, cal actuar-hi. Només si som capaços de revisar càrregues de treball, podrem saber si tenim prou gent.
També, la “intocabilitat” del sistema administratiu fa que hi hagi personal que manega papers produïts per una burocràcia ineficaç. Tampoc en aquest cas el treballador n’és el responsable, i és necessari revisar procediments –hem començat però el camí és ple d’entrebancs- per mirar de fer més lògic i senzill el procediment administratiu. Un emprenedor badaloní em comentava ahir que va rebre l’autorització per a fer una connexió d’aigües fecals a la xarxa cinc anys després d’haver iniciat l’activitat, i quan ja s’havia traspassat l’establiment. No critico ningú, critico el sistema.
El treballador no és responsable de tot això. Però en aquest punt sí que se li ha de demanar empatia a l’hora de posar-se a la pell del qui vol obrir un negoci, o fer una obra.
L’afirmació genèrica de que sobren treballadors públics posa de relleu un desconeixement profund del que és l’Administració, però no voler abordar el debat de la ineficiència ens porta a un carreró sense sortida, i finalment hi perdem tots.
Un paràgraf sobre els càrrecs de confiança. Igual que en el cas dels laborals i interins de l’Ajuntament, els càrrecs eventuals també cal posar-los a examen. Sense apriorismes, sense negar la seva contribució a la feina col·lectiva, sense tractar-los com si fossin l’ase dels cops. Igual com ho hem de fer amb la resta de treballadors de la casa.
Si avaluem serveis, cal també tenir clar què fan i per què ho fan. Si són prioritaris i fonamentals, o no ho són. En aquest sentit, hi ha molta feina per fer, però hi ha serveis a revisar, i programes a avaluar. I cal centrar-nos en aquelles competències pròpies de l’Ajuntament, posant la resta a disposició de ser revisades. I ens convé decidir sobre la conveniència de mantenir organismes autònoms i/o societats municipals que, o bé es poden fusionar, o bé es poden absorvir, o bé es poden vendre a fi d’obtenir ingressos que resultin en benefici de l’economia local.
Finalment, les inversions. Cal fer-ne, però la variable del manteniment posterior cal posar-la a l’inici de la decisió sobre com fer-les. Per posar un exemple, el passeig marítim que ens ha de fer el “Ministerio de Medio Ambiente”. Es tracta d’una inversió necessària, esperada i que malgrat ja ha estat adjudicada patirà un retard en la seva execució. Això és el que em temo, a falta de tenir-ne la confirmació. El passeig, doncs, preveu un quilòmetre de fusta. Serà esplèndid....el primer any. Després, però, ens n’haurem de fer càrrec i això vol dir, fet i fet, un manteniment no sé si impossible, però sí clarament difícil. L’obra ens la fan i benvinguda sigui, però el projecte té uns costos de manteniment que es van preveure amb les vaques grasses.
Resoldre i debatre tot això és un programa de govern, però molt més que això. Si no fem aquesta reflexió i passem a l’acció, la realitat ens tornarà a passar per sobre. Tenim les eleccions a onze mesos vista, i políticament parlar-ne és arriscat, però no fer-ho seria irresponsable.
Hi ha alguna cosa que no quadra. No veig on et posiciones, tu mateix ens recordes que ets el primer tinent d’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, però en canvi comentes el problemes municipals des de fora, com si fossis un ciutadà més.
Si només fa un mes que la realitat t’ha passat per sobre, explica’ns on heu estat els que formeu part del govern municipal els últims tres anys. Perquè potser et sembla estrany, però fa tres anys que les coses van malament i en fa dos que els números no surten. Les emergències es produeixen quan no es planifica, quan no s’analitzen globalment els projectes, quan les mans i les mànigues van per separat.
Pel que fa a la vaga, és veritat, el seguiment ha estat minso, també es veritat que a la concentració a la Pl. de la Vila no es van veure representants dels partits que governen la ciutat, potser m’equivoco? Dius que hi ha desconcert, descontentament i desil·lusió entre la societat badalonina. Però quan aquesta societat es manifesta els seus representants no hi són.
Tindrà efectes a les properes convocatòries electorals? Segur que sí, només al partit que governa l’Estat? Segur que no.
M’agrada els exemples que poses del que cal examinar (revisar les càrregues de treball, la intocabilitat del sistema administratiu, burocràcia ineficaç, la responsabilitat és dels qui han de comandar-los, etc). I per rematar-ho dius que l’Ajuntament treballa globalment amb ineficiència.
Encara no li trobo l’encaix al missatge, potser és que com a part important que ets dels govern municipal hauries de fer servir la primera persona (del singular o del plural, com vulguis): revisem les càrregues de treball, treballem amb ineficiència, (…) és responsabilitat dels qui hem de comandar-los (…).
També faré una paràgraf sobre els càrrecs de confiança… ...o millor no.
És veritat que cal un programa de govern, però aquest programa no ha de ser en temps futur, ha de ser present (hauria d’haver estat en passat) perquè ara és quan teniu l’oportunitat de fer alguna cosa, l’any vinent qui ho sap.
Realment “teniu” una realitat incòmode.
