Estic assegut en un banc, devora de l’església, entre la gent que camina cap a la nit.
Dos homes vells parlen davant meu, i em comuniquen una placidesa estranya.
És com si de sobte hagués vist el temps aturat pel gaiato d’un d’ells, clavat en terra com una espasa.
El del gaiato parla amb paraules que no semblen sortir amb una missió concreta, sinó per sentir-se viu.
I l’altre escolta com si tan sols des del silenci es pugui entendre la vida dels altres, i les paraules –que són vida.
Just després s’intercanvien els papers: el del gaiato escolta però no per cortesia
sinó amb una delicadesa que és tan precisa com la percepció d’una operació matemàtica:
la reflexió prové del silenci i de les paraules expressades amb la convicció d’haver viscut.
Les altres persones humanes que passen caminant cap a la nit no s’aturen ni miren els dos vells extravagants.
Els empleats de l’entitat bancària han sortit amb un pesar molt gros, una mica fugitius, sense entendre la passió de viure.
Ben al contrari: se’n van carregats de discursos d’altri i de finalitats concretes.
El músic desa el clarinet i se’n va cap a La Costa de Sa Pols carregat de deutes i de malenconia.
Els dos captaires ja se n’havien anat molt abans, just després que el Rector tancàs la porta de l’església.
Pens que som testimoni del moment en què el present pren forma, i contingut,
i que viure és per ventura aquest afany dels dos vells que parlen en el territori de les raons vertaderes.
Ja me n’he d’anar, i em sap molt de greu, i els deix definitivament sols, esperant sense por que la nit els expliqui el darrer deure.
