L'excusa tant se val. N'hi havia vàries. La qüestió és que aquest cap de setmana vaig compartir un dinar d'arrossada al camp amb la meva-colla-de-tota-la-vida, els amics de Vilanova, els hereus d'aquella "Tribu" dels anys 70, la colla de sempre que es va forjar en l'adolescència, es va consolidar en la joventut, i es va eternitzar en la vida amb afegits, canvis i absències.
Ells es veuen més sovint però jo, que soc un guara de Barcelona un desertor de l'arao i un renegatdels orígens, em costa força de coincidir, i més de coincidir amb tots -o gairebé- així de cop. Algun Carnaval, algun sopar de Festa Major a La Geltrú, algun aniversari rodó, alguna festa de La Unió, algun enterro... i poca cosa més; els nens s'han fet grans, se'ns emancipen en concubinat i no ens han donat l'oportunitat de retrobar-nos tots plegats amb motiu d'algun casori o algun bateig...
Per tot això aquesta paella era una oportunitat que em venia molt de gust. Ells són els meus amics de sempre, el meu referent històric vilanoví, una part de la meva vida que no es limita a uns episodis del passat. El meu present serà més divers i dispers, però la distància no ha aconseguit allunyar-me de la meva colla; quan soc amb ells mai tinc la sensació de que fa dies -a vegades massa- , mesos o anys que no ens haviem vist.
Són com un cistell de cireres, que s'entrelliguen divertides en mig d'anècdotes i vivències compartides en els anys. Cireres amb xocolata, dolces i cruixents encara que tinguin pinyol.
Era l'aniversari de la Geles en feia 51 i de fet tenia ganes de celebrar la festassa amb que feia un any havia celebrat els 50, però com que plovia no vàrem anar a Puigmoltó sinó a l'hort del sogre del Pitu i pare de la Reyes, que és un d'aquells huertos con barraqueta d'urbanització al·legal entre la variant i la Collada, que acaben en un xalet amb un menjador molt gran, per si plou. I tant que va ploure! Un aiguat mentre es feia la paella que va obligar a improvisar una jaima, en pla solució d'emergència, sorgida d'algun curset de supervivència, de les excursions del cau quan érem ràngers o pioners. A l'hora de fer la paella, molt d'enginyer donant lliçons i la mare del Joan resolent sense preguntar ("ves que saben aquesta canalla") ... total tothom va tirar la sal, i la cosa pintava salada. Aleshores els remeis sorgits de tots els aplecs i focs de camp viscuts, que si tirar grapats de sal a les brases, que si una patata absorbidora, que si fórmules químiques dels que van fer carrera, que si lliçons de osmosis pels que saben de tot... Al final, un arròs excel·lent i molt de riure comentant l' última batalla i repassant les batalletes compartides al llarg de la vida.
De nens ja no en segueixen gaires, només els dels amfitrions. Alguns avis fan de substituts.
I de postres, meló en boles, maduixes amb vinagre, coca i... , sobretot, cireres amb xocolata. No calia res més.
( Us convido a veure la selecció de fotos, també anònimes com les cireres, que va deixar l'arrossada per a la posteritat.Són alsarxius d'aquí sotai m'han quedat en ordre invers ... però és igual !!!! )
Tens raó, és un llàstima que alguns ja no hi puguin ser.
Jo tampoc no hi era, però ni ganes! els fills estem molt bé emancipats
en concubinat i sense haver d'escoltar les batalletes del cau cacau, de l'acord, el coro i la talaia!
Ai anònim! si no dones mes pistes la pròxima vegada em
sembla que tampoc et t'avisarà ningú...
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
tothom no hi era,....jo em vaig perdre alguna cosa,...potser no ho sabia???? llàstima.
Jo tampoc no hi era, però ni ganes! els fills estem molt bé emancipats
en concubinat i sense haver d'escoltar les batalletes del cau cacau, de l'acord, el coro i la talaia!
Ai anònim! si no dones mes pistes la pròxima vegada em
sembla que tampoc et t'avisarà ningú...