Todos sabemos que la situación actual no es nada fácil y las soluciones no también son difíciles, pero sí hay que reconocer la situación actual con valentía, con responsabilidad y con una visión de futuro, el reconocer las dificultades actuales y proponer alguna solución y hacerla pública ya tiene su riesgo pero hay que verlo en positivo, pienso que podremos salir si somos racionalizar nuestros poderes, es una buena reflexión el de “pensar globalmente y actuar localmente”
Sabemos que la crisis actual no es cosa de unos ni de otros, pienso que es cosas de todos y todos tenemos que trabajar en beneficio de la propia comunidad.
Hay una desorientación grande y una falta de visión clara de los problemas, pero tenemos que tener esperanza y trabajar conjuntamente para poder resolver los problemas.
Me ha gustado que aborde la racionalización del personal que trabaja en la administración, es verdad que con responsabilidad se puede ajustar mas y mejor los puestos de trabajo, todos son necesarios si dan adecuado el rendimiento. Llevando a cabo una clara reducción en los cargos de confianza, no se puede seguir con los despilfarros con el amiguismo.
La maquina administrativa es muy pesada y lenta, tiene muchas trabas y que los responsables políticos deben tener una clara visión de su funcionamiento, no hay que esperar más para que lo solucione el otro, hay que comenzar a trabajar ya, tomando medidas eficaces en la redistribución y adecuación de los puestos de trabajo.
No se puede hipotecar a la administración local, porqué al final la acabaremos pagando todos.
Si hay que reducir el presupuesto en las fiestas, este sería un buen inicio por la duplicidad de las mismas.
Bien dice que es arriesgado hablar de ello, pero no hacerlo será irresponsable, se podría abrir un debate publico y ciudadano para aplicar las mejores formulas.
los sueldos el 5% no es justo.
Mientras unos funcionarios utilizan 25
minutos de su tiempo en almorzar, otros estan utilizando 1 hora i 18
minutos en la misma tarea. Por lo tanto señor Falcó empiecen ustedes a
disminuir salarios en proporción a la productividad de sus empleados.
Seguramente tendrian de aumentar el sueldo a unos, y disminuir casi a
cero a otros, pero creo que el gasto en sueldos de nuestro ayuntamiento
quedaria disminuido de manera significativa.
Y no hablo -sólo- de la Administración...Ha sido un País entero que ha/hemos gastado con demasiada alegría. Y ahora toca lo que toca...
Dicho lo cual ¿Qué hacer.? Por mi parte -lo tengo muy claro- ante todo no renunciar a mi derecho de exigir desde la participación y desde el compromiso de "ejercer" de ciudadano. Mi desencanto (que no es menor que el de la mayoría) no permitiré me haga caer en la trampa...Primero: de seguir "insuflando" toda aquélla demagógia de quienes están más por destriur, para -después- "yá veremos lo que se hará"...Y segundo: Aproximarme a quién/quienes desde el compromiso del reconocimiento de errores, quieran -igual que tú,Ferran- ponerse a trabajar,con efectividad y sin desmayo; para salir de donde "nos hemos" metido...
Y es que -amigos- hay que luchar. Hay que hacerlo "todo"mejor.Hemos de aprender del pragmatismo que no tenemos lejos...Del trabajo bién hecho
y desde la confianza en unas Administraciones eficaces y fiables...(Y éstos trés últimos puntos suspensivos,son -con simpleza- expresión de una realidad que hemos de derrotar. Y hacerlo para siempre.)
Tener -Ferran- una idéa -clara y asumible- de lo que hay que hacer, me vale. Me reafirma. Me sitúa junto al hombro de mi conciudano; para empujar con más fuerza que nunca. Eso sí: ¡¡ Nó nos falléis...otra vez.!!
Saludos.
Nomes dos apunts sense més importancia:
- La dita
de "Pensar global, actuar local", la vaig sentir per primer cop fa 10
anys al seu autor, quan el llavors el conseller Subirà va convidar per
segon cop al Michael Porter a Catalunya. El personatge, que es més famos
que una estrella de rock , es referia als clústers empresarials
"locals", entesos tal i com els americans pensen en geografia petita
(aprox. 500Km a la rodona). De fet molta politica industrial de l'era MHP-Pujol, com la d'en Porter es continua fent però sota noms derivats.
- Sobre el fons conceptual del article, ja fa un parell
d'anys que es veia venir el sunami, jo ja t'havia sentit algun cop esmentar-lo com a possible. A nivell local, el que crec es que cal preparar un pressupost base ZERO i sobre un horitzo de treball
de 4 a 6 anys per a correccions. Si enlloc d'un ajuntament fos una
empresa privada, en dos anys seria suficient, pero en entitat publica es
impossible tant ràpid si vols tenir algun guany o millora.
Però per tirar això endavant cal una dosi molt gran de voluntat, de saber explicar, de saber convèncer. Cal parlar molt, amb tothom, amb humilitat.
Podem tenir un governant municipal disposat a fer això? Un governant que sigui capaç de centrar-se en aquesta immensa tasca sense deixar-se portar, pels interessos del partit, dels sindicats, d'alguns simpatitzants?
Aquests dies, llegint les informacions del cas Pretoria no podia deixar d'alegrar-me veient les dificultats que es trobaven els encausats per convèncer a alguns polítics. Sembla que encara hi ha polítics disposats a posar per davant l'interès públic. Bé! Això necessitem a Badalona.